Divendres vaig estar a San Mamés, a Bilbao, per veure, per sentir, l’espectacle Mitoaroa III, de la banda navarresa Zetak, liderada per Pello Reparaz i crec que, honestament, va ser un dels millors concerts que he vist en la meua vida. Qui m’ho havia de dir a mi, que mai he sigut especialment afeccionat a la música electrònica (de xiquet un poquet Azul y Negro, després vaig descobrir Kraftwerk i vaig tindre el meu moment de fascinació) anava no només a gaudir un concert basat en la música electrònica sinó que m’anava a emocionar una vegada i una altra. Quan pensava que ja no podia ser, que el nivell d’intensitat era molt alt, arribava un altre moment que, per a la meua sorpresa plaent, em tornava a dur a la vora mateixa de les llàgrimes. Vora tres hores d’un autèntic carrusel emocional que em va fer sentir molt a prop i, molt endins, del poble basc, amb el qual, li pese a qui li pese, tenim tantes coses en comú. Tots els colors del verd “gora Euskadi” criden fort, la gent, la terra i el mar, que ja cantava Raimon fa una bona pila d’anys.
Mitoaroa III va ser un espectacle grandiós, amb pantalles, llum, foc, efectes visuals i de so, una enorme quantitat d’actors i actrius, cantants, ballarins, ballarines, en una coreografia mil·limètricament guionitzada. I malgrat tot, o amb tot això, va ser un espectacle carregat de veritat de sensibilitat i d’emoció. Valga com a exemple, i quasi al començament, la coreografia electrònica d’”Errepidean”. Per això de vegades em sentia aclaparat. En alguns moments vaig arribar a pensar (però pensar no és la paraula) que em trobava davant d’eixa manera específica de felicitat més enllà del llenguatge que ens pot fer sentir l’art, davant d’un objecte artístic sublim en el sentit psicoanalític del terme, vorejant el buit, assenyalant allò real, i al mateix temps interpel·lant al nostre fantasma, al nostre propi desig que ens constitueix com a subjectes. Crec que al llarg d’aquesta columna potser arribe a explicar el que vull dir.
I això ho aconseguia un espectacle articulat al voltant de la llengua i de la memòria. Val a dir que la meua comprensió de l’euskera és gairebé igual a zero i que la major part dels textos i dels diàlegs no venien acompanyats de subtítols. Ni falta que feia, perquè era un espectacle sobretot per a euskalduns, però, a més, d’una banda, no feia falta comprendre cada paraula per a entendre’l profundament i per altra, precisament per això, ens interpel·lava. Crec que en algun moment de la nit vaig sentir una profunda germanor i un gran orgull per parlar i per tractar de sostindre i de defendre humilment una llengua no hegemònica, com diu Pello Reparaz quasi en cada concert. Va ser un dels moments quan vaig sentir això de seràs un poble caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, és a dir, una enaltida condició. Això, aquest dolor quotidià, aquest patir perquè la flama no s’apague esdevingut una enaltida condició. I és que no tot serà, però, silenci. Potser serà també quaranta mil persones dues nits consecutives exercint precisament el contrari al silenci. Vida amunt i nacions amunt, alguns valencians, i catalans en aquella multitud euskaldun, sent per a sempre pobles, i participant d’aquella energia que ens fa seguir. Qui vol aleshores ser un parlant monolingüe d’una llengua hegemònica, que veu molt poc quan creu que mira molt lluny?
A més l’espectacle total va ser un vertader esdeveniment: un acte que passa una sola vegada (o dues) que va ser, potentíssim i efímer però resistent en la memòria, amb moments que, en el mateix instant que els estava veient, sentia que eren històrics, precisament perquè actualitzaven el fet històric, el repetien i en repetir-ho ho tornaven a fer de nou. Mai oblidaré que vaig veure Inaxio Kortabarria i José Ángel Iríbar portant una ikurriña, mentre s’interpretava “Aralarko dama”, acompanyats de personatges del carnaval basc, en un ritual que apuntava el moment històric original, el d’Atotxa el 1976, que el tornava sagrat en la seua teatralització, en la seua autorepresentació. És sobrer assenyalar que va ser un d’eixos moments que em portaren a la vora mateixa de les llàgrimes, perquè va ser un d’eixos moments literalment sublims.
Però hi hauria més coses a dir. De vegades mirava al voltant (el vam veure des de la pista) i la gent era diversa. Ho era generacionalment, però també en tots els sentits. Gent que podries trobar en àmbits molt diferents allà estaven cantant en euskera, en la seua llengua, amb tot el cor, amb tota l’emoció d’estar juntes i junts i persistir. I per això em va emocionar molt que tots sabien el que estaven veient quan aparegueren Iríbar i Kortabarria (un grup de joves prop de nosaltres començà a corejar allò d’”Iribar es cojonudo” quan el van veure a l’escenari). I per això em va emocionar també el respecte i l’ovació que reberen Erramun Martikorena. No només és el projecte musical de Zetak el que sap lligar tradició i modernitat sonora (quina il·lusió em va fer veure el Momotxorro d’Altsasu per allà ballant després d’haver treballat en classe enguany l’obra de Maria Goiricelaya en la qual apareix), és que em va donar la sensació que aquella multitud, que aquella jovenalla, saben qui són i d’on venen, tenen memòria, identitat i arrelament. I em vaig sentir molt prop d’ells i d’elles, i també, he de dir-ho, vaig sentir una enorme enveja, no sé si sana, però enorme. M’agradaria aprendre basc i aprendre’m les cançons només que per cantar amb ells i elles, per a fondre’m per uns minuts en un nosaltres prestat i, tanmateix, d’alguna manera i en algun sentit, real.
És tan vell i arrelat, tan antic com el temps el dolor d’aquella gent, cantava Raimon, i és de veres, però quina consciència de no ser si no s’és poble tenen, o tenen molts d’ells i d’elles, i com és de difícil ser valencià. I no parlaré dels actes a major glòria de Lavapiés que em vaig trobar en tornar a València perquè no tinc ganes, i perquè ja parlaré de manera monogràfica.
Eguzkiloreak zuri begira dira. De vegades passa. Les flors del sol et miren. I ho notes. I agafes forces. Que bé haver estat a l’esdeveniment, a San Mamés, l’estadi, connectat amb Santimamiñe, la cova, que això ho vaig entendre. Quina enveja, però que bé que això existisca. Llengües minoritzades, llengües no hegemòniques, llengües vives però, que parlen dels pobles que les sostenen, que transmeten intactes -sentides com a intactes- les veus dels avantpassats, les veus de la terra, les veus dels rius i la mirada de les flors del sol, de les eguzkiloreak. No només perquè van ser som, sinó perquè recordem que van ser som. I, aleshores, perquè som serem, un futur per començar i totes eixes coses. Enveja i admiració. Però també esperança. Perquè si això va ser, si Mitoaroa va esdevindre, aleshores és possible.
