Tot i això, l’ambició no ha de ser negativa en ella mateixa, sempre que no vaja en contra dels desitjos de molta gent que l’ha votada amb il·lusió i esperança. A mi això dels egos desmesurats no m’agraden. No m’interessava en el seu moment el personalisme excessiu de Felipe González, el qual va passar de la clandestinitat franquista a entusiasta admirador de Pinochet, no sé sap si per inhalar gas natural o per fumar-se un dels havans que li regalava Fidel Castro.
Por consiguiente, ha esdevingut tot un fatxa. Enhorabona! Com tampoc m’agrada Pablo Iglesias quan es creu el redemptor únic de la política. Això i que la seua visió és purament madrilenya, visió que no ens convé als valencians. I no m’agrada tampoc que Mònica Oltra contemple com a objectiu final la política espanyola en la seua indissimulada ambició.
Dit açò, acabaré amb altre epitafi, el que va deixar Billy Wilder, per a alguns un déu, per a mi un mestre:
“Sóc escriptor, però ningú no és perfecte”. Jo, com tampoc sóc perfecte, ni de bon tros, admet que puc estar equivocat.
De fet, m’agradaria estar equivocat.
