Pedres en el camí…

Tinc el cos, des de mitja setmana, en guaret. D’habitud no caic mai malalt -ja és una sort- i els companys de feina poden donar fe que mai hi falte i, si ho faig, he d’estar ben fotut; així em vaig començar a trobar dimarts i ahir dijous ja estava prou recuperat d’aquesta mena de grip sobtada -van ajudar-me molt els missatges d’ànim de companys i alumnes- de manera que em vaig reincorporar, amb precipitació però, a les meues obligacions laborals. Encara no estic del tot fi, però no us he fet aquesta introducció per fer públic el meu expedient mèdic ni per fer-me la víctima, sinó perquè després d’aquests dies de llit i quietud m’està costant d’habituar-me de nou a una vida de relativa normalitat. També perquè dimecres es van produir dos fets ressenyables: en primer lloc vaig connectar amb el telenotícies en el moment d’emissió d’una informació al voltant de la vida diària a la Ucraïna en guerra, que tractaré d’esquitllentes, i després perquè hores més tard, a boqueta nit, vaig tenir una conversa -via aquest invent tan útil com, sovint, estressant que es diu whatsapp– amb una persona a qui aprecie moltíssim però que no es trobava, tampoc, en el seu millor moment. El meu cos encara era mig absent, però el cap va dir-me, ràpid: ja tens tema.

El corresponsal de TV3 -Manel Alías- era a la ciutat de Donetsk, a la zona d’aquell país no controlada pel govern de Kíev, i després de comentar els darrers esdeveniments polítics i les vicissituds de la guerra que sacseja el país, amb un alto el foc que tot i estar pactat des de feia dies ningú no estava complint, narrava que la ciutat havia perdut la meitat de la població des de l’inici del conflicte -d’un milió a mig- i que els que s’hi havien quedat miraven de fer una vida el més normal possible. Un d’aquests exemples d’intrahistòria, com deia Unamuno, del que no sol aparèixer després als manuals d’estudi, era que els membres del ballet de la ciutat estaven assajant per representar un ballet d’Adolphe Adam: Giselle. Per als no habituals d’aquest gènere, us diré que la trama és romàntica a més no poder: amors i desamors, passions i esperits al bell mig del bosc, fantasia, vaporositat… i evasió. Treballen sense cobrar -els gestors s’han fet fosos-, n’han rebaixat els preus a l’equivalent a un euro perquè un públic sense recursos puga oblidar-se’n, per unes hores, dels horrors de la guerra: s’han proposat de dur-ho endavant i no deixar que la flama de l’art, de la música, de la seua passió en definitiva s’ensorre entre les runes de l’àmplia regió que els volta.

No vull entrar avui en política, així que no m’hi posicionaré. Potser no ens entendríem perquè, com tant a la vida, res no és només blanc o negre. L’únic que m’interessa destacar ací és un gest que em va semblar d’una bellesa quasibé irreal, aquesta iniciativa que pretén protegir quelcom del que resta d’elevat -i, per tant, de prescindible– en aquell món atapeït de desolació en què es pot convertir un determinat lloc. Els ballarins de Donetsk tenen un objectiu i res no els n’apartarà. Estrenen avui. Ho tenen clar. I això em porta a l’altre tema, a la conversa; la meua interlocutora tenia un mal dia, dimecres, perquè a part de no estar tampoc bé físicament li havien donat una notícia gens satisfactòria que li feia trontollar els partits presos i fins i tot dubtar d’ella mateixa, la qual cosa darrerament és massa freqüent. Em va arribar a dir que res no li anava bé mai i que temia el nou entrebanc que la desviaria dels seus importants objectius. Li vaig dir: aparta la pedra i continua caminant. I també li vaig transmetre que confiava en ella -com molts-, que ho continuaria fent i que res no em faria canviar d’opinió. Jo també ho tinc clar. El problema, però, és sovint la falta de confiança pròpia, en un mateix. I aquesta persona no sempre ho té present.

No dic que no en tinga, de motius: quan veus que t’esforces i no hi ha resultats, emprenya. I molt. Però del que sol oblidar-se, no obstant, és que és una persona senzillament meravellosa i més forta que no sembla, com moltes de les que conec, i és ben capaç de superar les adversitats que se li presenten i de portar a cap tot allò que es propose. Que hi haurà més entrebancs? Qui no n’ha tingut! Que no tot li eixirà sempre com voldrà? Passa a diari! Ningú va dir que seria fàcil… Però allò més important, la base de tot plegat és que ha d’aprendre a confiar en ella mateixa, que no ha de perdre de vista mai que de les derrotes s’aprèn més que de les victòries i que el millor, sempre, està per venir… Una malaltia pot representar una puntual pedra en aquest camí que és la vida, que ens pot apartar momentàniament de la circulació; una guerra, com a Ucraïna, no és certament l’estat ideal per somiar, per assolir metes, però els ballarins de Donetsk, a través d’aquesta joia insubstituïble que és la música, ens estan donant una lliçó de superació i de constància que hauríem de tenir tots ben present: físicament -amb edificis en runes- o bé en sentit figurat, cal que esquivem a diari -tots- les pedres existents. Confiem en nosaltres mateixos, sempre; si ho fem… tot anirà bé.