D’un temps ençà, cada vegada més, la paraula resiliència està present en els nostres vides. Sentim, a tort i a dret, parlar de la necessitat i dels avantatges de ser una persona resilient, de ser una societat resilient.
Però què és exactament la resiliència? Doncs és la capacitat que una persona, un grup o un sistema mostren per tal d’adaptar-se de manera positiva davant de situacions adverses, traumatismes, tragèdies o factors d’estrès importants, i de recuperar-se o “rebotar” sense perdre’s en el procés. En poques paraules: la resiliència és allò que venim practicant els valencians des de fa segles: agressió rere agressió, pantanà rere pantanà, rebotem sense perdre’ns en el procés.
Buscant etimologies, resiliència prové del llatí resilire, que vol dir rebotar o saltar cap a darrere, alhora que descriu la propietat d’un material per a doblegar-se sota pressió i recuperar la seua forma original sense trencar-se, com una goma elàstica. Però una goma, per elàstica que siga, de massa estirar-la es pot trencar. I semblant pot passar amb les persones.
Fent paral·lelismes, convé recordar que aquesta propietat física dels materials, la resiliència, la qual estudien totes les enginyeries en una assignatura anomenada Ciència de materials, fou adaptada a les ciències humanes i popularitzada per figures com ara el psiquiatra Boris Cyrulnik. Ell la va aplicar a la manera en què els individus fem front al sofriment o a l’adversitat emocional. Bàsicament allò que un amic meu resum en quatre paraules que sonen a aforisme o, segons com, a epitafi: “inasequible al desaliento”.
I per què parlar ara i aquí de resiliència? Doncs perquè les coses s’estan posant lletges, cada vegada més lletges, obtuses i tèrboles i el malestar va en augment. La prova la tenim als carrers: París, Madrid, Barcelona, València, Milà. Joves cansats, desmotivats i esmaperduts, alguns joveníssims, acampant a les places, participant en les protestes als carrers, cremant naus, … La revolta és col·lectiva, és global, com el malestar: famílies empobrides, d’altres desnonades, joves que no veuen per on tirar, majors deixats a la mà de Deu. Les estretors augmenten, i amb elles també les preocupacions i les canallades. I d’això, els valencians, en sabem un poc, governats com estem per una colla de canalles que, a més, vos sonarà la frase: “són més perillosos per inútils que per corruptes”.
I al bell mig d’aquest maremàgnum, els valencians, entre censures, boicots, quan cada vegada sentim la cordeta al coll més tensa, sense diners públics per a la cultura en general, i encara menys per a la cultura feta en la nostra llengua, amb l’educació pública agafada amb agulles… Davant d’aquesta situació asfixiant i desmotivadora no queda una altra que despertar-nos resilients dia sí, i dia també, com a individus i com a societat.
I com es fa això? Doncs no ve de naixement, un no naix resilient, ni és genètic, tot i que, tot al contrari, potser el pessimisme també s’hereta. Tanmateix, a ser resilient s’aprén sent resilient, perquè és un procés dinàmic que es pot entrenar i desenvolupar al llarg de la vida. Mitjançant l’autoconeixement, del qual tant se’n parla i que, al cap i a la fi, no és més que conrear la flexibilitat mental cap als altres i cap a un mateix, la paciència, la respiració i el suport social. I canviar de plans, si s’escau.
Respirar. Agafar aire amb força, profundament, retenir-lo i tirar-lo lentament, sense fer res més, només respirar. I funciona perquè sovint allò que no ens deixa veure és la manca d’oxigen, l’excés de pensaments, “tòxics” ,aquesta invasió subtil que no ens abandona ni en passejar, ni en nadar i ni tan sols en dormir. Potser per això la dansa i la música són tan miraculoses, perquè ens obliguen a estar concentrats i no deixen avançar la invasió subtil.
Al cap i a la fi, no ens queda una altra: resistir, i cantar per a espantar els mals, sota la dutxa o sota la pluja. Posar-li humor a aquesta temporada d’huracans que vol arrasar amb el benestar assolit a colp de treball, de reivindicació social, de lluita. I tornar a aquell “no passaran”, que era també una mena de resiliència. Perquè resistir és part del procés, per a no doblegar-nos, per a no desfigurar-nos, per a no perdre’n l’essència, per a no perdre’ns en el camí.
Sí, jo, com molts de vostès, i com aquest president del Govern vestit amb pantalons i camisa texana, vull ser resilient. I adaptar-me a allò que ve i que se’n va, entendre que allò que no et mata et fa forta, i eixir victoriosa de canvis difícils, de la pèrdua. Ras i curt, i imagine que vostès també, vull travessar la dificultat sense quedar-me atrapada en ella. La qual cosa no vol dir que no reconeguem la pèrdua, el desgast ni el dolor.
En definitiva, resiliència, autoconeixement… Saber fins on podem i volem arribar, reconéixer les nostres febleses i els nostres punts forts. Reconéixer les emocions i no deixar-nos dur per elles a la deriva. Adaptar-nos a l’altura de les circumstàncies i no entestar-nos en voler adaptar les circumstàncies a la nostra altura. En definitiva, no quedar-nos encallats en procés.
