Un rei que plora, que s’emociona. Un guerrer que reprimeix les llàgrimes en el fragor de la batalla, però que no les amaga després tant si perd com si surt victoriós. Un rei de carn i ossos, sensible. Vicent Baydal (València, 1979) feu una aferrissada defensa de Jaume I en la seua intervenció en el III Congrés d’Història de Nules, dissabte, amb un exhaustiu repàs a les referències sobre la intensitat emocional del monarca dins del Llibre dels feits, escrit per ell i “única autobiografia d’un monarca europeu del segle XIII”, destacà l’historiador, divulgador i cronista oficial de la ciutat de València.
“La presència reiterada del plor en el Llibre dels feits ofereix una via especialment fecunda per aproximar-se a l’autorepresentació de Jaume I i als codis emocionals de la reialesa i la masculinitat aristocràtica de l’època”, va explicar Baydal. “El monarca plora davant la mort de companys d’armes, en comiats, davant situacions polítiques adverses, per compassió i, especialment, en contextos d’intensa significació religiosa”, recalca.
Aquest treball, precisa l’autor, parteix de la localització sistemàtica de les referències al plor i les llàgrimes en la crònica i “de la confrontació” entre “l’edició de Ferran Soldevila, revisada filològicament per Jordi Bruguera, i la d’Antoni Ferrando i Vicent J. Escartí, amb el suport de la versió moderna de Josep M. Pujol”, especifica. “El corpus permet identificar fins a onze episodis en què Jaume I plora”, diu.
“Els plors de Jaume I no s’associen fonamentalment a la por o a la feblesa, sinó al dol, l’afecte, l’honor, la fidelitat, la compassió, la pietat, la contrició i l’agraïment a Déu. Lluny de contradir la identitat guerrera del monarca, les llàgrimes —insisteix Baydal— contribueixen a construir-lo com a bon cristià, company d’armes, senyor i governant”, resumeix l’especialista en la biografia del rei.
En la seua crònica autobiogràfica, segons Baydal, trobem: “Quan altre dia, a hora de vespres, enviam a dir al rei e a Rais Abulfamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen, que metéssem nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nós fom entre la rambla e el reial e la torre. E, quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall e endreçam-nos vers orient e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercé que Déus nos havia feita”, transcriu.
Per tant, Jaume I “presenta la gran conquesta de la seua vida no només com una fita militar i política, sinó també com una experiència emocional, en la qual plora d’agraïment a Déu. Però és que, justament repassant la crònica per a buscar algun tema novedós del qual parlar en aquest 750 aniversari de la mort del rei, vaig reparar que precisament en el moment de la seua mort també s’explica que va plorar molt…”, asenyala.
S’hi diu: “Venc-nos algun destemprament. E isquem-nos de Xàtiva e venguem-nos-en en Algezira. E aquí pujà’ns e cresc-nos la malaltia; enaixí que, gràcies a nostre Senyor Jesucrist, en nostra bona e plena memòria nos confessam moltes vegades de bisbes e de preïcadors e de frares menors, ab gran contrició de nostres pecats e ab grans llàgremes”.
Últimes paraules
“Açò, evidentment, ja no ho pogué dictar ell, sinó que ho degué escriure la persona que l’ajudà a redactar la crònica i que probablement era el seu fill il·legítim Jaume Sarroca, però em va sorprendre que no només es diguera que en eixe moment el rei plora, sinó que també apareixien “tots los rics hòmens e els cavallers, ab grans plors e ab grans llàgremes”.
De fet, no sols és Jaume I. En el llibre “hi ha desenes de mencions a gent, especialment hòmens, que ploren. I això em va fer voler estirar del fil, perquè no estem acostumats des d’un punt de vista contemporani que això siga així. No debades, ara la cosa està canviant, però habitualment en el segle XIX o en el XX els hòmens, i més els hòmens poderosos, no apareixen plorant, perquè se suposa que els hòmens no ploren, han de contindre les seues emocions perquè eixe és un atribut de masculinitat. En canvi, Jaume I no se n’amaga, sinó tot el contrari: és un rei que plora i que vol mostrar eixe plor a la posteritat”, insisteix.
Jaume I també parla d’emocions referint-se a la seua infantesa, als seus amics de quan era un xiquet. “I ací no hi ha res de polític, ni de religiós, ni de militar: és una escena d’afecte pur, de dos xiquets, dos familiars, dos amics, que s’han criat junts, que saben que es separen i que ploren. Però el més interessant són dues coses: una és que Jaume I dedica diversos capítols a la seua infància, i això no és normal per a l’època, perquè en els textos biogràfics medievals o de l’antiguitat la infància no existeix, és un mer tràmit del qual no se’n parla”, explica.
“I la segona cosa interessant —afig— és que en els capítols que dedica a la infància no vol eliminar eixe detall del plor per a la posteritat, sinó que el considera digne de ser contat: que va tindre una infància dura, però molt humana, de xiquet que també plorava per la separació d’un amic de l’ànima, sense atendre encara a la seua funció pública com a monarca. Tot plegat, doncs, en la crònica veiem el rei plorant des dels 8 anys fins als 68 anys, en el moment que mor”, assenyala.
Des de Xàtiva a Alzira
L’últim episodi de plor de Jaume I “abans del moment de la seua mort el trobem a l’església de Sant Feliu de Xàtiva, en desembre del 1273, quan el rei té 65 anys i està mantenint un conflicte gravíssim amb el seu fill i hereu, l’infant Pere, futur Pere el Gran. Amb tot, després d’uns xocs que havien arribat a uns extrems terribles, Pere es presenta davant de son pare, reconeix els seus errors, es llança als seus peus, els besa i li demana misericòrdia”.
I Jaume I explica que llavors també s’emociona ell mateix, plora i el perdona: “Anà’s gitar als nostres peus e besà’ls-nos e pregà’ns per Déu que li perdonàssem. E Nós fom tot remogut, e pres-nos dolor d’ell, e no poguem estar que els ulls no ens vinguessen en llàgremes; e vim la gran devoció sua e perdonam-li”. Per tant, “ací veiem encara un altre cas de plor, ja que les llàgrimes de Jaume estan relacionades amb una altra virtut que havia de caracteritzar un bon rei cristià: la misericòrdia, la compassió”, recalca.
“I arribem així a l’últim plor de Jaume I, que es va produir en el moment final del seu traspàs, en l’estiu del 1276. Llavors el rei tenia 68 anys, una edat molt avançada per a l’època, i es trobava enmig d’una nova guerra, ja que s’havia produït una gran rebel·lió dels musulmans valencians i els cristians acabaven de patir una terrible derrota a Llutxent amb milers de morts”, conta Baydal. “En aquest context, enmig de l’enorme calor de Xàtiva, Jaume I emmalaltí i decidí anar a reposar a Alzira, on va passar diverses setmanes ja conscient del fet que s’estava morint”.
Durant els seus últims dies, el rei “es confessà diverses vegades amb bisbes, dominicans i franciscans”, i ho fa, segons la crònica, “ab gran contrició de nostres pecats e ab grans llàgremes”. Per tant, “les últimes llàgrimes del rei són llàgrimes de penediment davant de Déu, i d’aquesta manera es tanca un cercle extraordinari: un xiquet de 8 anys que pateix perquè se’n va el seu cosí, i un ancià que plora davant la mort pels pecats que ha comés al llarg de la seua vida”.
Onze ocasions plorant
“Són onze les ocasions en què Jaume I apareix plorant en el Llibre dels fets –dotze, si comptem que amb la mort dels Montcada ho fa dues voltes– i abasten tota una vida, però hi ha una cosa que crida molt l’atenció: Jaume I no plora mai de por. I ocasions no li’n van faltar. Va participar en combats, va rebre ferides en la cara, va travessar tempestes terribles, va patir emboscades, va entrar en territori enemic i va estar a punt de morir moltes vegades. Però quan construeix el relat de la seua vida no es representa plorant mai davant del perill”, sinó fruit d’una emoció intensa, d’una reflexió, d’uns fets, d’unes conseqüències…
Un plor que no s’amaga
Baydal insisteix en el fet que Jaume I “no considera que no plorar fora una virtut en si mateixa. Per a ell hi havia moltes coses que mereixien el plor, fer-lo públic i fins i tot recordar-lo per a la posteritat: la mort d’un company, una ofensa contra l’honor, la separació o el retrobament d’una persona estimada, el penediment pels pecats o la gratitud a Déu per una gran victòria. I ací és on la història medieval dialoga directament amb nosaltres, perquè el nostre model de masculinitat també torna a canviar. Hui acceptem amb molta més naturalitat que un esportista plore, que un pare s’emocione pels seus fills o que dos amics ploren desconsoladament per alguna raó, encara que, evidentment, continua present eixe vell mandat, diguem-ho així, segons el qual un home fort ha de saber aguantar”, conclou.
