Els cicles de variació del valor (peça anterior) i de l’orientació (aquesta peça) de l’obliqüitat de la Terra (l’angle d’inclinació de l’eix de rotació respecte de la perpendicular a l’òrbita) són molt llargs —41.000 anys el primer i 26.000 anys el segon (en nombres redons)—. Les variacions durant una vida humana són, és clar, insignificants. Són cicles que, junt amb el cicle (uns 100.000 anys) de la variació de l’excentricitat de l’òrbita, que tractarem en una altra ocasió, contribueixen a configurar els canvis en el sistema climàtic del planeta. Modernament, ha irromput un altre factor, absent en la història del planeta fins a l’era industrial: l’escalfament a causa de l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle. Un factor, l’abús del qual està introduint canvis moltíssim més ràpidament que els cicles naturals.
El cicle (26.000 anys) de la direcció de l’eix de rotació
Tots els objectes en rotació i sotmesos a la força de la gravetat comencen un moviment de balanceig cònic (precessió) quan l’eix de rotació s’inclina respecte de la força de la gravetat. És el cas d’una trompa com la de la figura 1. Cliqueu ací per reproduir una animació de la NASA que representa el balanceig cònic de la Terra, sotmesa a interaccions gravitatòries amb els cossos del sistema solar.
Figura 2. Per a adonar-se de les conseqüències d’aquest cicle, partim de la representació d’una òrbita actual de la Terra. És Solstici d’hivern a la dreta de la figura. La inclinació de l’eix de rotació respecte de la recta que uneix el centre del Sol amb el de la Terra és un angle obtús (90+23,5). Deixa en la foscor les latituds pròximes al pol nord durant les 24 hores que té el dia. En la resta de l’hemisferi, assistim al mínim d’hores diürnes. A partir d’ací, i durant l’hivern, van augmentant les hores d’insolació i acurtant-se les de foscor, fins a arribar a l’equinocci de primavera quan s’igualen (12 h de dia i 12 hores de nit). Ara, l’angle de l’eix de rotació amb la recta que uneix el centre de Sol amb el de la Terra és de 90º.
Durant la primavera, el dia continua guanyant minuts a la nit fins que en el solstici d’estiu tenim els dies de més insolació i les nits més curtes. La inclinació de l’eix de rotació respecte de la recta que uneix el centre del Sol amb el de la Terra és un angle agut (90—23,5). En les latituds pròximes al pol nord, el Sol no s’hi pon en cap moment durant les 24 hores del dia. Ara s’hi produeix un canvi, i el dia comença a acurtar durant l’estiu, fins a arribar a l’equinocci de tardor, quan el dia i la nit tornen a igualar-se. Durant la tardor, el dia continua acurtant-se fins al nou solstici d’hivern on comença un nou cicle.
Passem a la figura 3. En la Terra, una trompa a l’espai, el centre del balanceig cònic és el centre de masses del planeta, centre de dos cons oposats pel vèrtex. El balanceig cònic ocasiona que el fons estrellat vist des de la Terra vaja canviant Continuant amb el focus posat en el nostre hemisferi, la vertical sobre el pol nord assenyala actualment l’entorn de Polaris, una estrella de l’Ossa Menor.. Fa 5.000 anys, quan començava a aparéixer l’escriptura en Mesopotàmia i Egipte, l’estrella polar era Thuban, de la constel·lació del Dragó, i d’ací en 13.000 anys la vertical sobre el pol nord apuntarà a prop (no serà estrictament una estrella polar) de Vega, de la constel·lació de la Lira.
D’altra banda. En 13.000 anys, quan l’estrella polar siga Vega, l’angle de 23,5º haurà disminuït i ja s’aproparà molt a 22,1º, el mínim de cicle que veiérem a l’article anterior. Una mostra de com es poden combinar els diversos cicles. Per tant, en uns 13.000 anys l’esquema de la figura 2 haurà evolucionat a la figura 4, amb la inclinació de l’eix de rotació en oposició a l’actual.
Figura 4. El solstici d’hivern té lloc ara a l’esquerra de l’esquema. Durant els 13.000 anys del mig cicle de balanceig cònic, el solstici d’hivern (i totes les altres posicions destacades) ha anat desplaçant-se lentament per l’òrbita. El solstici d’hivern a l’hemisferi nord tindria lloc en el mes de juny (que és el que ocorre actualment a l’hemisferi Sud). Les porcions d’òrbita corresponents a les estacions també són diametralment oposades. Tanmateix, el calendari està preparat per a compensar gradualment eixe efecte i, en tot moment (també d’ací en 13.000 anys) el solstici d’hivern al nostre hemisferi continuarà ocorrent en desembre. Amb dues condicions, és clar: que hi haguera habitants i que mantingueren aquest calendari. El planeta, la natura i els éssers no humans, són indiferents al calendari.
Al cap de 13.000 anys més l’esquema tornarà a ser el de la figura 2, amb una obliqüitat diferent a 23,5º.
