La papallona s’havia quedat enganxada a les cordes del seu contrabaix, ni la mà ni el pensament, ni l’aigua li la treien de sobre. Una simfonia de Dvorak en replay assajava els preludis que l’esmunyien omplint-la de goig tot contradient-se. S’hi arraulien cremant com mussols que havien sobreviscut la nit, i sense voluntat de cabuda en la fosca, abstractes i cecs, ventiladors-termòmetre de cossos entrellaçats en una música de cambra, corpresos per les cordes vibrants al cor d’aquella fusta d’au fènix, d’escultura d’ornitologia al món dels humans. La música ara l’entenia més que mai, si és que la música s’havia d’entendre sense estudis de solfeig; l’olorava, i tan els contrapunts com l’harmonia les xuclava pels dits quan tocava sense saber-ho cada element natural de la vida i els instruments de lluny, en somnis. La cambra i el terrat, el passeig als afores de casa d’ell entre el pont, el passeig, la fira i el barri del raval i del poble d’ella, el gos, la furgoneta: ara un vagó per respirar i dibuixar amb la carn més sensible els batecs de la memòria. I aquell sospir era com un os de música i es va posar la mà al mig del pit, auscultar des de dalt aquella sènia interior i poar l’atmosfera d’hivernacle la va tranquil·litzar, tot adormint-la.
La remor del vagó era una partitura, que cobrava vida com un conte que ella ja havia viscut. I un aire del sud-est li assaonà la seua rosa dels vents amb la vareta màgica, la vela blanca i la canya de la pluja do, re, mi, fa, so,…la fa…fa do…so…mi…fa…do… Una música gitana, i amb jazz afroamericà…una ejaculació barroca li penetrava la dermis: saba escampada en pells de ceba, li supurava les seues nines… una saudade…sí. La dansa orgànica havia retornat al seu viatge i ara volia transformar les matèries primeres, i treure la pols per ser pols de vida…viatge amb bones vistes… Va sentir una melodia des dels llavis als pits i a la pell dels llavis més carnosa i a la punta del nas… els dits volien moure’s i l’escot del vestit indi, ara ja era escata i plomatge. Amb un bec i aleteig de pol·len quasi d’or, de llum fèrtil a pesar de la sequera, de l’anar i tornar de caravanes musicals, titellaires, gitanes, nans, estruços i paons que engegaven el vol, i una nena petita al fons del caminal profetitzava encara sense haver-hi nascut el bressol que volia. Una mare que dibuixava unes ales de 3 dècades i 3 anys, i caminava sense pressa rere el carro i el gos, (…) i ell bufava tatuant-li un laberint de llum al coll que li entrava a l’oïda i hi ascendia per l’escala de caragol només amb un sentit: Il·luminava les seues 4 dècades de lluny i els 3 o quatre anys de més a prop, l’home invisible de cabells llargs amb barba i ulls clars i corbates de tela reciclada, sabates made in London, l’acaronava de lluny de tant en tant, i l’olor era un elixir màgic, com la camisa de lli taronja d’aquell dia de jazz i mar sense vistes. La feia vibrar com la papallona enganxada a les cordes, que no emprenia el vol, plena de música, oferint-li el món del riu —nervis, aljubs i nius― dels ulls per si ella encara volia banyar-se en ell, i el calor pesava i suar i tenir fam i no menjar, ballar, era viure, sentir el verd dels cavallons i la copa de l’origen al melic, als mugrons a sota aquella arcada confortable de tela i fusta vella, que la respirava de la rosada a la nit i del sol en migdiada al mig del camp.
Les tomaqueres necessitaven aigua, havien deixat aquella terra fèrtil amb brots verds però assedegats de minerals. Ell pensava que no era un bon moment per al cultiu, malgrat tot ella augurava llum, la lluna plena li havia rebentat la pandereta i la veu era un torsimany d’argila i fang, d’aigua freda, i un catre convocava amb gravetat i lliure el seu cos nu apunt de rebentar la flor d’aigua, i l’agulla havia deixat de gotejar, i el plat malgrat tot rodava, esperant més música ―aliments senzills i amb colors ecològics i mediterranis, polièdrics i de tubercles llaminers i salats minerals de la terra sense additius— fer escultures dins els vagons del temps, i, així, a poc a poc, celebrar amb la mirada, la presència que els aproparia de nou: Escultures que mai no els robarien, i si mai hi hagueren d’ésser robades, ho serien, és clar, però les trobarien de nou, o traurien la malícia al món encegat de les enveges ―de qui que no deixa de voler el que és nostre, treballar era l’aliment, i treballar la nostra veu, i temperament per a bé col·lectiu i particular, la llar i de tant en tant la comuna—durien nom i data escrita a les arrels, als peus, als palpissos de les mans o al lòbul de l’orella, al ritme de les mirades ullades vegetals, o humanes, no hi hauria ni cartes de venda ni passaports, però sí denominació d’origen: la qualitat, la fe, la il·lusió, una esperança que se sentia, una intuïció que encara pagava la pena alimentar-hi. Potser, fora la màquina de les pantalles, del teclat, com un cos a tothora fent sessions de diàlisi, beure-la habitant-la seria més lleuger i més pur, però la tecnologia facilitava la proximitat de vegades, calia fer-la servir si era l’única opció entre trajectes i concerts entre els quilòmetres de la realitat i el desig, de l’ésser i el no ésser. Amb tot, els objectes i els obstacles només els necessaris, i ésser de poble, i rodar en la roda i l’espiral de l’art de viure per estimar l’amor i la font de la bellesa. Fer música antiga i algun dia tocar junts l’acordió ella asseguda a sobre d’ell i a l’inrevés, i parir algun fruit junts o alimentar-lo. Ell havia dit alguna vegada que era partidari de deixar el brot verd créixer, i ara era necessària, l’aigua, trobar un reg a degoteig… L’agulla sonà de nou… i el torn rodava; Abril va començar a moure el cos, i les plomes anaven estrenyent-se, i la pell era amb cada bri de llum més femenina, i l’escot retornava al vestit indi de viscosa i veta fúcsia, roja, i lli blau elèctric i groc a punt d’esclatar…una pandereta la despertà…el so de l’iphone de la noia d’enfront, i l’olor a xiprer i a vesprada silvestre…«Tarragona en deu minuts…» «Tarragona…passatgers…» ella agafà la motxilla amb força com l’au fènix, com la carrasca que neix de l’arrel cremada cap a la llum.
