Temps era temps existia a un indret del món molt bonic i particular, un país ple de costums, cultura i bona gent. Aquest país, per tindre, fins i tot tenia una llengua pròpia històricament i oficial reconeguda: el valencià. Plural com era, també comptava amb un sistema educatiu divers. De fet, es trobava dividit en dos: un d’ells, el més antic, nombrós i lliure, era conegut per la seua capacitat d’acceptar i respectar. El segon, en canvi, es va construir a partir de la selecció de l’estudiantat al qual uniformaven només accedir-hi i instruïen amb inesgotables llistats de normes a complir. Ambdós compartien, però, el dret a la subvenció de diners públics.
Seria difícil resumir ací la quantitat de sistemes polítics que van regir el territori al llarg dels segles. Amb tot, per a la nostra història interessa nomenar, almenys, l’ideari que va governar una part important de les últimes dècades. Eren dirigents que es caracteritzaven per pensar en el propi benefici abans que en el del poble. Malgrat açò, van administrar el país prou temps. Però, vet ací que en unes eleccions, els partits que sempre havien ocupat l’oposició van guanyar després de casos i casos de corrupció dels altres mandataris. El desori es va instal·lar en una part important de la població, i la por que provoquen les situacions noves va arribar fins als equips directius i les institucions que encapçalaven els centres educatius triadors. Un rumor es va estendre ràpidament: els nous governants, coneguts per preferir allò públic a allò privat, es quedarien amb els edificis de l’escola que seleccionava i, segurament, perdrien l’accés als diners que eren de tots. La reacció no va tardar a arribar. De manera tàcita (o inevitable) els gestors, amb el beneplàcit dels encarregats dels claustres, van endurir les normes que també regien per al professorat. Així, per exemple, els temes que es tractaven en les tutories setmanals havien de comptar amb el vistiplau dels superiors. Fins i tot es prioritzaven qüestions relacionades amb lemes de les institucions escolars. Poc importaven les necessitats que pogueren sorgir en els grups d’estudiants. Per damunt de tot, calia complir un calendari.
Les mesures restrictives també van afectar els llibres de lectura que s’oferien cada trimestre als adolescents. De fet, en més d’una ocasió docents de departaments de llengües van haver d’entrevistar-se amb famílies que, sense haver-ne llegit ni una pàgina, demanaven explicacions per les impressions que escoltaven dir als seus fills o pels comentaris de pares als grups de whatsapp. Més encara, un autor alcoià encara conta com anècdota la visita a un d’aquests centres. La persona al càrrec, temorosa del que l’escriptor poguera dir sobre la novel·la que els joves havien llegit – que versava sobre l’homosexualitat entre adolescents –, va ocupar un seient a la sala on estudiants de secundària plantejaven preguntes i dubtes. Va escolar la xarrada amb els braços creuats i només es va alçar quan tot va acabar.
Accions com aquestes instal·len el silenci i normalitzen la censura: temes vetats, autors mal considerats, metodologies allunyades de la reflexió i la llibertat de pensament… El sistema ofegava una part de docents i d’alumnat. Qui s’arrisca a tractar assumptes com l’homofòbia o el racisme, entre d’altres? I, qui guanya?
En pocs anys no van ser pocs els que van abandonar eixe sistema buscant independència i llibertat. I ara, el silenci i la censura salten al sistema públic. Només dos paraules que en contenen moltes més. Si l’article 155 de la Llei d’Acompanyament continua endavant, on quedarà la diversitat, la reflexió, el pensament crític?
En aquest món caòtic, la distòpia vol menjar-se la diferència, la discrepància, allò diferent. Massa perillós per a una educació pública com toca. Del tot incompatible per a viure en democràcia.
