El poemari d’Alfons Navarret és una d’aquelles obres literàries fruit d’un llarg procés d’elaboració i, sobretot, de reflexió. Sucre i cendra és la consolidació d’un autor que malgrat la seua joventut publica un poemari que podem considerar com el de la seua maduresa literària, no només pel lapse temporal que l’emmarca –començà a escriure’s l’any 1996- sinó també per la demostració d’una destacada destresa lírica i estilística.
Sucre i cendra juga amb una multitud de contrastos que marquen el cicle vital de l’individu. El naixement i la mort, l’amor i l’odi, la il·lusió i la desesperança… Tal com diu el prologuista de l’obra, Eduard Sanahuja Yll, un “oxímoron del barroc del bressol i la sepultura”. L’alfa i l’omega en un constant cara a cara i sovint en rols intercanviats, on el sucre no sempre és dolç i la cendra no sempre és sinònima de consumació, sinó més aviat de renovació i origen, com ens diu l’autor en el primer capítol (amb sucre): Res no ens pot tornar a la vida, excepte la pròpia mort.
El ‘jo’ poètic que ens proposa Alfons Navarret és la veu determinant que anirà guiant el lector a través d’una contínua reflexió, en un viatge a través de les seues nafres, els seus enyors i un exili interior que explicita en un dels versos de la part central de l’obra (quan comença a fosquejar): jo voldria haver sigut un altre, mes no ara,/ que és massa tard i el cel es queixa com ferides d’un dolor profund, i també en el capítol més simbolista de l’obra – Del teatre i les gavines- : Me n’he d’anar a la força d’aquesta il·lusió miserable.
Tot eixe viatge de l’individu, amb nombroses referències a idees i conceptes marins que evoquen el moviment permanent, ens porta a una última part de l’obra on el ‘jo’ s’allunya lleugerament de la primera línia focalitzadora i contempla com mor un arrap de vinyes al capvespre/ i tot s’acaba amb el crepuscle tacant llençols/ i fils.
Sucre i cendra és una d’aquelles lectures capaces de colpir tot aquell lector de poesia pel seu afany de trencament amb les convencions estètiques, la seua profunditat i la seua manera de remoure emocions des de la dolçor fins a la salubritat, des del tot fins al no-res, o del no-res fins al tot.
