Després va venir el desencís, quan tots ens adonàrem que aquella Europa era només una mena de “trust” dels mercaders, on manen els poderosos i els mafiosos, com han demostrat en tantes i tantes ocasions, com ara, en el cas de Grècia, a la qual van fer que s’agenollés i no li van trencar les cames, perquè va tornar al “bon camí”, però que estic ben segur que no hagueren dubtat ni el més mínim, perquè no prosperés el mal exemple entre els altres socis. Aleshores, han aconseguit que aquest sentiment es potencie, almenys en el que a mi em pertoca.
Tancament de fronteres, milers de refugiats a Idomeni en un camp entre Grècia i Macedònia, que recorda aquells temps que tots hem vist en blanc i negre, i el que és més greu, la deportació acordada per la Comissió Europea, que vulnera la Convenció de Ginebra (segons ACNUR).
Mentrimentres, tots mirem cap a l’altre costat, com si la cosa no ens importés. L’Estat espanyol ha acollit 18 refugiats des de la crisi. Sí, no és un errada! De la ridícula quota que li va correspondre, tan sols ha acollit 18 persones (crec que dos d’ells ja estan identificats, amb tot el que es va dir de l’entrenador al qual aquella periodista li va posar “la trabanqueta”).
Maltractats pels policies, estafats per les màfies, agredits, vilipendiats, humiliats, com en aquelles imatges de la 2a Guerra Mundial dels camps de concentració, de les columnes de deportats, dels trens de la mort…
Què els hi direm als nostres néts?
