Dissabte vaig assistir a una conferència d’Emir Sader a l’Octubre Centre, en el marc de la I Trobada per la Unitat Popular de València. També hi parlaria Andrés Piqueras, tot i que no estava anunciat.

La presentació de l’acte i dels ponents fou en valencià. La conferència del politòleg i sociòleg brasiler, el senyor Sader, en castellà. I la intervenció del senyor Piqueras, de la UJI, començà en valencià però només per anunciar que faria la conferència en castellà per «respecte a l’anterior ponent». El senyor Sader manifestà amb gestos evidents que per ell no hi havia cap problema. Però així i tot, el senyor Piqueras féu la conferència íntegrament en espanyol, obviant el company de taula.

Aquesta ja ens la coneixem: la fal·làcia del «respecte» per justificar una decisió personal, que és una decisió política: la tria de la llengua. El senyor Piqueras feu la conferència en castellà senzillament perquè va voler, perquè ho preferia. Llavors, per què s’excusà en la presència d’un brasiler per parlar en espanyol? Per què menyspreà la capacitat lingüística del prestigiós professor? Per què va obviar el gest que li féu de comprensió cap al valencià? Per què no considerà també el «respecte» cap al públic (més d’una seixantena de persones, la gran majoria valencianoparlants)? El castellà és símbol de respecte i el valencià, no?

No calia l’excusa, senyor Piqueras. És la vostra decisió: fer la conferència en castellà perquè vostè ho vol així. Un gest de diglòssia. O d’autoodi. De castellanisme. De supremacisme lingüístic en tota regla, a l’Octubre, al cor de València, i davant un auditori de gent compromesa amb aquesta terra -moviments socials, entitats, esquerra independentista, etc- …

Ai! Però quina fou la reacció de l’auditori? Alguns murmuris. I prou. Cap queixa, cap protesta davant d’una mostra de menyspreu evident cap a la nostra llengua i cap al públic. Ningú gosà replicar. Cap bri de dignitat. Ens l’empassarem i a callar. Renúncia. Submissió absoluta. La meua pròpia també, per això escric des de la vergonya.

Si no som capaços de reclamar els nostres drets en un context favorable com ho era el dissabte (l’organització de l’acte, l’espai, el públic assistent, etc.) què farem en situacions semblants de la nostra vida quotidiana, on caldrà batallar de veritat per fer-nos visibles, per fer-nos respectar?

Tan assumit tenim que el valencià és completament prescindible, que nosaltres mateixos no mereixem ni tan sols respecte? Així no anirem enlloc. Ni projectes, ni propostes creïbles, ni res. Tot perdut des de l’inici. «Defectuosos», com diria Maria José Català.

Comparteix

Icona de pantalla completa