El 28 de maig del 1900, el cel d’Elx (el Baix Vinalopó) es va convertir en l’escenari d’un dels esdeveniments científics més importants de l’època. Personalitats destacades i milers de curiosos van presenciar un esdeveniment que va marcar la història de l’astronomia.
Aquell dia, estava previst que el fenomen solar travessara la península Ibèrica en una franja de quasi 97 quilòmetres d’amplària, des de Porto fins a Elx. Inicialment, els astrònoms feien compte de dur a terme les principals observacions en diferents punts del recorregut de l’ombra lunar. No obstant això, les males condicions meteorològiques en bona part de la península van obligar les expedicions científiques a concentrar-se a la costa de la Mediterrània, especialment a Elx i Santa Pola, on el cel es presentava favorable per a la contemplació.
L’arribada dels savis a la comarca
Mesos abans de l’eclipsi, Elx ja vivia una intensa activitat. L’erudit Pere Ibarra, historiador del municipi, va deixar constància de l’arribada progressiva de comissions científiques procedents d’arreu Europa, que cercaven allotjament i espais adequats per a instal·lar els observatoris temporals. Aquells dies, al baix Vinalopó, s’hi va concentrar tot un arsenal d’instruments astronòmics, entre els quals el telescopi més gran de l’Estat.
Entre les expedicions més destacades, hi figuraven les dirigides pels astrònoms britànics Norman Lockyer, el fundador i primer editor de la revista científica Nature el 1869, i Ralph Copeland, l’astrònom reial d’Escòcia, que van desembarcar a Santa Pola el 17 de maig a bord del vaixell Thesseus. L’embarcació transportava més d’un centenar de caixes amb instrumental científic, amb un pes total superior als 6.500 quilograms.
L’arribada del Thesseus no va suposar només una revolució tecnològica. Les cròniques diuen que els mariners de la nau britànica s’entretenien a la platja del Tamarit practicant un esport desconegut per als veïns: el football. Un fet que ha portat alguns historiadors a considerar Santa Pola com el primer lloc del País Valencià on es va introduir aquest esport.
Reunió internacional d’astrònoms
La ciutat d’Elx es va bolcar completament en l’acollida dels visitants. Autoritats, propietaris i particulars van oferir allotjament als científics, fins al punt que als carrers es podia sentir la pregunta: “Quants savis tens tu?”. L’ambient era tan extraordinari que fins i tot es van reforçar els serveis telegràfics per a fer front a l’allau de comunicacions previstes per a la jornada de l’eclipsi.
Durant les setmanes prèvies, hi van arribar investigadors de primer nivell procedents de França, el Vaticà, Rússia, el Regne Unit i de la resta de l’Estat. Entre ells, hi havia Georges Meslin, professor de Química a la Universitat de Montpeller; Henri Bourget, professor d’Astronomia a la Universitat de Tolosa; Maurice Hamy, espectrògraf de l’Observatori de París; José Joaquín Landerer, astrònom, geòleg i paleontòleg valencià; Ángel Rodríguez de Prada, capellà, matemàtic, físic i meteoròleg, i nombrosos especialistes vinculats als observatoris de la capital francesa, San Fernando, a Cadis, i el Vaticà.
Ara bé, ningú va despertar tanta expectació i curiositat com l’astrònom francès Camille Flammarion. L’escriptor, divulgador científic i editor de la revista L’Astronomie era una autèntica celebritat, una de les personalitats més populars de la ciència europea arran de la publicació del best seller Astronomie populaire (1880), Les Étoiles et les Curiosités du Ciel (1882) o la novel·la de ciència-ficció La Fin du Monde (1893), en la qual un cometa amenaça d’impactar contra la Terra.
El científic francès va arribar a Elx el 25 de maig acompanyat de la seua esposa, Sylvie Pétieux, una activa feminista que el 1899 va fundar de l’associació pacifista “La pau i el desarmament per les dones”. El matrimoni venia de València, on s’havia celebrat un sopar en el seu honor al jardí Botànic, en el qual també va participar el poeta Teodor Llorente.
La presència de Flammarion va provocar una gran commoció. De fet, l’abat Théophile Moreux va deixar constància que unes 25.000 persones es van aplegar a l’estació per donar-li la benvinguda, una xifra impressionant per a un municipi que comptava amb uns 30.000 habitants. Moreux va destacar que els crits de “Visca França!” i “Visca Flammarion!” ressonaven constantment entre la multitud.
El gran dia
El 28 de maig del 1900 Elx es va alçar amb un cel completament net. Les teulades, els terrats i els carrers es van omplir de persones disposades a contemplar un fenomen que molts sabien que difícilment tornarien a veure.
A mesura que la Lluna cobria el Sol, la llum va començar a disminuir. Els animals van mostrar signes d’inquietud, els ocells van buscar refugi, i els primers estels brillants es van fer visibles. Venus, Mart i diversos astres destacats van començar a lluentejar en un firmament que, per uns instants, semblava nocturn.
Els testimonis van descriure un espectacle extraordinari: la temperatura va descendir de manera perceptible, les cases i les palmeres van canviar de tonalitat i una foscor inesperada va embolcallar la ciutat. Després d’uns instants de sorpresa i emoció, moltes persones ploraven mentre contemplaven la corona solar estenent-se al voltant del disc eclipsat.
L’ocultació total del Sol va arribar primer a Novelda, a les 16:09:24 h. Trenta-cinc segons després, a les 16:09:59 h, l’ombra lunar va enfosquir completament Elx. Santa Pola i Alacant la rebrien instants més tard. La foscor va durar a Novelda i Santa Pola 1 minut i 18 segons; a Alacant, 1 minut i 12 segons, i a Elx, 1 minut i 19 segons.
Resultats científics i llegat històric
L’eclipsi va generar una enorme quantitat d’observacions i estudis. Els científics de l’observatori de San Fernando van obtindre nombroses fotografies del fenomen natural, Landerer va estudiar la llum polaritzada de la corona solar, Rodríguez de Prada va comunicar al papa Lleó XIII els resultats de les investigacions, i la resta es van dedicar a analitzar aspectes meteorològics i físics del Sol.
Cal destacar la participació de la British Astronomical Association, no només pels estudis duts a terme des de la terrassa d’una taverna que hi havia davant de la fonda La Confianza, sinó perquè entre els seus membres hi eren les prestigioses astrònomes Lady McClure i Jessie McRae. Igualment memorable va ser la presència de l’astrònom rus Nicholas Donitch, que va deixar constància en els seus informes que una errada accidental durant l’observació va alterar parcialment els seus resultats. No obstant això, la satisfacció era general. Després de l’esdeveniment, la majoria dels investigadors van estudiar amb deteniment les dades abans de pronunciar-se.
Camille Flammarion, que va contemplar l’eclipsi des de l’Hort del Cura, va descriure així l’experiència: “La llum es debilita considerablement i la seua pal·lidesa és alhora estranya i sinistra”.
Més d’un segle després, aquell eclipsi encara es recorda com un dels episodis científics més rellevants de la comarca. Durant unes hores, Elx es va convertir en el centre mundial de l’astronomia i va reunir sota el mateix cel alguns dels observadors més prestigiosos del planeta per a contemplar un fenomen que va deixar una empremta inesborrable.
