Tot i que fou promoguda pel Partit Socialista del País Valencià, es va aprovar a la ciutat d’Alacant amb plena acceptació final, ja que no va obtindre cap vot en contra per cap diputat que hi havia en els diferents grups parlamentaris que componien les Corts Valencianes en eixe moment (Grup Parlamentari Socialista, Grup Parlamentari Popular i Grup Parlamentari Comunista). Va ser denominada com a la Llei d’Alacant per tractar-se d’eixa ciutat el lloc on va ser aprovada i on es van reunir les Corts per a tal efecte. Pot ser considerada com una llei de tots i per a tots els valencians i les valencianes, que va cobrir les expectatives que havia despertat l’anunci de la seua tramitació, a més de convertir-se en una bona iniciativa per a assolir l’objectiu d’estendre, protegir i fomentar la presència del valencià a tot arreu. Encara que algunes veus indicaven que havia sigut preferible fer una Llei de Normalització Lingüística, ens atrevim a afirmar que es tracta d’això, però amb un títol distint. El procés d’aplicació de la llei ha demostrat que encara no ha estat aplicada amb la seua totalitat ni amb la profunditat que era d’esperar i els valencians i la llengua pròpia del territori es mereixien, sobretot en algun dels sectors.
La Llei no és un marc sols per a l’ensenyament, però és en este camp on s’ha aplicat amb una major amplitud i aprofundiment. Les comunitats educatives estan fent millor els deures que en la resta de sectors o camps d’actuació social. El valencià ja està present en la pràctica totalitat d’escoles de les terres valencianes, amb un major o menor grau d’implantació, especialment en els centres escolars de titularitat pública. A més, cada vegada és més acceptat que els únics programes que garantixen l’equilingüisme, això és, que es done un aprenentatge acceptable tant del valencià com del castellà, són aquells que contemplen majorment el valencià com a vehicle de comunicació en l’escola. Encara no s’ha aconseguit que totes les demandes d’ensenyament en valencià s’hagen cobert, però es pot presagiar que en un futur, que esperem no siga llunyà, els escolars valencians puguen rebre l’ensenyament en la llengua pròpia del país majorment. Caldrà continuar reivindicant-se una major presència del valencià en els nostres centres escolars, però tenim motius per a pensar que es veu ja com a normal i beneficiós el fet que eixe tipus d’ensenyament siga universal per a bé dels escolars i de la societat en la qual s’hi troben. Molt ha canviat des de tots els punts de mira si ho comparem amb la situació dels centres educatius de fa trenta anys o abans.
Així i tot, com hem dit, queda molt per fer en uns altres camps, com ara en el de la Justícia, en l’actuació dels representants públics o en els mitjans de comunicació social. En este últim sector no s’han fet els deures. L’anunciat tancament de la ràdio i de la televisió públiques són una mostra d’un gran despropòsit o d’una marxa cap arrere. Si contemplem la llei es llig clarament que “El Consell de la Generalitat Valenciana vetlarà perquè el valencià tinga una adequada presència a les emissores de ràdio i televisió i altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat Valenciana, o sobre els quals aquesta Llei tinga competència, d’acord amb el que disposa la present Llei”. I això no s’ha complit a satisfacció dels receptors, els valencians i les valencianes. Com tampoc s’ha complit el principi que indica que el Consell impulsarà l’ús del valencià a les emissores de ràdio i de televisió. En moltes ocasions, hom es pregunta si no s’ha comprés el manament legal o s’ha volgut comprendre i s’ha volgut interpretar que això sols anava per a l’ensenyament. Error o mala intenció, que per al cas igual ens té, perquè el resultat és el de no acompliment de la Llei, quan, a més de no acomplir-se la Llei i, per tant, privar-nos d’un dret, s’arriba a la postura utilitarista o practicista de pensar que no resulta rendible, quan sols s’està pensant d’una manera errònia que la rendibilitat en una societat es mesura en termes econòmics, quan la vertadera rendibilitat en la societat consistix en la rendibilitat social, encara que per una altra banda tampoc és cert que l’ús del valencià en el món de l’empresa privada siga no rendible econòmicament. Però això són figues d’un altre paner.
Siga com siga, s’està vulnerant un dret bàsic: el dret de ser informat pels mitjans de comunicació en una de les dos llengües cooficials dels valencians, que, a més, és la llengua pròpia. I això està ocorrent en un estat que té un marc constitucional, amb els estatuts d’autonomia corresponents i amb el desplegament legislatiu que cal fer-se en estos casos. Tan sols cal que es pose en pràctica d’una manera sostenible. I això depén de la voluntat política. Sembla mentida, però, vist des de l’òptica dominant de Madrid, continua sense entendre’s l’existència de les comunitats autònomes com una manera acceptada constitucionalment. Es veu com a un problema: el problema catalán, el problema vasco, el problema valenciano… ¿No serà que el problema realment és Madrid? Però el pitjor del cas és que gran part dels valencians tampoc fan ús del dret i del fet de ser valencians. Els uns que diuen que la seua llengua és “el castellano” i uns altres que no exigixen la presència del valencià en els mitjans de comunicació, ens porta a tothom a privar-nos d’un dret bàsic. Denuncie clarament que no s’està aplicant la Llei d’Ús i Ensenyament ni en els mitjans de comunicació públics ni en els privats. Volguera, passats 30 anys de la promulgació, mostrar-me optimista i satisfet, però no puc fer-ho. Crec que tinc motius, més que suficients per a mostrar-me discriminat i molt crític. Crec que és el mateix sentiment que té qualsevol valencianoparlant, que en realitat és bilingüe.
Les poques alegries que ens arriben provenen dels diaris digitals i de la presència de la nostra llengua en l’àmbit d’Internet, ja que millora si ho comparem amb el món del periodisme en suport paper. Però, fins i tot en eixe món de l’era digital, es recorre amb massa freqüència al voluntarisme i al micromecenatge. I gràcies. Això s’entén en una situació de transició, en moments del passat on no existia un poder autonòmic propi, on s’aspirava a ocupar el lloc que li corresponia històricament i per dret, però als 34 anys de dispondre d’Estatut d’Autonomia és vergonyós que encara s’estiga demanant ràdio, televisió i uns altres mitjans de comunicació públics i en valencià. O facilitació perquè els mitjans de titularitat privada establisquen informacions en la nostra llengua, dibuixos animats en valencià, publicitat que parle com ho fa el poble… En estos dies en què s’albira que van a fer-se passos arrere caldrà exigir el que ens correspon. I fer-ho amb exigència de l’aplicació dels drets bàsics, no amb la boca petita, ni amb la submissió del qui demana un favor. Volem l’aplicació de la Llei, perquè correspon i es d’obligat acompliment.
En les últimes setmanes algú ha afirmat que cal una bona Llei sobre el valencià. Evidentment que, des del 1978 fins al moment actual, han ocorregut moltes coses i que, per tant, caldria una revisió de la Constitució Espanyola. Seria un bon moment per a canviar-la o modificar-la en molts aspectes, cosa que, comportaria que, pas a pas, la resta d’elements legislatius haurien de ser també revisats, però pel que fa a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, el que cal, de manera immediata, és la seua aplicació i el seu desplegament en la seua totalitat, ja que en molts aspectes està per estrenar. Això seria el que convindria. La presència del valencià en els mitjans de comunicació és una d’eixes qüestions on cal una autèntica aplicació, que no hem vist al llarg del temps que ha transcorregut des que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià fóra promulgada.
