És un dia primaveral de pluja, amb l’aigua que cau amb intermitències, i sembla que estarà així fins demà, segons el meteoròlegs. Ja farà el que voldrà. Pague al taxista que m’ha portat fins a la porta del MSK, a l’avinguda York de Manhattan, agafe les tornes, òbric el paraigua, vaig cap a l’entrada, plegue el paraigua i després m’adrece a la xicota d’ulleres de muntura blava que hi ha a informació.
—Bon dia —que faig—. Voldria saber quina és l’habitació de Henry Walton Jones. Soc el seu fill.
—Ja l’havia conegut, senyor Jones —que diu ella somrient de manera ostensible—. És vosté molt i molt famós i he vist totes les seues pel·lícules. ¿Em podria firmar un autògraf?
—Naturalment que sí —no hi ha res que em desagrade tant com firmar autògrafs, però a vegades ho he de fer. Així són les coses—. Li’l firmaré en el revers d’una targeta, de les que porte a la butxaca.
—Oh, és fantàstic! —fa plegant les mans— Soc una admiradora seua!
Em trec la targeta de la butxaca interior de la caçadora de pell, li signe l’autògraf amb un boli de plata i li’l done. Espere que no em demane res més.
—És meravellós, l’ensenyaré a amics i coneguts! Quina enveja que faré! —fa una mica nerviosa— Moltíssimes gràcies!
—De res. I mon pare, ¿on és?
La xicota mira impacient un fitxer i em diu:
—És a la segona planta, l’habitació 213.
—Moltes gràcies —li dic adreçant-me a l’ascensor, on hi entrem jo i quatre persones més, tots seriosos. Mon pare té un càncer terminal, li ha fet metàstasi per tot el cos i ahir per la vesprada em va telefonar per a dir-me que volia parlar amb mi, que era important. I ací estic en aquest hospital disposat a parlar amb ell. Deu ser realment alguna cosa important, sinó és segur que s’hauria mort sense telefonar-me.
Isc de l’ascensor, camine pel corredor fins a l’habitació 213, hi entre dient “Bon dia” i veig a mon pare al llit, molt desmillorat. El trobe molt sec i arrugat, i els cabells li van caure per causa de la quimioteràpia. Ja és mig mort, segur que ja li queda poc per a dinyar-la, serà cosa de dies o fins i tot d’hores. A tots ens arriba l’hora, no s’hi pot fer res.
—No et puc tornar la salutació, Henry —que fa amb la veu molt baixa—. Els dies no són gaire bons per a mi, els pocs que em queden.
—¿Què dius? Encara ens hem de menjar el titot del dia d’Acció de Gràcies —li dic per tal d’animar-lo.
—Tant de bo! Però saps que no m’agrada el titot. Me l’he menjat sempre perquè ta mare en feia, com és costum a tot el país, i jo no em veia amb cor de disgustar-la. Des que va morir que no l’he tornat a tastar. Era molt bona de caràcter, la Marion. Bé, fill meu, no ho fem massa llarg. T’he fet vindre perquè sàpigues que, en realitat, ets fill d’una altra dona, no ets fill de Marion.
El cor té un ensurt i jo em quede completament esglaiat, sense poder assimilar-ho. ¿Tindrà alguna classe de demència?
—¿Què vols dir? —li pregunte inquiet.
—La teua mare era una dona extraordinària que tenia per nom Femi, que vol dir amor en egipci i la vaig trobar a la piràmide de Keops.
—¿I què feia allà?
—Deixa’m parlar, fotre, que encara no he acabat —diu amb el cap enfonsat en el coixí—. Un dia, a la tardor del 1920, vaig entrar a la cambra funerària per tal d’amidar-ne les parets i el sostre i, repassant les pedres, em vaig adonar que a la paret dreta n’hi havia un bloc que n’estava una mica més separats dels altres, de manera que formava una mena de porta. Vaig treure el pinzell, vaig repassar-ne les escletxes i vaig concloure que devia ser el que semblava: una porta. Llavors vaig intentar espentar-la d’un costat i vaig veure que s’obria molt a poc a poc mentre la pols queia en terra. Era un descobriment sensacional i el cor em bategava molt de pressa, ja t’ho pots imaginar. ¿Potser hi hauria amagat algú el Sant Grial allà mateix, després d’haver estat saquejada la tomba de Keops? No ho sabia, és clar i, emocionat com estava, vaig continuar espentant amb penes i treballs, segurament perquè les frontisses devien estar rovellades, fins que es va obrir una mica, un parell de pams, prou per a poder entrar-hi, i llavors, gràcies al fanal de petroli que portava, em vaig adonar que era una altra cambra funerària, amb un sarcòfag de pedra tapat per una llosa d’un pam de gruix i al damunt de la llosa hi havia un papir enrotllat i una pedra transparent i lleugerament lluminosa tallada amb forma de brillant, d’un pam i mig de diàmetre. Contra la paret de l’esquerra hi havia una cadira llarga amb forma de lleopard i una tauleta calaixera amb una escudella de blat o d’alguna classe de cereal a sobre. Estava una mica excitat, com és normal. No era el Grial, és clar, però allò també tenia la seua importància i no volia que ningú entrés allà abans d’haver-ne fet una investigació preliminar i, per tant, no vaig demanar ajuda a cap treballador del campament. Volia repassar-ho jo tot sol, les persones som així d’egoistes. Vaig deixar la pedra i el papir a un costat, vaig espentar-ne la llosa primer d’un costat i després de l’altre fins que es va tombar i vaig veure que a dins hi havia un taüt de fusta policromada molt ben treballat i perfectament conservat. Impacient com estava, vaig traure la coberta del sarcòfag, la vaig deixar en terra amb cura i vaig trobar la mòmia, que no sabia de qui podia ser.
Jo l’escoltava atentament, perquè el tema m’interessava. La descoberta d’una tomba, mòmia inclosa, és una cosa que no passa cada dia perquè la gran majoria de piràmides han estat saquejades al llarg dels segles, vostès ja ho deuen saber.
—Llavors vaig agafar el papir —continuà—, el vaig desenrotllar amb molt de compte i vaig llegir que es tractava de la concubina favorita de Keops, i que, si li posava a sobre la pedra lluminosa, tornaria a la vida, seria immortal i parlaria en la mateixa llengua de la persona que l’havia descobert. Naturalment, no m’ho vaig creure, en el món de l’arqueologia tot són mites i faules, però, per curiositat, vaig agafar la pedra i la vaig posar el damunt de la mòmia —em demanà una mica d’aigua i jo li vaig alçar un poc el cap i li vaig acostar als llavis un got que hi havia sobre la tauleta. Després continuà parlant—. El que va passar fou indescriptible, la pedra esclatà en mil bocins, tots fosforescents, la mòmia començà a bellugar-se i jo no sabia si pegar a fugir o què, les cames em tremolaven, cosa que no m’havia passat mai. Però, segons el papir, era una dona, i per tant, vaig pensar que no corria cap perill. Al cap d’un parell de minuts, amb els embenats que s’estripaven, feu una metamorfosi, aquell cos apergaminat es convertí en un altre de carn bronzejada i tendra, s’alçà de mig cos i va dir amb una veu molt femenina: “Ja era hora que vinguesses, començava a pensar que em quedaria ací tota l’eternitat”.
Jo no sabia si creure-me’l o què, era tot molt fantàstic, però mon pare mai ha patit de cap malaltia senil i, si ell ho deia, devia ser veritat.
—Es va treure l’embenat ressec i putrefacte de sobre —continuà— i vaig veure al meu davant una xicota bellíssima, morena, de cabells no gaire llargs, amb el serrell retallat, com una estàtua grega però de carn i ossos. Ja pots comptar que tot allò em va causar un gran impacte, no havia vist mai res de semblant, ni jo ni ningú, i la xicota també era de les que farien girar el cap a qualsevol que se la trobés pel carrer. I al carrer era on l’havia de portar, però no sense haver-li facilitat alguna roba. De manera que vaig dir-li que no podia eixir nua d’allí, que m’esperés una mica, i llavors vaig eixir amb el fanal, vaig anar al campament, demaní una túnica a una de les arqueòlogues, me la donà sense preguntar-me res, vaig tornar a dins de la piràmide i se la va posar. En acabant vam eixir els dos agafats de la mà i vam anar a la meua tenda. Allà li vaig fer un munt de preguntes i em digué, entre altres coses, que era la favorita de Keops, cosa que ja sabia perquè ho havia llegit al papir, i quan el faraó ja era vell va signar un decret segons el qual, quan li arribés l’hora de morir-se, a ella l’havien de matar, i després l’havien de soterrar al seu costat, en una altra cambra. El faraó era, segons em digué, molt mala persona i molt autoritari i firmà el decret per tal de continuar gaudint de la seua companyia a l’altre món. Ella es va assabentar de tot allò quan el faraó era al llit de mort i es va emprenyar moltíssim, és natural, li pregà de totes les maneres que trenqués el papir en qüestió però ell li digué que, en realitat, li feia un favor perquè els sacerdots li havien fet saber que algú descobriria la tomba i, amb l’ajuda d’una pedra lluminosa que havia arribat de l’espai, es tornaria immortal i mai es faria vella, conservaria la seua joventut per a tota l’eternitat, que és molt de temps. En sentir això se li passà el disgust, deixà de plorar i es resignà a morir temporalment. Jo estava fascinat, no sabia si era un somni o què. Després em preguntà en quina època estàvem i quan li ho vaig dir es passà la mà pel ventre i em digué: “Tinc una mica de fam, porte quatre mil cinc-cents anys sense menjar”, i jo li vaig donar un tros de pa i formatge que tenia per allí i s’ho menjà tot amb molt bona gana, com ja es comprén. Va assegurar-me que havia retrobat el plaer de menjar, perquè a l’altre món no menja ningú. Després em donà les gràcies i em digué que, en realitat, s’havia dedicat a la prostitució de molt jove, son pare es va morir quan ella tenia dotze anys, a casa no hi havia res per menjar i la seua mare la prostituí. La mare cobrava el servei i ella s’enllitava amb els homes, a casa seua mateix, era l’única propietat que tenien. El seu atractiu era tan poderós que hi havia dies que els homes havien de fer cua, però a ella li agradava, sobretot si els homes eren joves, no es queixava mai i menjaven cada dia de calent, fins que la seua fama arribà a orelles del faraó, que la feu portar al palau i, després de tenir sexe amb ella, en quedà entusiasmat i la va incorporar a l’harem. Era en realitat la concubina favorita, i per això la van matar, com t’he dit abans —em demana una mica més d’aigua, diu que se li asseca la boca—. El cas —fa en haver begut— és que jo estava fascinat per aquell cos, era un imant que m’atreia fortament i li vaig acaronar les mamelles, que eren redones i fermes, ni grans ni petites, no me’n vaig poder estar davant d’aquella deessa i ella em deixava fer, fins que, com és natural, vam fer l’amor i jo pensí després que ja coneixia el cel, que aquella xicota, en realitat, era un àngel i havia tornat de la quarta dinastia per a portar la felicitat a l’engròs al primer que la descobrís, i aquella persona era jo —va tragar saliva—. Total, que vaig comprar aquell mateix dia un matalàs de matrimoni, un parell de llençols, una mica de roba i una ràdio i es va convertir en la meua amant. La ràdio li agradà molt i aviat aprengué a parlar l’àrab. Respecte de l’habitació del sarcòfag, vaig fer com si l’hagués trobat a l’endemà. Va passar el temps i els companys de treball em deien sovint que tenia molta sort amb aquella xicota, i també em preguntaven d’on l’havia tret, però mai els vaig dir la veritat, els deia que l’havia trobat a El Caire. I va passar també l’inevitable: es quedà prenyada i, en passar el temps reglamentari, vam tindre un fill, que ets tu. Ella et va alletar i cuidar de la millor manera que sabia i semblava que n’estava contenta però, un dia, passats un parell d’anys o tres, em digué que enyorava la seua vida d’abans i em deixà per anar a El Caire i viure la vida com a ella li agradava. Jo no la vaig poder convéncer i, un matí, després de tornar de la faena, em trobí que ja no estava, només hi eres tu, amb els teus plors, que m’acompanyaven en la meua desgràcia. La vaig buscar per tota la ciutat i al cap d’un temps la vaig trobar en un antre d’aquells que fan la dança del ventre i després s’enlliten amb els clients, si n’hi ha, però no la vaig poder convéncer que tornés amb mi. Llavors, acabats els treballs sense haver pogut trobar el Grial, vaig tornar a Nova York amb tu, que et portava en un bressol, i ací em vaig casar amb la Marion, que era una núvia que tenia de quan anava a la facultat i ella t’adoptà. I això és tot, fill meu, si fa no fa. He pensat que t’ho havia de dir, no puc morir-me sense dir-te la veritat.
Jo no havia obert la boca en tot el relat, també estava fascinat amb aquella dona, que segons ell era ma mare. Son coses que no passen cada dia.
—Em deixes de pedra —vaig dir—. Ara resulta que soc fill d’una prostituta egípcia, però no d’una qualsevol sinó que era la favorita de Keops. ¿És així?
—Sí. Es pot dir així.
Jo em vaig quedar pensatiu un instant.
—Bé —vaig fer al remat—. Gràcies per dir-m’ho. Però m’has deixat una mica trasbalsat.
—És normal, fill meu. No deu ser una notícia corrent, ni per a tu ni per a ningú.
—Doncs em vaig que tinc faena —vaig fer una altra pausa—. Almenys ja sé quins són els meus ancestres.
—Celebre que t’ho hages pres tan bé. No sabia què passaria quan t’ho contés.
—No patisques. Ser fill d’una dona immortal no té res de desagradable. Bé, ja passaré a veure’t la setmana que ve. Adeu.
En passar un parell de dies el pare va faltar i el vam soterrar a Green Wood. Després me n’aní a una agencia de viatges i vaig comprar un bitllet d’avió per a El Caire, amb escala a París, i també vaig encarregar una habitació d’hotel al barri de Zamalak. Una vegada arribats a la ciutat la vaig trobar com sempre, mentre anava en taxi, plena de gent que va d’un lloc a un altre com si no tingués una altra cosa a fer. És un maremàgnum de no cal dir. Però, al contrari que en altres ocasions, no venia com a arqueòleg sinó que volia trobar ma mare, que era una persona excepcional, una immortal, i jo no havia vist mai un ésser d’aquestes característiques tan extraordinàries. Només mon pare ho sabia, i únicament m’ho va contar a mi.
El primer que vaig fer va ser deixar la maleta a l’hotel, i després baixar i passejar pel barri, una illa en mig del Nil, en realitat, i allà hi ha la major quantitat de bars, restaurants i establiments de diversió de la ciutat, però, ¿com faria per a trobar-la? Ni tan sols sabia si encara vivia a El Caire. Però amb les seues aficions aquella era la millor ciutat per a guanyar-se la vida. Eren les deu d’una nit de primavera i els rètols ja estaven encesos i parpellejaven juganers, l’un al costat de l’altre. Vaig entrar en un bar, vaig demanar un whisky, deixí una bona propina i li vaig preguntar a un cambrer on hi havia algun local de ballarines.
—N’hi ha molts a El Caire, i en aquest barri també. A mi m’agrada un que hi ha al carrer Aziz Abaza, a la vora dreta del riu, a dos carrers d’ací. Li diuen Bayt Alyasamin, que significa La Casa del Gesmil, però obren a les onze. Allà hi podrà veure algunes de les millors ballarines d’El Caire.
Li vaig donar les gràcies, em vaig acabar el whisky i em vaig adreçar fins a la casa aquella del gesmil. La vaig trobar de seguida, però la porta encara estava tancada i llavors em vaig asseure en un banc que hi havia a prop fins que van obrir i m’acostí a preguntar.
—Bona nit —vaig saludar al porter—. ¿Ja és obert?
—Bona nit. Sí, ja pot entrar, però l’espectacle no comença fins a les dotze.
—Doncs esperaré assegut. ¿Què li dec?
—L’entrada és gratis. Només ha de pagar les consumicions.
—Perfecte. Moltes gràcies.
Llavors li ensenye un bitllet de cinquanta dòlars i li dic que estic buscant una ballarina que li diuen Femi i que potser treballe en aquest local.
—No, no treballa ací —em respongué a cau d’orella—, treballa en un local del centre de la ciutat que li diuen Keops, com al faraó. Ara no recorde el carrer però ella és molt coneguda i el local també. Si agafa un taxi, el deixarà en la porta, perquè tots el coneixen, ja li dic. I després, si vol, es podrà enllitar amb la que més li agrade, perquè també funciona com a prostíbul.
—Moltes gràcies —li vaig donar el bitllet.
Llavors vaig agafar un taxí, li vaig dir que volia anar al Keops, el local de les ballarines, i sense preguntar-me res més va conduir una estona fins al carrer Al Atari i em va deixar en la porta del local. Li vaig pagar, hi entrí després de saludar al porter, vaig baixar al soterrani i vaig veure que era com una mena de sala de ball però amb un escenari a l’esquerra i un taulell a la dreta, i entremig taules i cadires. Tot estava bastant fosc, només hi havia mitja dotzena de llums a les parets, però és natural en aquesta mena d’establiments. A les sales de ball passa igual i ningú se’n queixa. A la gent li agrada passar inadvertida, li agrada la foscor i la nocturnitat, i a mi també.
Em vaig asseure en un dels tamborets del taulell, vaig demanar un whisky amb un parell de glaçons i me’l vaig beure a glopets tot esperant el començament de l’espectacle, que prometia ser molt especial, almenys per a mi. A poc a poc, el local s’anava omplint de gent, entre naturals i turistes, que s’asseien al voltant de les taules de fusta envernissada. Al taulell també s’hi asseien, sobretot la gent del país, no sé per què. Finalment es van encendre els llums grocs de l’escenari i n’aparegué per un costat un presentador amb turbant blanc i una gel·laba verda amb brodats de fil d’or, anuncià l’aparició del millor cor de ballarines d’El Caire i ens convidà a gaudir-ne de l’espectacle. Tot seguit desaparegué per on havia entrat, hi entraren uns músics que es posaren al fons de l’escenari amb llaüts, nays, kanuns, darbukes i altres instruments, van començar a tocar i van eixir-ne les ballarines, quatre en total, d’uns vint o vint-i-cinc anys, vestides amb bragues i sostenidors de colors llampants i adornats amb granadures o monedes d’or i uns vels i uns pantalons bombatxos de mussolina de seda. També portaven collars, arracades i polseres, totes daurades, o simplement d’or. Tot plegat, amb el boirim perfumat del tabac dels narguils, ens transportava a temps antics, la qual cosa no feia sinó augmentar-ne l’interés. Eren molt guapes, per als estàndards àrabs i per als de qualsevol altre lloc del món i tothom les mirava amb una mica de luxúria. O amb una mica bastant. Van fer la dança del ventre i també d’altres, desconegudes per a mi, i al cap d’uns trenta minuts la musica va parar, elles van fer unes reverències, el públic aplaudí i tothom desaparegué de l’escenari, que es tornà a fer fosc. Jo vaig preguntar a un cairota que hi havia al costat si l’espectacle s’havia acabat però em va dir que no, que tornarien a eixir-ne unes altres i que al final hi eixia la ballarina més admirada de la ciutat, la que millor feia la dança del ventre.
—¿Com s’anomena? —li preguntí.
—Femi —respongué, i a mi m’entrà una taquicàrdia—. És la propietària del local i la que millor balla de totes.
Li vaig donar les gràcies i demaní una altre got de whisky. Des d’on jo era es veia molt bé l’escenari i al cap d’una estona van eixir-ne cinc ballarines més, que no eren tan joves com les altres però ho feien amb més desimboltura i ens van oferir un espectacle propi de les Mil i Una Nits. Vaig demanar un altre whisky, que vaig decidir que en seria el darrer perquè ja n’havia perdut el compte i no em convé beure massa. Tinc una edat encara que no ho aparente i les ressaques són terribles. Vam esperar una estona fins que aparegué el mateix presentador d’abans i va dir amb el micròfon a la mà que ara anàvem a veure la dansa del ventre més ben interpretada de totes, la de la mundialment coneguda Femi, que faria les delícies dels presents, els quals passarien una nit inoblidable.
Començaren a tocar els músics i isqué l’esperada Femi tot ballant la dansa amb molta sensualitat. A vegades es movia molt ràpidament i unes altres ho feia amb més lentitud. Era un prodigi de seducció, i devia tenir divuit o vint anys. Jo no podia apartar la mirada de la que sospitava que era la meua mare, tot i que no podia saber-ho del cert. Mon pare ja era mort i jo només tenia la seua versió dels fets. Potser ella m’ho podria confirmar, però segurament no devia tenir gaire interès en l’assumpte perquè em va abandonar quan tenia dos anys. Li vaig preguntar al cambrer què havia de fer per a enllitar-me amb ella i em va dir que era l’única que no es gitava amb tothom.
—Diga-li que soc Henry Walton Jones, per favor.
Es va acabar la dansa, la gent aplaudí d’allò més, uns asseguts i uns altres dempeus, ella va fer un parell de reverències o tres i l’espectacle s’acabà. Tot s’acaba.
—Escolte —vaig preguntar al cambrer d’abans—, ¿quina edat té aquesta xicota?
—Doncs és un cas rar, perquè fa vint anys que treballe ací i sempre ha conservat la bellesa com el primer dia, com si no envellís. Sempre està igual de jove.
El cor em torna a botar. Devia ser ella, sens dubte.
—Bé —digué—. Vaig a dir-li que té un client. ¿Em pot escriure el seu nom en aquest paper?
Li vaig dir que sí, el vaig escriure, l’agafà i desaparegué per una porta que hi havia al seu darrere.
En passar uns minuts tornà i em digué que hi podia anar. Havia d’entrar per una porteta que hi havia al costat de l’escenari i, en acabant, havia de trucar a la porta número u, que era la primera a la dreta. Ho vaig fer com m’havia explicat i una veu molt dolça va dir “Endavant”.
Vaig entrar a l’habitació, que era com el camerino d’un teatre, amb una cadira i un espill ple de llums, i ella s’alçà de la cadira i em digué somrient “Ets molt guapo, fill meu, t’assembles a mi. I també a ton pare, és clar”. Jo estava completament atarantat, no sabia què dir davant d’aquella bellesa i mentrestant ella se’m va acostar i em va passar la mà pels cabells. De prop era molt més bonica que a dalt de l’escenari i al remat, sense saber per què, li vaig dir que mon pare havia mort feia un parell de dies, i llavors el rostre li canvià.
—Ho sent molt —em digué—. A vegades he estat temptada de fer un viatge i veure’l una altra vegada. I a tu també, és clar. Però no sabia on trobar-vos i, a més, el local no em deixa descansar, he de ballar cada dia.
Jo era la única persona al món que coneixia la història real d’ella. Es feu un silenci i tornà a parlar.
—Ets l’únic fill que tinc, però, per l’edat, sembles mon pare. Supose que has vingut perquè Henry et devia dir que soc ta mare. De fet, quan m’han donat el paper amb el teu nom no sabia qui devia ser dels dos.
—Sí —vaig fer tremolant lleugerament. És cert, tremolava com no m’havia passat mai—. M’ho va dir dos dies abans de morir.
—És trist haver de morir, però ser immortal també té els seus inconvenients. Digues, ¿què vols fer ara? ¿A què has vingut? ¿Vols fer l’amor amb mi?
Encara vaig tremolar una mica més, perquè l’extraordinari atractiu de la xicota no em deixava veure-la com si fos ma mare i aquella proposta m’acabà de trasbalsar. Quines coses passen, en la vida! A més, no n’estava segur de tota aquella història, perquè els organismes vius sempre acaben morint. Potser es tractava d’una broma de mon pare, però no ho sabia del cert. El cas és que estava a punt de suar i en aquell soterrani no feia calor.
—Ets molt guapo, ja t’ho he dit, m’agradaria fer l’amor amb tu —m’ho tornà a dir—. He nascut per a fer l’amor. No te’n penediràs, i conservaràs un bon record de ta mare.
No vaig poder resistir la temptació de la carn i li vaig dir que sí, que faria l’amor amb ella. Llavors em va portar a una habitació annexa on hi havia un llit amb la capçalera de marqueteria i altres mobles i es va treure la roba, la poca que portava. No havia vist mai una dona tan perfecta i l’erecció fou instantània. Em vaig treure la roba en un batec d’ulls i li vaig fer un petó. Ella es fonia de plaer i a mi em semblava estar en un altre món. Vam caure al llit i vaig continuar fent-li petons, fins que la vaig penetrar i al cap de poc m’envaí un èxtasi indescriptible, una onada de goig molt viu i embriagador que no havia sentit mai i que, per desgràcia, s’acabà al cap de poc. Ens vam quedar quiets, ella acariciant-me l’esquena, i després em vaig fer a un costat i ens quedàrem muts uns instants. Una vegada refets, vaig dir:
—No pensava que l’incest pogués ser tan agradable.
—Ets molt bon amant —diu ella—, però supose que te n’hauràs d’anar.
—Estaré en El Caire un parell de dies i me n’aniré, és cert.
—Però pots tornar quan vulgues. Ací em trobaràs. El negoci és meu de fa molt de temps i no pense canviar d’adreça.
—No sé si creure’m la història que em contà mon pare. Mai havia pensat que una persona podia ser immortal.
—Doncs és certa. Vaig estar morta durant quatre mil cinc-cents anys i ton pare em va fer ressuscitar, ara amb la qualitat de ser immortal. Però entenc que deu ser difícil de creure. Jo m’ho vaig creure i ací estic.
—Bé. Supose que deu ser així. ¿Hi ha una altra vida després de la mort o no? M’agradaria saber-ho i tu deus ser l’única persona d’este món que n’està al corrent. I déu, també n’hi ha?
—N’hi ha un fum, de déus, i sempre s’estan barallant per veure qui mana més de tots. Son molt egoistes. Els morts tenen una vida més aviat avorrida, perquè allà no hi ha sexe, és un desig que no existeix. Això de les verges que els àrabs esperen trobar en morir és simplement una quimera. Els que es consideren aptes per a entrar al Cel son a una banda i als altres els acullen Belzebub, Satanàs, Lucifer i tota la resta, i també es barallen entre ells, només per diversió. Sempre van a patacades i munten uns sidrals considerables. Has de pensar que allà no menja ni beu ningú, no hi ha nit ni dia, hi ha poques maneres de passar l’estona, només quan els àngels toquen la lira, que és de tant en tant, i clar, s’han de distreure com poden.
—O siga, que és millor estar viu que mort, com havíem pensat sempre.
—Jo crec que sí. La vida després de la mort és d’un tedi absolut. Quan ton pare em va portar una altra vegada a la vida em vaig alegrar moltíssim. Ja podia gaudir de nou de tot el que m’agradava, com ara l’estona que estic passant amb tu.
—Ets molt amable. Per a mi també ha sigut un moment dels que no s’obliden, pots estar-ne segura.
Vam estar una estoneta xarrant sobre qüestions més aviat intranscendents, ens vam vestir de nou, li vaig dir Adeu, vaig eixir al carrer i vaig tornar a peu a l’hotel, perquè pels carrerons del centre no es pot trobar cap taxi, i encara menys a aquelles hores. El cap em bullia de sensacions diverses i contraposades, la nit m’havia fet veure el món d’una altra manera, molt distinta a la que hi estava acostumat, però vaig pensar que en tornar a la rutina se m’oblidaria tot per complet i en paus. El cert, però, és que encara me’n recorde, i sembla que me’n recordaré fins que m’arribarà el dia final.
Només en queda un interrogant: ¿jo també seré immortal com ma mare?
La solució, al pròxim capítol.
