En aquella tertúlia, abans de Nadal, Ramon Trullenque va contar que un dels seus néts li havia preguntat si ell coneixia Joan Fuster i si era veritat el que li havia dit el seu pare, fill de Ramon, que Joan Fuster havia sigut amic d’ell. Ramon li va respondre que no només l’havia conegut i havien sigut amics sinó que conservava cartes i fotos on estaven junts, li ho podia mostrar i demostrar, i que havia sigut també “xofer de Fuster” unes quantes vegades, quan anava amb Josep Lluís Bausset des de Carlet i L’Alcúdia al cap i casal passant per Sueca per portar-lo a València; a més recorde -deia Ramon- moltes anècdotes i converses amb Fuster. Al seu nét se li va il·luminar la cara i el somriure i li va dir al seu avi: “Ha dit la meua mestra a l’escola que Joan Fuster fou el més gran escriptor i assagista valencià de tots els temps”. Ramon li va corroborar al seu nét la lucidesa, la perspicàcia i la genialitat de Joan Fuster, com a escriptor, assagista, valencianista i excel·lent persona; llegia molt, sabia molt i era molt enginyós i molt bon conversador, educat, exquisit i amigable amb la gent amb la qual es relacionava. La casa de Fuster al carrer Sant Josep de Sueca fou l’àgora del País Valencià i un centre de debat i un laboratori d’idees per a “fer país” enmig de la dictadura de Franco i per a “defendre el català-valencià”, la nostra cultura catalano-valenciana. Ramon va contar una anècdota que no sabia, exactament, si havia succeït a l’Alcúdia, a Carlet o a Alberic: Joan Fuster anava posat de vestit i li’l presentaren a un llaurador, aquest en saludar-lo li va preguntar al mateix Fuster si entenia el valencià per poder expressar-se -tranquil·lament- en el català de la Ribera… Va exclamar Trullenque: “Eixe és el País que xafava i calçava Fuster!” Tenia els peus en terra i sabia com era el seu país, l’havia xafat i coneixia el seu paisatge i el seu paisanatge. I això ho demostra tant quan va escriure “País Valencià” i “Nosaltres, els valencians” com la resta de la seua obra, Dietaris, sobre Erasme i l’erasmisme a València, sobre literatura catalana, sobre sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena i Vitae Cristhi, Roís de Corella, Eiximenis, “El Blau a la Senyera”, “País Valencià, per què?”, “Destinat (sobretot) a valencians”, etc. on Fuster explica les nostres senyes d’identitat indefugibles, si volem sobreviure com a poble singular i diferenciat i no volen ser reduïts a perifèria de l’imperi radial madrileny que ens pretén aniquilar i sotmetre’ns com a colònia.
Evidentment, Pere Mª Orts afirmava la unitat de la llengua catalana i criticava els moviments que pretenen el fraccionament, el secessionisme i divisionisme exterminista de la llengua catalana al País Valencià, anomenat també ‘valencià’, que a la Franja de Ponent, oficialment ara se li diu ignominiosament “Lapao”, com al País Valencià, des de la transició se li diu ‘oficialment’ i de manera excloent “valencià” sense cap referència al català, a Alacant hi ha qui li diu “alacantí”, a Crevillent “crevillentí”, etc. Si la deixem desmembrar-se en mil bocins esdevindrà un espill trencat que no ens retornarà la nostra mirada. No podrem entendre’ns suïcidament trossejats i esporgats en mil bocins; unes branques i fulles separades del tronc i de les arrels només s’assequen. Com el cas de la mata de jonc de Ramon Muntaner, sense trenar és impotent del tot, trenada es capaç de resistir tots els embats. Si volen defensar les senyes d’identitat valencianes, que comencen per impulsar el valencià a tots els àmbits, per prestigiar-lo i que reconeguen, com sentencien els tribunals de justícia, la doble denominació de català-valencià, perquè es puga dir tant valencià com català del País Valencià. Perquè com denuncia el lingüista mallorquí, Joan Veny, que li acaben d’atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seua recerca dialectal a l’Atles Lingüístic de tots els Països de Parla Catalana, els intents de singularització lingüístic de les varietats dialectals han de compensar-se des de la coordinació de les diverses variants (balear, valencià, alguerès…) en igualtat de condicions, sense que cap variant prevalga per sobre de les altres.
Després de la lectura de Puchalt, cadascun dels tertulians va dir la seua, mostrant en general assentiment a les observacions de Pere Mª Orts i reconeixent que malgrat la seua edat i procedir d’una família burgesa i aristocràtica, tenia les coses clares pel que fa a la simbologia del País Valencià, la llengua, els símbol, les senyes d’identitat i el nom del País i exercia aquesta llibertat democràtica que el Govern del PP nega des de les seues institucions i intenta prohibir del tot, en un retorn a la dictadura franquista. Per això, si no recorde malament a Orts li semblava això de la “ley de señas” (o señales!) de la “mateixitat”… una barbaritat més, una creu que hem de suportar la valenciana gent per banda d’uns quants ignorants i cínics espanyolistes o madrilenyistes del PP que pretenen esborrar el català, la catalanitat o la valencianitat del País Valencià. I a això s’hi dediquen perquè la identitat valenciana esdevinga un masclet o un gran pet, com deia Francesc Viadel en algun dels seus excel·lents articles crítics amb les “senyes” peperes que només busca la brega i la baralla entre valencians, balears i catalans del nostre país. Per això, encara intenten denigrar, des de les institucions “valencianes” Joan Fuster;, menystenir-lo. No estic segur si fou en aquesta tertúlia, però “si non é vero é ben trobato”, Antoni Signes presentà les seues “Cròniques del meu parer”, que conté les seues col·laboracions a la revista “Quaderns de Pastoral” de Barcelona, del 1971 fins al 1978, els escrit fets a la revista Nihil Obstat des de l’any 2000 fins a l’actualitat i a d’altres col·laboracions fins al març de 2014. Són escrits sobre qüestions d’actualitat política i religiosa que tracten d’indagar en els afers de l’església i la religió des d’un cert relativisme agnòstic, on es reivindica la llengua dels valencians, els canvis socials del País Valencià i les figures de Joan Fuster, Raimon, Josep Espasa, Pere Riutort, Pepe Corell, Paco Muñoz, Paco Asensi, Nicolàs David…
Comprovem com li fan estàtues a humoristes reaccionaris com “Don Pío” a la Gran Via Ferran el Catòlic i, en canvi, a Joan Fuster, a Enric Valor, a Manuel Sanchis Guarner, a Carmelina Sánchez-Cutillas o a Vicent Andrés Estellés, etc. els neguen el pa i la sal. Com si volgueren fer-los desaparèixer del mapa, com si no foren els nostres valencians més il·lustres, intel·ligents i savis. Els que més ens han aportat per fer intel·ligible la nostra llengua, cultura i país. Així, els “nostres” mals governants, mostren la seua enorme corrupció i miserabilitat institucional contra els millors ciutadans del País Valencià, contra els nostres millors escriptors i intel·lectuals que li han posat cara i ulls al nostre país i a “la llengua dels valencians”, com l’anomenava Manuel Sanchis Guarner. També contra els nostres millors paisatges i terres, com l’Horta de València.
La mínima senya d’identitat passa per reconéixer la llengua dels valencians plenament i enterament i impulsar-la de veritat a tots els terrenys (educació, cinema, teatre, administració, RTV, mitjans de comunicació…), per acceptar també la senyera històrica i el nom valencià del país de la valenciana gent, un país sense nom, sense el gentilici valencià és un país indocumentat, allò de ni carn ni peix. Sense aquests trets valencians que ens configuren, en llengua, cultura i lloc al món, Valencià i el seu “entouratge” es converteix en un barri de Madrid i del madrilenyisme al servei de les elits extractives espanyolistes i de la burgesia del “palco del Bernabeu”, que rep els guanys estafadors de projecte Castor. La identitat valenciana es conforma en imitar els seus vestits, l’estil de vida, la llengua i els costums madrilenys, allò de “bufar en caldo gelat” i viure de les coentes aparences dels qui giren al voltant del melic del món, com a satèl·lits perifèrics que giren sense vida pròpia entorn al sol de la “Puerta de Alcalá” o de la Puerta del Sol. I enlluernats pels “altres” de Madrid només es vesteixen de “valenciano” una vegada a l’any, per a dir “collons”, “pet” i “masclet”, mentre denigren i programen l’aniquilació del català-valencià a València i a les Illes, tractant per tots els mitjans de negar les relacions històriques que hi ha entre el País Valencià i Catalunya i les Illes. Per separar-nos.
L’amic Vicent Moreno i Mira, que acaba de publicar “La ciutat de les quatre muralles”, sobre la seducció immanent de l’amor i la màgia de l’art, m’ha deixat l’esborrany sobre “L’estiu del cinquanta-tres”, un llibre de memòries, amb una escriptura neta, subtil i elegant que ens narra les aventures candoroses, eròtiques i amoroses d’una colla de joves que van de viatge en el trenet de l’estació de fusta a Alqueries i creuen en l’amor etern de les cançons de llavors, mentre riuen i canten les lletres del Gran Caruso, “Soy Minero” d’Antonio Molina o “Torna a Sorrento” de Mario Lanza, que retrata prou bé la condició valenciana de la dictadura i l’actual en boca d’un dels protagonistes de “L’estiu de 53”: “En realitat, passaria anys acumulant informació per tal d’adonar-se’n que l’objectiu últim de tots els governants consistiria en eliminar del mapa tota manifestació que no es subordinara a la cultura oficial. A poc a poc, a través de fonts trobades mitjançant lectures i testimonis personals vius com el de son pare, Victor aniria descobrint què significava ser un poble vençut. Finalment sabria que el seu poble havia estat derrotat massa vegades. Per això, a través d’una resistència saguntina conscientment assumida des de la dignitat, observava la reducció de l’antic Regne a simple apèndix subordinat de les Castelles”.
La cultura oficial espanyola de matriu castellana tracta d’anorrear-nos del tot perquè és incapaç de respectar els valencians, catalans, balears, bascos i gallecs, incapaç de respectar la diversitat des d’un monolingüisme malaltís i obsessiu. La presidenta de la Junta d’Andalusia al missatge de Cap d’Any passat proclamava que Andalusia és la comunitat que “amb més coratge i determinació està apostant per la ‘igualtat’ entre tots els ciutadans del nostre país, visquen on visquen”.
Efectivament, sens dubte, no tots som iguals, uns són espanyols de primera, els de nació castellana i d’altres de segona o tercera; la ‘igualtat’ ha d’abastar a tota la ciutadania de l’estat, qualsevol que siga la comunitat nacional o cultural que resideixen i, a més, ha de respectar, admetre i reconèixer la diversitat lingüística, cultural i nacional… En canvi, veiem com els mitjans de comunicació espanyols -públics i privats- que prioritzen i privilegien -en exclusiva- el castellà o espanyol i exclouen a totes les altres llengües i cultures distintes al castellà com si foren llengües i cultures a invisibilitzar i a extingir…. tot i que tractar igual situacions diferents seria tan injust com tractar distint a situacions diferents. Perquè des del franquisme fins ara hi ha una continuïtat que roman impertèrrita d’excloure els catalanoparlants [catalans, valencians i balears], gallegoparlants i bascoparlants de les televisions, dels parlaments de l’estat, de l’administració central i autonòmica de les Illes i del País Valencià, imposant una llei Wert de castellanització o espanyolització per castrar, amputar i eliminar la nostra llengua i cultura inclús de l’àmbit educatiu, de les ràdios i televisions, com si encara estiguérem en els usos, estructures d’estat de disc dur, hàbits i costums de les dictadures anteriors. Com si la “Transició” haguera sigut una ‘gran estafa’ per a continuar imposant només l’espanyol o castellà, com denuncia Juan Carlos Moreno Cabrera amb la denúncia del racisme mono-lingüista espanyol que menysprea, ignora i ataca les altres llengües. Per aniquilar-les.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
