Deia en l’anterior article que els poetes han celebrat sovint la successió de les estacions a la Terra, el gaudi de les qualitats de cadascuna. El renaixement de la primavera, la plenitud de l’estiu, la melangia de la tardor o el recolliment de l’hivern en esperança del nou cicle. Açò, és clar, en les latituds on el clima —el sistema climàtic de la Terra és variat i complex— ha permés moure aquests tipus de sentiments. També depén de les èpoques, perquè no és fàcil dedicar-li hui en dia un poema al gaudi de l’estiu a València o Barcelona, amb pràcticament totes les nits tropicals (mínima per damunt de 20ºC) i acumulant més de 30 (València), o quasi 60 (Barcelona), nits tòrrides (mínima per sobre de 25ºC).
La Terra, casa nostra, està sotmesa a diversos cicles astronòmics. La successió del dia i la nit provocada per la seua rotació enfront del Sol. La successió de la plenamar i la baixamar també a causa de la rotació de la Terra mentre interacciona gravitatòriament amb el Sol i la Lluna. La successió de les estacions, originada per la inclinació de l’eix de rotació respecte de l’òrbita, durant el cicle anual de translació per la seua òrbita (vegeu la peça anterior). O el cicle de la durada relativa del dia i la nit que acompanya al de les estacions.
La inclinació axial explica el cicle de les estacions. Aquesta inclinació, però també està sotmesa a cicles que afecten el seu valor i la seua direcció. Hui discutim el primer cas.
El cicle del valor de la inclinació axial
L’angle que forma l’eix de rotació de la Terra amb la perpendicular a l’òrbita varia entre 22,1º i 24,5º en un cicle que té una durada de 41.000 anys. En aquest enllaç podeu veure una animació de la NASA. La figura 1 mostra aquesta variació. He representat sobre la mateixa esfera terrestre l’arribada de la insolació, a l’hivern i a l’estiu, en l’hemisferi nord. Des de la darrera inclinació màxima de 24,5º, que s’assolí en el nové mil·lenni aC1, la Terra es mou cap a la mínima de 22,1º que s’assoliria d’ací en uns 10.000 anys. Actualment estem en una inclinació intermèdia de 23,44º.
En estiu la insolació arriba més verticalment. En hivern, amb el planeta en la part oposada de la seua òrbita, la insolació arriba més obliquament i, en l’esquema, és aproximadament la meitat d’intensa que en l’estiu. El punt negre que he dibuixat en la zona d’insolació destacada, tant a l’hivern (en blau) com a l’estiu (en vermell), podria ser el País Valencià.
Quines conseqüències té aquest cicle?
Figura 2a. És hivern en l’hemisferi nord. La fletxa verda indica la lenta disminució de la inclinació axial. A mesura que aquesta disminueix, la zona blava d’insolació, en la qual he situat el País Valencià, es mou (en relació amb la insolació) cap a posicions on els rajos arriben menys oblics, incrementant l’energia radiant per metre quadrat que arriba i moderant el rigor de l’hivern.
Figura 2b. Quan la Terra es troba a l’altra part de l’òrbita, és estiu a l’hemisferi nord. Disminuint la inclinació axial, el País Valencià, i la zona d’insolació en vermell destacada, es mou (respecte de la insolació) cap a situacions amb els rajos arribant més oblics respecte de la superfície. L’energia per metre quadrat que arriba és menor, afavorint que els estius siguen menys calorosos.
Quan la inclinació axial és mínima (22,1º) la diferència entre estiu i hivern es modera. Contràriament, quan la inclinació axial és màxima (24,5º) s’extrema aquesta diferència. Açò és coherent amb el que diem l’article anterior. En un planeta amb inclinació axial nul·la no hi ha diferències estacionals, no hi ha estius i hiverns (el cas de Mercuri). La insolació en cada latitud no canvia al llarg de l’any.
L’efecte hivernacle superarà l’efecte d’aquest cicle?
Per si sol2, aquest cicle està empentant en el sentit d’hiverns més temperats i, sobretot, d’estius més frescos. Estem quasi a mig camí cap a la inclinació mínima. Els estius més frescos són la condició perquè es mantinga la neu caiguda en l’hivern en les latituds polars i les glaceres d’alta muntanya que, compactada, esdevé gel permanent. Ara bé, l’escalfament originat pels gasos d’efecte hivernacle, per la crema massiva de combustibles fòssils, per la forma de vida dominant en la humanitat, està incrementant la temperatura mitjana del planeta en totes les estacions, destruint gels permanents i permafrost. El gel estacional va imposant-se. L’escalfament antropogènic sembla que pot contrarestar i superar la moderació de les temperatures estiuenques a què condueix el cicle de la inclinació axial o, almenys, pot provocar el retard aquesta moderació.
———————————
(1) 5000 anys abans de la fita que marca el començament de la Història, l’aparició de l’escriptura en Mesopotàmia.
(2) Hi ha altres cicles. En «La Terra. L’equilibri tèrmic» vaig citar, per exemple, el cicle de l’activitat solar relacionat amb el de les taques solars. Un cicle curt i d’una influència discreta.
