Passejant cap a les ruïnes del monestir dels jerònims, recordant la darrera visita amb el meu alumnat d’infantil i les històries i llegendes de Botalifocs i Arrancapins (els gegants dolents de la vall), he desconnectat de les notícies, converses, tertúlies, debats i comentaris sobre l’actualitat, per a cabussar-me en la bellesa i l’olor del paisatge. La Murta es troba preciosa. Ací no hi ha cap remor de corrupció, ni cap polític negat i profitós. La llum de la vesprada, el soroll de l’aigua i els cants dels ocells ens envolten i acaronen.
Quina llàstima que la gent no conega aquest indret. Quina llàstima que els valencians i valencianes no tingam lligams amb els nostres muntanyes, barrancs i rius. Marti Dominguez deia que altres comunitats i nacionalitats han tingut poetes que cantaven a la seua terra. Nosaltres tenim un país que està per descobrir, per vertebrar i consolidar. Per a la gent de Castelló, el País Valencià arriba fins a Sagunt i tenen la Magdalena i Morella, la gent de València es mira el mèlic i té suficient amb el cap i casal. Alacant és el sud i enfrontada a Elx no vol ser valenciana, i així molts més exemples de desafortunada comparació.
Pujant la senda del Pas del Pobre, la vista és impressionant, el cor s’accelera per la pendent i per la imatge de la vall tan verda i portentosa. Un altre pensament em pega voltes. Quans valencians i valencianes han llegit Enric Valor i han recorregut els regnes de Bucaria i Penella de les seues llegendes i han visitat Penàguila o Benilloba o saben en quina comarca es troba Bèlgida o Fortaleny. Quans valencians han pugat al Penyagolosa pel barranc de la Pegunta. A la meua ment la cita de Joan Fuster: qui estima el país no fa qüestió de la llengua.
I sense adonar-me, torna a la meua presència una notícia d’aquesta setmana. Collons! (perdoneu) els titulars dolents em persegueixen fins aquest indret meravellós, i no puc esborrar-los de la meua ment. Que el PP a les Corts Valencianes s’oposarà a l’aprovació de declaració de l’any Estellés i es negara al reconeixement que es mereix el nostre poeta més universal, en aquest moment em sembla una monumental desgràcia i clavada de pota. On resten les paraules de pressa de possessió de la Consellera Català recitant els versos del poeta de Burjassot, assumint la veu del poble i sent per sempre poble. Quina hipocresia!
I on resten les 45.000 signatures dels ciutadans i ciutadanes i les declaracions institucionals d’algunes corporacions municipals (amb majoria del PP), demanant la revocació de l’indult al kamikaze que va matar al veí d’Alzira conduint en contra direcció per l’AP7. On queden les responsabilitats personals i les influències institucionals d’aquest assassinat, front a la votació del PP al Parlament Espanyol rebutjant aquesta petició. Quina poca vergonya!
Va posant-se el sol i cal tornar a casa. Quin desficaci de realitat, però malgrat tot tenim la raó de l’estima i això ningú és la podrà llevar. Ara és el moment d’estimar la Murta, d’estimar les comarques i el país. Tan de bo els nostres representants pensaren el mateix i ho tingueren en compte abans de mirar pel seu aprofitament personal i el del seu partit.
(diumenge 24 març 2013)
