És cert que totes les persones hauríem de compartir uns principis bàsics indiscutibles. És cert que NO els compartim, i que tampoc no ho intentem.
La frase que expressa eixe mínim indiscutible seria: «Dret universal a una vida digna». Una frase molt senzilla, però molt difícil de satisfer.
En dir «universal» incloem totes les espècies i no només els humans; en dir «els humans» incloem tots els orígens i no només els «nacionals»; en dir «els nacionals» hem d’acordar quan un migrant s’ha de considerar un «nacional» més.
Més enllà de la fòbia pel color de pell, o per la religió, és evident que les persones que viuen i conviuen en una col·lectivitat durant 20 anys, 10 anys, 5 anys, 3 anys… han de tindre els mateixos drets. D’altra manera, serien semiesclaus bons per a treballar però no per a participar en les decisions col·lectives.
Aclarir el «subjecte de dret», o siga, aclarir de QUIN col·lectiu estem parlant quan volem definir un dret és important. Però és més important, per a no perdre’ns en discussions de colors, llengües i temps d’estada, aclarir la definició del dret a valorar. Per exemple: què significa «vida digna» o què significa «mort digna»?
La meua resposta és ben senzilla, i està relacionada amb les possibilitats tecnològiques de cada societat: digne és allò que no fa patir en el seu trànsit més del que és «inevitable».
Quin sentit té mantindre artificialment la vida d’una persona que està en estat terminal? Quin sentit té matar un poble per furtar-li les terres? Quin sentit té l’explotació laboral? Quin sentit té gastar més diners en «guerres» que en inversió educativa?
I en eixes estem! Alguns volen fer-nos creure que no tenim més diners per a millorar l’educació pública, i que hem de prioritzar en unes altres despeses més… urgents. Diuen que reclamar uns millors serveis públics és polititzar!
No és «polititzar» privatitzar universitats i atenció sanitària? No és «polititzar» permetre l’especulació amb l’habitatge? No és «polititzar» abaixar els impostos als qui tenen tants diners que no saben què fer amb ells, mentre es mantenen impostos regressius, com l’IVA?
És fer política dir que alguns governats són uns inútils? És fer política dir que alguns se’n van de dinarot mentre la gent s’ofega? És fer política criticar que la parella del president de la Generalitat té prioritat familiar per a ocupar un lloc de treball ben pagat pel qual, segurament, no té la suficient qualificació? És fer política dir que el partit més corrupte de l’Estat vol fer-nos creure que tots som iguals?
Que uns partits polítics diguen que un assumpte «no s’ha de polititzar» és entre graciós i perillós. Graciós perquè s’haurien d’estalviar opinar d’eixe tema (donant per fet que són els tècnics els únics que poden establir els criteris adequats) i perillós perquè fan vore que la política no és útil pels temes bàsics, o siga, que és inútil. No seran ells els inútils?
Però acceptem que la polis (la ciutat) no ha de discutir els drets bàsics, que en ser drets universals s’han d’aplicar apolíticament.
Quants alumnes han de formar un grup escolar perquè siga un espai d’aprenentatge? Quantes hores ha de tindre una jornada laboral en una societat que no produeix béns de subsistència? Som tan pobres que no podem mantindre la societat del benestar per a totes?
Diuen que amb la IA sobraran moltes faenes, també la de molts «polítics». Principalment, eixos que no volen fer de polítics, només d’aprofitosos.
La meua breu experiència política (només any i mig de regidor) m’ha confirmat la idea que, normalment, «qui vol no val, i qui val no vol». Per això hem d’estar ben atentes a «detectar» aquelles persones que «valen i volen». És una gran alegria ajudar a construir un col·lectiu amb valor, en tots els sentits. Amb el valor necessari per a eixir en una llista electoral i passar, en un minut, a fer política. I, passar de tindre idees, propostes, crítiques, opinions… a tindre, diuen, interessos.
Demostrar que l’interés no és personal, sinó col·lectiu, és la primera responsabilitat d’un polític. I facilitar-ne el relleu si no has sabut, o pogut, millorar les coses és la segona. De manera que necessitem més política, més polítics, més implicació i no menys.
Cal desconfiar absolutament d’aquells polítics que parlen malament de la política. Fan olor a dictat. Però també cal desconfiar d’aquells polítics que no xafen els carrers, les escoles, les associacions veïnals. La bona política és capaç d’escoltar i de rectificar. La mala política es tanca en un despatx i només escolta… els diners.
Polititzar és, ha de ser, dignificar la vida de les persones. La decència és la millor política!
