Crida realment l’atenció que el President Juan Francisco Pérez Llorca haja camuflat de retallada a “organismes ineficients” la nova passa cap a l’ofegament econòmic de la institució estatutària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), aprovada en els nous pressupostos de 2026 pactats per PP i Vox la setmana passada. Sobretot perquè aquesta decisió va paral·lela a un increment dels pressupostos a Lo Rat Penat, la RACV i el Casal Bernat i Baldoví, entitats que malgrat el més de mig milió d’euros arreplegats de fons públic durant l’actual legislatura, han tingut un impacte social pràcticament tendent a zero, són els màxims exponents de la ineficiència de projectes i completament acientífics.
No, la decisió d’ofegar l’AVL i potenciar les entitats secessionistes és una decisió purament ideològica, que vulnera les més de 40 sentències dels tribunals de justícia, inclòs el Constitucional, que reconeixen la unitat del valencià-català i discriminatòria contra els valencianoparlants, d’una ideologia profundament arrelada a l’estat espanyol, com a mínim des del decret de Nova Planta i que amb l’aparició de Vox s’ha revitalitzat, i que té com a finalitat última fer desaparéixer el valencià i continuar imposant el castellà, que es troba completament normalitzat en tots els àmbits socioeconòmics i mediàtics, a més dels sectors públics, i que no para la seua substitució per la llengua pròpia del poble valencià que PP-Vox i els secessionistes lingüístics volen arraconada.
Però com els valencians som com som, gent orgullosa de la nostra cultura i el nostre llegat i no ens deixem trepitjar tan fàcilment -la vitalitat de la llengua, després de més de 300 anys de persecució així ho testimonia- van inventar-se la burrada aquesta de la divisió lingüística -divideix i venceràs que diuen- per tal d’aconseguir el preuat objectiu. L’objectiu de les entitats secessionistes no és, per tant, defensar una suposada “puresa lingüística del poble” sinó contribuir a la liquidació definitiva del valencià. Que el seu principal valedor polític siga Vox, que allà on pot elimina tot el vestigi de la llengua pròpia, ens hauria de donar alguna pista. Com a mínim, en temps d’Unió Valenciana dissimulaven un poquet més. Si llavors era tràgic, hui és esperpèntic.
El President Llorca, valencianoparlant i que institucionalment ens representa a tots, és perfectament conscient de la realitat sobre la unitat de la llengua per molt que se’n faça el desentés públicament per motius ideològics. Són molts els alts càrrecs del PP que a porta tancada reconeixen la realitat mentre que quan se’ls posa un micròfon davant comencen amb els colps al pit secessionistes. El seu predecessor Carlos Mazón reconeixia aquesta unitat de forma implícita quan, en una reunió amb empresaris catalans els parlava valencià -un esforç, per cert que, malgrat que encomiable, també l’hauria pogut fer amb la seua pròpia ciutadania- i aquest és només un exemple dels milers que podríem dir.
Però, com déiem, açò no va d’un model o un altre de llengua. Açò va de la pervivència del valencià o la seua desaparició i és especialment dolorosa la col·laboració de tants valencianoparlants que per una poltrona, una pagueta o uns poquets vots hi estiguen participant tan entusiastament.
L’obsessió ideològica es veu, altra volta, quan en les negociacions de la vaga dels docents en educació, el puntn què el Consell -Valencià- es mostra més inflexible és en el lingüístic, precisament el que menys impacte té en els pressupostos, i en els incompliments de la Llei Rovira, on la llibertat d’escollir la llengua educativa dels xiquets només es respecta si la tria és pel castellà, discriminant completament el valencià. De nou, milers de famílies denuncien que no podran matricular els seus fills en valencià malgrat les promeses de la llei i els resultats de la consulta a les escoles, guanyada per l’opció del valencià.
Malgrat tots els entrebancs, el valencià som un poble cabut i resilient que ens entestem a seguir parlant la nostra llengua i defensant-la allà on calga. Si alguna cosa positiva han tingut els atacs barroers i directes de l’extrema dreta espanyolista contra el valencià ha estat el despertar d’un nou gran moviment de defensa lingüística que s’ha materialitzat en múltiples manifestacions: des del resultat de la mateixa consulta o de les matrícules escolars, fins al Correlllengua Agermanat, la participació massiva en les Trobades o l’èxit de la música en valencià… així com també en moltíssims altres exemples xicotets però que s’estenen pel territori com una taca d’oli. Ací sí que es compleix la dita de: sols el poble valencianoparlant, salva el poble valencianoparlant!
