que tot arriba tard: la bonança,
després de la tragèdia; la lloança,
quan està ja la inspiració inerta.
Com ho és el viatge de milers i milers de ciutadans sirians que cada dia fugen de la guerra i la mort. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions, vora mig milió han creuat enguany el Mediterrani amb destinació a Europa, mentre que més de dos mil huit-cents s’han deixat la vida ofegats fent la travessia. Un viatge que no s’acaba perquè la Unió Europea i els seus mandataris tenen pendent de resoldre assumptes migratoris que figuren en l’ordre del dia de les cimeres i reunions pomposes però que a l’hora de la veritat queden sobre la taula per a la pròxima reunió. Més enllà de repartiments i contingents, la vida de totes aquestes persones està a mercè de l’aplicació dels mecanismes legals d’entrada al territori comunitari sense excepcions de quin siga el país, inclosos Hongria, República Txeca, Eslovàquia i Romania.
Sempre m’ha agradat viatjar amb tren, i no solament perquè siga neta de ferroviari o perquè no tinga permís de conduir. Desplaçar-se sobre les vies és quotidià, literari i cinematogràfic. També dramàtic si afegim a aquest relat de rails i de vagons el patiment dels homes i dones siris. El tren que tantes i tantes escenes ens ha regalat amb seqüències de la més diversa índole, ara ens mostra la cara més amarga d’una realitat, lluny de cortines i reservats com els de l’Orient Express. Escenaris de drames, comèdies, històries d’amor i fins i tot dels crims més justificats per convicció d’un guió de ficció. En la vida real, com la que ara viuen els siris viatjar amb tren és fer-ho amb la sensació d’arribar a la destinació encara que siga tard.
Els vagons dels trens regionals que fan el trajecte entre Xàtiva i Alcoi, són com a espais desdibuixats, concebuts com contenidors de viatgers, sense cortines ni reservats. La seguretat ha de ser el primer, encara que vist com està la vella línia és clar que no ho és prioritat per als responsables del transport públic. Un any més caldrà esperar a les inversions del govern central, malgrat les demandes de la consellera valenciana Maria Josep Salvador, aquestes semblen no importar a la ministra Ana Pastor i al seu govern del Partit Popular. Diuen a Madrid que no hi ha diners per millorar el traçat i fer més segures les vies, així les coses, confiar exclusivament la seguretat als miracles no és bona recepta. Tal vegada convinga advertir que tanta demora comporta massa riscos que ningú s’atrevix a explicar.
Els paisatges, com el del paratge de l’Estret de les Aigües, però sobretot les persones és el que em segueix captivant sempre que puge al tren. Tancar els ulls i imaginar qui pot ser qui i on va i per què. Personatges reals en un guió improvisat de poc més d’una hora de duració del trajecte. Són les gents en moviment, amb gestos i maletes, amb les presses d’arribar a l’estació per a diluir-se en l’univers complex i divers de la ciutat o en el reduït i pròxim del poble. En els últims viatges, ara que s’han iniciat les classes en la universitat, els estudiants solen ser els principals actors d’aquestes històries imaginàries que en alguna ocasió queden atrapades en les evidències que no entenen de recreacions.
Una d’elles, és la de dos joves de poc més de divuit, que amb discreció però sense dissimular delaten la seua condició de parella. En un moment com l’actual en el qual fins i tot els dirigents del PP del mateix sexe es casen. Elles, les viatgeres del tren, han sigut alliberades de la condemna a la clandestinitat, però no perquè els del PP es casen amb representació governamental, si no perquè moltes dones i també homes han bregat de valent per aqueixa igualtat tantes vegades atropellada, estigmatitzada i maltractada. Senzillament per estimar-se les persones.
La llei que permet el matrimoni de parelles del mateix sexe és una realitat des de juliol del 2005. Fa deu anys que va ser aprovada després d’un encès debat parlamentari, mediàtic i social, durant el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. L’església catòlica es va oposar i no menys aspra i fèrria va ser l’oposició del PP que va presentar un recurs en el Tribunal Constitucional. I van haver de passar set anys fins a la resolució de constitucionalitat. Tard, però va arribar, una vegada conclòs el tortuós recorregut castigat per la hipocresia dels qui ara presumeixen de ser com els ninotets d’un pastís nupcial en rosa, com si ací no haguera passat res. Res per ací i res per allà, els set anys d’incertesa s’han esfumat com per art de màgia, sense el mínim intent per comprendre que són les vides d’homes i dones com les dues xiques que viatgen al tren. Un tren que com aquesta i altres lleis arriba, encara que siga amb retard.
En els anys d’institut, la majoria dels desplaçaments a Xàtiva els féiem amb autobús de la companyia La Beniganense. Amb la perícia al volant de Ramonet Martí, conegut com “el cotxer”, per a véncer les tancades corbes de la vella carretera del port de Benigànim. En cada viatge es barrejava l’olor de l’skay recalfat dels seients i el fum del tabac – perquè es podia i es fumava en l’autobús- i el dels entrepans dels estudiants, el còctel no era la millor inspiració per a recrear-se en les històries de les persones. Entre altres coses, perquè de totes se sabia tot o quasi tot i perquè l’únic que aconseguia a imaginar era com fer desaparéixer del traçat totes aquelles corbes sense vorals ni tanques. Sempre em donava de nassos amb els barrancs i el cim de La Solana a la Serra Grossa la mateixa que delimita les comarques de la Vall d’Albaida i la Costera, bressol d’il·lustres del passat i present com els papes Calixt III i Aleixandre VI o dels cantautors Raimon, El Botifarra i Feliu Ventura.
Quasi una vida ha hagut de passar perquè per fi Raimon torne al seu poble com es mereix. Torne entre lloances a la terra que el va veure nàixer el 2 de desembre de 1940, al carrer Blanc als peus del castell, en aquesta ocasió per ser nomenat fill predilecte de la ciutat. Com ha expressat l’alcalde actual de Xàtiva, el socialista Roger Cerdà, la cita és «històrica», ja que suposa el reconeixement a la principal figura de l’àmbit cultural que la ciutat ha donat en les últimes dècades. Cosa que mai va voler creure i a la qual es va oposar l’exalcalde Rus i que en una cita tan bonica no mereix ni ser al·ludit pel nom de pila.
En aquells dies d’institut a Xàtiva, Raimon era un ídol per als que havíem deixat enrere l’adolescència. Després de la mort de Franco férem d’Al Vent un himne de joventut en plena efervescència de la transició. Era un bon antídot per a espantar les pors d’un silenci antic i molt llarg i les tenebres del passat fosc i a l’hora tan recent. Vam tenir informació de primera mà, ja que el seu nebot, al qual tots coneixíem per Pelegero, no ignorava les curiositats dels més llançats a voler saber-ho tot. Al Vent va sorgir quan Raimon, sent estudiant en la Facultat d’Història, anava de paquet en la Vespa d’un amic cap a València i li donava el vent en la cara. La música i la lletra es van gestar en una ment tan desperta i combativa com la de Ramón Pelegero Sanchis. Al final del viatge la cançó estava a punt per a ser cantada.
Cantada està l’eixida del Congrés dels Diputats de l’etern diputat popular Vicente Martínez Pujalte. Un senyor que ha viscut pegat a l’escó que sense ser de skay l’ha tingut ben assegut des de 1993, primer sent diputat per València i després per Múrcia. Així ens ha anat amb aquestes perles ambivalents de diputats! De la seua trajectòria política, més enllà de la vergonya que ens ha fet passar, hi ha poc rellevant llevat d’unes quantes eixides de to. Una d’elles quan es va convertir en el primer diputat expulsat del Congrés pel seu lamentable comportament. Pujalte se’n va anar de l’hemicicle fent una reverència de burla al president de la Cambra i a la bancada socialista, succeïa en maig de 2006. Abans i després, sempre li ha agradat cridar l’atenció fins i tot quan va decidir renunciar a l’Opus Dei a la castedat per a passar per l’altar amb una dona que és alt càrrec del seu mateix partit, per allò de fer bo que ‘Déu els cria i ells és reajunten’. Per al casament es va llevar el bigot, tan apegat a ell com l’escó al seu cul.
Sense bigot, va eixir en defensa de Rodrigo Rato per assegurar que havia heretat una situació enverinada, referint-se a Bankia. I més recentment en un atac verbal cap a l’exministre grec Yanis Varoufakis va dir allò de maleïda gràcia que ens fa que li estiguem demanant a cada espanyol que pague més perquè Varoufakis es compre una altra moto de luxe. Per al diputat Pujalte, tot el problema del poble grec i del rescat a Grècia es resumeix en la moto de Varoufakis. Per cert, que veient les imatges, la moto al·ludida és una Yamaha 1.300 cc. També és veritat que no va dir res de la vespa de l’amic de Raimon perquè dels valencians i valencianes de la Costera i la Vall d’Albaida i de segur que de la resta de comarques valencianes que no en sap res, excepte que Xàtiva és el poble del seu coreligionari Alfonso, aquest que feia un curs de comptabilitat a distància dins d’un cotxe.
Abans d’anunciar la retirada es va destapar que Pujalte hauria cobrat 75.000 euros de manera irregular d’una empresa constructora a Castella i Lleó. Un presumpte cas de corrupció que està sent investigat per l’Agència Tributària. Els indicis apunten que estaríem davant d’una trama de comissions a polítics per facilitar l’autorització de parcs eòlics. El soci de l’ínclit Vicente és un altre murcià exemple de la política popular, l’insigne Federico Trillo. Un altre que sense obrir la boca i quiet estaria més guapo que sent l’ambaixador espanyol al Regne Unit. I mentre perfeccionava l’anglès anava omplint la butxaca perquè segons s’ha sabut Trillo va rebre 354.560 euros en vora tres anys. Ells dos, paisans que un dia van fer vots de castedat i de pobresa. Al·leluia!
Si no s’arriba a airejar aquesta investigació de noves corrupteles, possiblement tindríem Pujalte en les llistes electorals per donar i vendre. Per València o per Múrcia és igual, si tot cau a casa, la del Levante espoliat però feliç. Les eleccions generals estan ací, i igual que el retratat Pujalte hi ha un bon manoll en l’anomenat arc parlamentari de diputats que han calfat escó des de temps immemorables i que s’han convertit en una espècie de dinosaures del parc juràssic del Congrés, independentment del partit al qual pertanyen. Poc se sap o pot ser poc transcendix del que fan per la defensa dels interessos del País Valencià, però de tant en tant trobem excepcions i és de llei assenyalar el paper de Joan Baldoví -diputat de la Coalició Compromís- que almenys ha sabut donar visibilitat a una labor parlamentària apassionada, reivindicativa de marcat accent valencià.
Cal fer de la lletra d’Al Vent un manament, els que ens volem dedicar al nostre ofici de periodista i també la ciutadania que no es conforma amb succedanis i cares dures desvergonyides. Busquem la llum en la cultura, en els drets humans i en qualsevol pas que dóna la política i els polítics, valencians, espanyols o els europeus. Si no ho fem i a temps, serà el mateix pujar-se’n al tren, a la Vespa de l’amic de Raimon, o a la Yamaha de Varoufakis… perquè com sempre, arribarem tard. En molts casos quan tot s’ofega és massa tard.
