Ja sabem que la propaganda en el món actual és omnipresent i efectiva. Per això s’afanyen els mercenaris i els bobos a dir: mira que llestos són els mestres deixant la vaga ara que venen vacances, extremadament llargues vacances diuen. I cala el discurs, i tant que sí. Un discurs que va dirigit als electors de dretes i als desubicats, que en són molts. Intentar explicar que fer vaga és abandonar el centre de treball, i que si aquest està tancat per vacances, no hi ha vaga possible, o que si ser ensenyant és tan privilegiat, com és que els mestres s’han alçat en defensa de la dignitat laboral i del conjunt de l’escola pública, on van la majoria dels fills de tots, per cert. Vaja per davant, estimats lectors i lectores, que em consta que teniu arguments a cabassos per desmuntar tanta bajanada.

Ahir mateix en un d’aquells fòrums de ciutadans d’un poble o ciutat X, un home, assegurava:  Nuestros hijos en las escuelas públicas se perdieron las clases del último trimestre debido a la huelga indefinida, mientras que otros asisten a clases regularmente en las escuelas privadas…!!! ¡Al final, nuestros hijos son los que salen perdiendo…!!!. Alguns l’aplaudien, però molts eixiren en defensa de l’escola pública i de la lluita dels professionals, i algú li va respondre que si hagueren tingut el suport ferm i públic, des del primer moment, de pares i mares, segurament la negociació haguera durat una setmana. És evident que s’ha mobilitzat molt de professorat, com mai hem vist, i que ha rebut molts suports i aplaudiments. Però, tal volta, no tants o tots els que calia?

I entrem, amb allò de “la privada”, en un terreny complicat. Quan la LODE l’any 1985 obri la caixa dels concerts, pràcticament tots els centres privats, molts de titularitat religiosa, signen en tromba. Només uns pocs, molt elitistes, queden fora per no haver de sotmetre’s a les mínimes exigències dels concerts. Se’ns va dir que era un sistema de finançament per garantir la gratuïtat universal. I subsidiari del públic, per arribar allà on no era possible l’oferta. Quina gran fal·làcia. Era exactament el contrari, com el temps ha demostrat. Els centres privats no s’ubicaven ni s’ubiquen en llocs pobres o inaccessibles, tot el contrari. Fins l’any 85, les famílies pagaven religiosament, mai millor dit, les mensualitats. I continuen pagant “extres” -de vegades al límit de la legalitat- que milloren els col·legis dels seus fills. Però, ai!, que bonic és que t’ho paguen a escot… Mentre això passa, les vocacions religioses cauen en picat i les escoles, que es triaven, teòricament, segons un ideari catòlic, les sostenen professorat seglar i, llevat d’algunes celebracions, es treballa pràcticament igual que a la pública. Són només una marca d’estatus. El sistema de matriculació per districtes feia nosa, per això el PP s’ha afanyat a implantar el districte únic. Res és casual, saben d’on traure vots.

Mentrestant l’escola pública ha anat carregant amb totes les responsabilitats del sistema: alumnat amb necessitats especials, nouvinguts, matrícula sempre oberta, projectes educatius a la carta, interinitat elevada, infraestructures obsoletes, inexistents o inadequades, aules – i fins i tot centres complets- en barracons, malpagats…, imposicions ideològiques, com ara el tema de la censura d’autors, o una càrrega absurda de paperassa… Suportant a més acusacions de vagància. Motius suficients perquè els docents s’avaloten, per un ensenyament digne per als fills de tots, o per al conjunt de la societat.

Entre la ideologia -o aspiracions socials, més bé- i la realitat hi ha un tram que als mals polítics se’ls escapa massa voltes. Puc comprendre que la gestió política -en resum seria en què s’han de gastar els governants els diners dels impostos dels ciutadans: estudi de necessitats, elaboració de projectes i terminis d’execució-, tinga una càrrega ideològica i també molt de possibilisme. Ho entenem tots. El problema està en saber si la càrrega ideològica és compartida pel conjunt de la ciutadania, si respon a legítims interessos de viure millor tots o només una part i si som conscients de com ens afecta en el dia a dia. I crec que no, que durant les campanyes electorals on teòricament s’han de presentar els programes de govern, ningú en fa cas. De fet, alguns partits no es prenen ni la molèstia de treballar programes. Saben que el vot no és precisament racional. No seria hora d’exigir explicacions prèvies i transparència en la gestió? No seria hora d’aclarir a qui afavoreixen més els nostres diners? No és hora de fer costat a qui ens defensa?

Agraïm al moviment dels docents haver posat damunt la taula estes i d’altres qüestions importantíssimes. Vos esperem el nou curs, descanseu, mestres i docents, ompliu les piles. La societat valenciana necessita un bon acord per a una bona educació dels infants. I el govern, i els diputats, al racó de pensar. 

Més notícies
Notícia: Els equips directius dimitits sol·liciten reunir-se amb Educació
Comparteix
La petició arriba després que Ortí anunciara reunions amb les direccions territorials per abordar les dimissions en el marc de la vaga docent
Notícia: Punt i seguit a la vaga. Ens veiem a setembre
Comparteix
OPINIÓ | "Ningú té dret a apropiar-se del que entre totes hem aconseguit amb esta lluita. Som docents, perquè no ens rendim a la primera de canvi i perquè entenem que educar és la més gran de les revolucions."
Notícia: Baldoví: “Llorca no fa res perquè familiars del PP tornen els pisos d’Alacant”
Comparteix
El síndic de Compromís a Les Corts i el portaveu d'Educació, Gerard Fullana, asseveren que el cap del Consell "es burla" dels alacantins amb un "pressupost fictici"
Notícia: VÍDEO | Xavi Castillo: “Un aplaudiment molt gran al professorat!”
Comparteix
L'actor i humorista explica les claus de la visita del papa Lleó XIV a Madrid i Catalunya

Comparteix

Icona de pantalla completa