Pròxima parada: inhabilitació

Resistir fins a l’últim minut que siga possible. Passe el que passe i caiga qui caiga. És la consigna que han interioritzat al si del PP i de tota classe de governs i espais públics que ocupen gràcies als mecanismes democràtics que van aprofitar per a instal·lar-s’hi. Tota la resta: programes, promeses, compromisos i cants de sirena, tot això només era pirotècnica propagandística per a ocupar les institucions. Per a sempre, mentre no es demostre la contrària. I així van fent. Resisteixen fidels al seu estil autoritari i amb el tradicional menyspreu a… la democràcia? Parlem clar. La democràcia, per a la dreta espanyola –i la valenciana és la més espanyola de totes- sempre ha sigut un recurs instrumental: si ens afavoreix, endavant; si no, canviem les regles. Ells són de Franco, o de Primo de Rivera, o de Felip V, o de don Pelayo i la verge de Covadonga si cal tirar molt arrere, però demòcrates només ho han sigut per a competir –amb les regles marcades- en els protocols necessaris per a ocupar el poder i els governs. I d’autonomistes, s’hi van convertir tan aviat descobriren que podien fer caixa. Ara ja retornen a les posicions del vell imperi. Posar el crit en el cel perquè no siguen demòcrates, és com fer l’imbècil. El problema és que la societat damnificada per les seues polítiques depredadores no acostuma a fer servir les mateixes armes, ni actituds, per a combatre el cinisme que han desplegat al llarg de tants anys de saqueig. Per tant, no cal esperar allò que genèticament és impossible.

No passa dia que en algun indret del PP, o dels governs que ocupen, no hi haja ensurt judicial. Ja noten l’alè del llop al clatell, però la consigna és resistir. I ho faran, si la societat –i els partits, i els moviments socials, i tota classe d’associacions culturals i cíviques…- no premen l’accelerador per a forçar el desallotjament. Es poden demanar eleccions anticipades, però la resposta ja va implícita amb la demanda. Les exigències caldrà canalitzar-les per vies diguem-ne una mica més sorolloses i contundents. I comencen a obrir-se nous camins per a deixar-los fora de joc. Un de tants l’acaba de mostrar el Tribunal Suprem amb la sentència que obliga el govern de la Generalitat a entregar tota la documentació que s’ha demanat des dels grups de l’oposició. Compromís ha guanyat la batalla pels papers de Gürtel que s’han amagat sistemàticament per a impedir el control de l’executiu, però també per a amagar els saqueigs de tota classe i magnitud que s’han perpetrat d’ençà que Zaplana s’hi va encolomar al pressupost públic com a president de la Generalitat. L’opacitat convertida en tradició pels successius encarregats de la finca, s’acaba, per ordre judicial.

La sentència del Suprem fa jurisprudència. Com les que ha promulgat aquest tribunal sobre la unitat de la llengua. I com és costum de la casa, aquest govern es passa les sentències per baix cama. Toca, per tant, aplicar una altra volta a la torça i posar fi a la comèdia. Les pròximes accions judicials haurien d’orientar-se a la inhabilitació dels reincidents. El món educatiu ho té ja amb safata, perquè ja no té sentit reclamar noves sentències redundants. La pròxima ha de ser per inhabilitar els subjectes pels desacataments judicials. Això val per a la guerra contra el decibel i per a moltes altres reclamacions relacionades amb els drets fonamentals. I, per descomptat, per posar fi a l’opacitat vigent i accelerar el calvari dels saquejadors. La pròxima parada, inhabilitació.