Els documents filtrats per un extreballador del banc HSBC anomenat Hervé Falciani, informàtic de la seu a Ginebra d’aquest banc de Hong Kong, han revelat els comptes secrets de delinqüents, traficants, evasors fiscals, polítics i famosos amb comptes secrets a Suïssa.
El Consorci Internacional de periodisme d’Investigació, en col·laboració amb diversos mitjans, va difondre aquest dilluns la documentació del ja anomenat cas ‘Swissleaks’, que constitueix la més gran filtració sobre el frau fiscal que s’ha conegut fins ara. Els documents coneguts, que cobreixen el període entre 2005 i 2007, suposen la major filtració bancària en la història, traient a la llum al voltant de 30.000 comptes, amb un valor total d’uns 105.890 milions d’euros.
Un escàndol en tota regla en un país en què la mateixa OCDE reconeix que es donen les condicions de desigualtat de riquesa més extremes i en què els ciutadans han patit unes retallades brutals del seu estat del benestar precisament perquè els diners necessaris per mantindre-ho eren evadits a l’estranger per personatges sense escrúpols com els dos esmentats.
Doncs bé, una notícia que hauria d’haver remogut fins i tot les consciències més reticents i hauria d’haver estat titular destacat en els mitjans de comunicació més importants, va resultar que pegant una ullada a la premsa digital espanyola del matí, com ara El País, El Mundo, l’ABC, La Razón, etc … la notícia em va costar de trobar, ja que apareixia en caràcters de titular mitjà i sempre baix, molt baix en les pàgines de tots ells.
I quins endevineu que eren els titulars que copaven gran part de la portada d’aquests diaris digitals? El suposat frau fiscal comès pel dirigent de Podemos Monedero, i el suposat finançament del seu partit per part del govern veneçolà de Nicolás Maduro.
És a dir, un affaire de milers d’euros que robava tot el protagonisme a un altre affaire moltíssim més greu de milers de milions d’euros.
Per un moment em vaig voler imaginar quins haurien estat els titulars de tots aquests diaris o informatius si entre la llista de defraudadors s’hagueren trobat, precisament, els noms d’Artur Mas, de Monedero o de Pablo Iglesias. Algú se’ls imagina?
Però clar, Emilio Botín, el Banc Santander o Fernando Alonso són allò que s’ha vingut a denominar “Marca Espanya“, aqueixa cosa creada per reial decret el 2012 sota la figura de l’Alt Comissionat del Govern per a la Marca Espanya, amb rang de secretari d’Estat, per promocionar la imatge d’Espanya. I per això són “intocables”, per molt defraudadors o delinqüents de coll blanc que siguen. No importa.
Però ací rau precisament la veritable i amagada imatge de la Marca España. La d’uns patriotes de llauna com Botín i Alonso que s’omplen la boca amb el nom d’Espanya, però que després evadeixen els seus diners a comptes ocults de paradisos fiscals per evitar pagar els seus impostos en el país que representen. Aquest és el paradigma de la veritable “Marca Espanya”.
Però una altra de les claus del tractament mediàtic que ha tingut la notícia d’ahir, en el que es refereix en particular al nom d’Emilio Botín, té molt a veure amb el fet que el Banc Santander va ser una de les principals entitats creditores que van possibilitar el refinançament de l’enorme deute que tenia el grup Prisa, al qual pertany el periòdic El País.
Una de les operacions de rescat es va produir en 2012, quan junt amb La Caixa i precisament el banc defraudador HSBC, el Santander va segellar un pacte per a la conversió de part del seu deute en accions per 334 milions d’euros. Des d’aquell moment el Banc que presidia llavors Emilio Botín va passar a tindre la propietat d’un 5,38% del grup, convertint-se en un dels accionistes significatius. El seu desembarcament en l’accionariat va suposar que la banca passara a controlar la companyia de mitjans.
Però ací no acaba tot. Perquè el Banc Santander està també present en el grup Vocento. Rodrigo Echenique, conseller de Banc Santander, va ser designat a l’abril de 2014 president de la companyia editora d’ABC. En reemplaçar en el lloc Enrique Ybarra, el lloc de comandament de Vocento passava a l’home fort d’una de les famílies accionistes a un empresari independent i de la confiança de Botín, just quan el grup de comunicació travessava una delicada situació econòmica. El Santander és, a més, un dels principals anunciants en els mitjans de comunicació i un actor principal en el patrocini, sobretot esportiu.
Les Portades d’ahir d’El País i d’ABC no varen esmentar ni una sola paraula del mort responsable del grup Santander… “La Veu del seu amo“. ¿Vos enrecordeu d’aquella marca de la indústria musical, i nom d’una companyia discogràfica del Regne Unit, la imatge de la qual era la d’aquell quadre del gos Nipper escoltant un gramòfon de corda? Doncs una cosa semblant …
