Tonipep Rodríguez-Sellés, investigador musical, productor
Tonipep (Russafa, 1950) ha tornat per enèsima vegada de Berlín, “l’increïble Berlín”, segons diu, la seua ciutat favorita. Allí acaba de produir un disc amb músics romanesos. Es tracta d’un projecte més ample d’activisme progitano i amb el suport de músics del carrer, ara que les coses van tan malament per als romanesos al centre d’Europa. El disc es titula EU-Rope-back to hate! (una cosa així com La soga europea; tornada a l’odi!). I és un crit musical d’acordions de xaranga per a la integració de minories i altres lluites ciutadanes. L’ha fet juntament amb Alfonso Roman Sánchez i Peter Tamborini.
És l’última aventura coneguda d’aquest russafeny que no ha parat de fer coses des dels anys 70 del segle passat. Des de promocionar grups que cantaven en valencià, en els temps que això era força arriscat, fins a muntar una sala de concerts i portar a la moguda madrilenya en ple, una dècada després.
Tonipep és un valencià inclassificable. Pianista, promotor, investigador sònic. Es va doctorar a la Universitat de Milà i allí va fundar als anys 90 un Laboratori d’Investigació Musical. Als 15 anys ja tocava amb Els 4 Z i amb Nino Bravo i Bruno Lomas, que no és poca cosa. Va estudiar per a professor de piano i director d’orquestra i va formar part insoluble als anys 70 de la renovació de la cançó.
Va ser programador d’El Micalet i altres espais de gran mundanitat a la València de la democràcia restaurada. No content amb això, als feliços 80 va dirigir el llegendari Café Concert i va participar en el Col·lectiu València Jazz que va convertir la capital en un paradís per als aficionats. En altres paraules, Toni és memòria viva de l’edat d’or de la cultura popular valenciana. I molt en especial a la ciutat de València.
L’allau d’artistes que Tonipep va portar a la ciutat fou brillant: Toti Soler, Jordi Sabatés, Pablo Milanés, Carlos Puebla, Traffic i fins i tot, el mateix Jim Brown.
Un home compromés amb el seu temps. Un valencià molt pendent del desitjat final de la deriva totalitària que governa el País. I optimista.
“Estem en una etapa meravellosa. Assistim a la descomposició total de les forces reaccionàries. Contra el PP estem millor perquè tinguem totes les raons, han destruït el País”.
Recorde Tonipep als anys 80, assegut de matinada davant el piano de cua del NCC, tocant temes d’Al Kooper que jo li demanava. Era el mateix piano i la mateixa discoteca en la qual dies abans havia tocat Archie Sheep, el mític músic de free-jazz. Bons temps que són un periòdic d’ahir.
El remolí de desastres que agita el País Valencià i l’ull de la tempesta del qual, últim escaló de l’abisme, és la supressió de la televisió pública valenciana. Res té a veure amb aquells temps, però açò que ara succeeix té els seus responsables.
“Hem viscut 17 anys de repressió”, s’indigna, i en acabant exagera aposta: “Més que al franquisme. Et diré unes coses; El triomf entre els socialistes de la línia Joan Lerma als anys 80 va ser un desastre per a la cultura del país. Ells els ho serviren tot en safata al PP”.
“Allò va estar molt bé; però ara més que mai cal seguir treballant. Davant la crisi, iniciativa, creativitat. En la música resulta que els grans virtuosos estan al carrer. Hi ha crisi de valors, es premia la banalitat i es castiga la qualitat i el treball. Però ha arribat el moment d’experimentar amb el futur”.
