De vegades, però, són tants els temes sobre els que voldries parlar que et bloqueges, bé perquè vas descartant-ne –ui, aquest no, que sempre parle del mateix i al final em faré pesat–, bé perquè invoques l’això no toca –sense les estossegades del milvicis del Jordi– o perquè els deixes per a una ocasió més propícia. En altres casos, no obstant, el teu cervell està més eixut que la moixama i no hi ha manera de pensar res amb cara i ulls fora de la realitat més crua, que sol ser bona guionista. Precisament això em passa a mi avui, que no sé de què escriure, i així, xino-xano, com el sonet aquell de Violante, ja porte un parell de paràgrafs i encara no he dit res de bo…
M’hauré de treure la pasta de les mans… Pensa un tema, Ferran! em dic a mi mateix. Tanque els ulls i, no ho puc evitar, m’assalta l’actualitat més rabiosa: m’apareix, donant més pena que un borinot merder, el cabdill de les Açores que amenaça de tornar –quan ningú no li ho demana–, en un vuelve el hombre caspós i sobrer. Sense bigot, això sí. Apareix amb el dit en alt, com una burda còpia, de fil de vint, de Sant Vicent Ferrer, perbocant destrucció i misèria de seguir així la cosa. Obric els ulls sobtat i em dic: deixa, deixa! mentre malde per no caure de tos de la impressió per la mística visió. Va, torna’ls a tancar, em dic. I ho faig, sóc obedient amb mi mateix.
Perquè sempre m’han agradat aquest compositor, la seua obra, el seu ús mestre del leitmotiv… Però m’hauria de justificar, si en parlara. Perquè encara hi ha instal·lada, en moltíssima gent, l’estúpida idea de considerar-lo un compositor nazi –ell, nascut cent vint anys abans d’allò– perquè era el músic preferit d’aquell règim. De totes maneres, ho aclariré: no, no en sóc de nazi. Ni vaig formar part de la División Azul. Ho dic per si a Llanos de Luna li dóna per condecorar-me, que ho tinga present. A més, m’emprenya tant la banalització del que representà tot aquell horror que no, no tocaria aquest tema. Deixem Wagner descansar en pau. I, sobretot, escoltem-lo.
Res, que no hi ha manera. Aquesta setmana seré, d’entre tots, l’articulista que es queda per vestir sants, si no hi pose remei. Va home va, si sempre te’n surts! em dic. Ai, tots els dies no són diumenge, em conteste. Buscar tema –és més apropiat que et busque a tu, així jugues sobre segur–, triar les paraules adequades d’entre les disponibles, encaixar-les en oracions complexes, subordinar correctament –ai, les subordinades! hehe–, no fer faltes –ja ho deia Fuster: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia!–, dotar l’article d’una estructura definida, recapitular, deixar clara la teua opinió, transmetre sensacions en el lector… Facilíssim!!
Ai, ja he emplenat una quartilla i encara no he dit res… O sí ho he fet? Bé, en tot cas tornaré a tancar els ulls a veure si, amb una miqueta de sort, la setmana llisca i potser –i només potser–, en un tres i no res ja és divendres vinent i em ve al cap algun tema vàlid amb què acompanyar-vos, com cada dissabte, com cada setmana. I és que, amics lectors, escriure és certament complex. Però és genial! Des d’ací un petit homenatge als articulistes professionals que cada dia s’enfronten al full en blanc, a un word per omplir de paraules meravelloses, i que ens fan la vida una miqueta més passable… Perquè sí que tenen mèrit. Molt de mèrit.
Salut i país, germans!
