Taurons i micos…

S’acosta final de curs i per tant, associats amb les dates en què ens trobem i ens trobarem, arribaran ineluctables les rialles i els plors, les satisfaccions i les decepcions dels alumnes que acaben curs i, molts, etapa. Aules i passadissos aniran –més encara– plens del tan engrescador mot estiu i del tan temut setembre. I seran –com sempre– les notes, aquell tros tan esperat de paper segellat i signat on vindrà l’expressió dels resultats acadèmics i de l’evolució dels alumnes, les que acabaran decidint si venç el somriure o el mal gest, si passaran la calor amb més dosis de platja… o amb més hores de colzes. I aleshores tot acabarà… per tornar a començar de nou, passada la canícula. Per això trobe adequat explicar-vos, avui –les meues vacances juny enllà no seran només escolars, també columnístiques– una espècie de conte breu amb ensenyament moral.

Diuen que un filòsof, un dia, feia unes certes reflexions a un deixeble seu; en un moment donat li va demanar, per exemplificar-les, quin ésser trobava més extraordinari, quin creia que se’n sortia millor en la natura: un tauró o un mico. El deixeble pensà un instant tot ajudant-se d’una mirada elevada i fregant-se lleument la barbeta amb els dits –es veu que això ajuda– i va contestar: el tauró, sense dubte; és poderós, es desplaça veloç per l’aigua, caça preses amb molta traça i és temut. El mestre li contestà, alhora que li assenyalava la soca d’un gran arbre que tenia a prop: d’acord, però deixa ací el tauró i demana-li que puge veloç a les branques, com fa un mico. Mai podrà, i si li ho exigeixes es frustrarà. I el mico no podrà emular mai un tauró per més que vulga. I ara, digues: per això deixa de ser el tauró tan extraordinari? És el mico un inútil? No! Tots dos són fan-tàs-tics…

Tots coneixem, hem conegut i coneixerem alumnes que són molt bons en unes matèries i molt fluixos en unes altres, uns que són bons estudiants i d’altres que no ho són gota, nois i noies dels quals penses ui, que difícil que ho tindrà aquell al món real! –i que normalment la vida s’encarrega d’espavilar– i altres dels quals intueixes que se’ls obriran totes les portes. Solem encertar, però també ens equivoquem. Com la psicòloga del meu col·legi en dir-me, quan era menut –malgrat tot era una gran professional a qui recorde amb carinyo–: tu estàs fet per a les mates, i les llengües i la literatura no seran mai el meu fort. Arruixa que plou! Perquè –ja ho sabeu– jo, de números, els justos perquè no em prenguen massa el pèl… El cert és que tenim –no només mestres i profes– excessiva tendència a etiquetar i a comparar, i això ens fa perdre de vista, sovint, aspectes importantíssims…

No parlaré avui d’això tan abstracte –potser no ens posaríem d’acord– conegut com fracàs escolar. Tampoc no penseu que de les meues paraules s’extreu que cal tractar acadèmicament a tothom per igual, als que lluiten i volen aprendre i als que s’hi neguen i viuen per a rebentar classes. Res més lluny; hem de reivindicar valors –un tant passats de moda en certs alumnes– com el necessari esforç, el sacrifici constant, l’esperit de superació, la iniciativa pròpia i l’establiment de metes per una millora integral. Sense aquest treball previ no hi ha èxit possible. Mes això ho hauríem de compaginar bo i recordant que tots no tenen, com els protagonistes del conte, les mateixes condicions ni les mateixes aptituds, però tots ells, no obstant, són o poden ser alhora únics, meravellosos i fantàstics en algun aspecte. Només cal esbrinar en què i potenciar-ho.

Fer-los aprendre no només conceptes o matèries, ensenyar-los a viure, és una feina conjunta que comença a casa, passa per nosaltres però depèn principalment d’ells. Molts tenen sort i uns pares que els exigeixen, encara que de vegades els fills no sempre ho entenen; és allò de l’ocell al puny: establir el terme mitjà –que difícil deu ser la feina dels pares!– perquè no s’ofegue ni s’escape. Perquè els estimen i volen el millor per a ells i no es resignen –mireu el panorama!– al fet que els seus fills tinguen menys oportunitats de les que ells han tingut. Pitjor, però, és la desídia i la inacció. En tot cas, siguen taurons o micos, els hem de donar, entre tots, els mitjans necessaris i confiança suficient per a què puguen sentir-se recolzats, per a què entenguen que del seu esforç i del seu treball –estudien unes coses o altres o entren al món laboral– en dependrà el seu futur.

Els ensenyem a volar, però són ells els que batran les ales per no caure. Hem de confiar en ells, en tots, com ells han de fer-se mereixedors d’aquesta confiança. Perquè ells, tots, són diferents i, com al conte, fantàstics alhora.
Salut i país, germans!