Al teatre és un dels únics llocs on encara es pot parlar amb llibertat. Malauradament, els mitjans de comunicació convencionals, del sistema, estan sotmesos a interessos que, generalment, són incompatibles amb aquella forma de fer i viure lliure i plena de naturalitat i harmonia que es respira en l’ambient teatral.
Desapareguda la Ràdio Televisió Valenciana, al teatre tenim un espai on els valencians podem refermar la nostra identitat i, sobretot, projectar els nostres somnis.
Potser aquests, els somnis, (i el meu deler pel teatre), siguen uns dels motius per endinsar-me divendres passat, al vell poble de Russafa, per gaudir de dues obres de teatre de creadors o actors amics. De camí, s’escolten les campanes de Sant Valer com sonen des de la seua torre octogonal, tot recordant-nos en part, que des de fa segles el control del temps (i el de les nostres vides?) és una missió que es reserva l’Església per damunt, fins i tot, dels poders civils.
Afortunadament, hui dia Russafa està molt lluny de ser un barri sotmès al control mental inherent al significat que el so de les campanes tenien no fa massa anys. Afortunadament, Russafa conviu amb l’harmonia del so de les campanes de Sant Valer i, com si anunciaren un nou temps, la vida i, fins i tot la riquesa que es crea al voltant de la programació cultural del barri, ens indica que, tot plegat, pot conviure amb la llibertat pròpia d’un barri que ja ens assenyala millors temps.
Així doncs, posats a respirar el bon ambient que es genera al bell mig del barri, no podia més que gaudir de les funcions. Anem per feina.
Les dues obres a les quals assistisc, encara que molt distintes, tenen també moltes coses en comú: “A España no la va a conocer ni la madre que la parió” i “El crimen del Padre Antonino”.
La primera tracta sobre la Transició espanyola, moment idíl·lic on es va distraure la mirada per a no exigir cap responsabilitat al passat, des de la visió de tres generacions i les seus distintes visions dels esdeveniments. La segona desgrana un episodi desconegut del franquisme, però que segurament no va ser l’únic. A un col·legi principal del centre de València un sacerdot va provocat la mort d’un alumne a base de colps, el modus operandi favorit dels règims totalitaris. Jo mateix vaig patir a un col·legi de frares la pedagogia de vares, pessics, colps… I si no teníem prou amb el càstig físic, el psicològic i el sotmetiment cultural i identitari també era arma habitual pel poder eclesiàstic: recorde que, sols fa uns mesos, ma mare em va confessar que en casa van decidir parlar-nos en castellà a mi i als meus germans per la pressió que el rector del poble exercia des del confessionari a totes les novençanes.
Però el gran lligam entre aquestes dues obres és la gran complicitat de l’Església catòlica amb el franquisme. Ambdós elements, l’Església i l’Estat, s’aliaren estratègicament per a donar-se mutu suport, amb el conseqüent perjudici de la societat. Tot oblidant les seues obligacions espirituals, aquells sacerdots zelosos de l’ortodòxia franquista, exigien a les mares que se n’oblidaren de la llengua pròpia i adoptaren la de les noves autoritats sorgides de la fratricida guerra civil, tal com li recordaren a ma mare.
És per això que quan llegeix o recorde allò que diu el Nou Testament, no em pot entrar al cap, que aquell Jesús de Natzaret, acceptara polítics a les primeres bancades de les esglésies, o presidint processons juntament amb guàrdies civils i policies, o escoltara himnes que representen sobirans de dubtosa conducta o, el que més aterrava, portara dictadors “bajo palio…”
I quina llàstima sent quan, van passat els anys, i les actituds actuals de la jerarquia eclesiàstica es revelen bessones de les del temps fosc de la dictadura. ¡Quina llàstima! En vore el cardenal Cañizares, que des de la seua trona d’arquebisbe de València, vol embolicar-se al cap la Senyera el 9 d’octubre per representar de nou el binomi estat-església i passejar-lo per on ell vulga. I això no és tot; ja que també vol influir en massa coses que no són competència seua, lluny de les noves exigències del papa Francesc, qui pareix adoptar un to més racional i tolerant en tots els àmbits.
Però no sols ací tenim responsables d’església que pixen fora de test. També els nous “germans” d’aquesta jerarquia eclesiàstica retrògrada es troben a Madrid. Quan Mònica Oltra es preocupa de flectar un vaixell per tal d’anar a Llevant a rescatar els refugiats sirians (sí, he escrit “Llevant”, perquè en la nostra tradició històrica el “Llevant” és aquella zona de la Mediterrània, i no una simple part de la Península Ibèrica a la qual no se li vol respectar el seu nom de “València”), doncs quan podem anar a ajudar, ja s’encarrega el PP, també embolicat amb ‘mantilles i peinetes’, de prohibir taxativament l’intent.
Molta feina li resta a l’Església valenciana a fer. Excepte comptats exemples aïllats, la norma general és seguir la negra tradició del Franquisme. És normal que la cultura valenciana, amb el seu dit acusador, l’assenyale amb tanta contundència com ho fan aquestes dues obres contemplades en dos locals paral·lels de Russafa: al carrer Sevilla i al carrer Sueca.
Per cert, les dues peces mostren plenament la vitalitat valenciana del moment. “A España no la va a conocer ni la madre que la parió” està en el consolidat “Russafa Escènica”. “El Crimen del Padre Antonino” està en “Russafa Off”, una iniciativa que vol donar cabuda a les obres que no han estat acceptades en l’anterior.
Jesucrist, aquell activista social, revolucionari i lluitador va fer el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Nosaltres a València fem el miracle de la multiplicació dels festivals i els aparadors culturals. Al·leluia!!
