Jo també sóc un terrorista

Demà ja és diumenge de Pasqua, dia de llonganisses seques i pepitos, dia de l’ací em menge la mona, ací et trenque l’ou, i això vol dir que les vacances –si més no, per als que vivim a l’exili– van arribant al seu final. Però no ha estat en absolut una setmana avorrida; tampoc informativament parlant: ha transcorregut entre els plors desconsolats dels confrares –andalusos la majoria, allà és qüestió d’estat– als quals la pluja els ha deslluït la festa, les notícies econòmiques que tenen Xipre i la Unió Europea com a epicentre d’un terratrèmol de conseqüències imprevisibles i les inadmissibles declaracions d’indigents intel·lectuals com la delegada del govern a Madrid o representants de les noves generacions peperes. I així hem anat transitant, entretinguts o encabronats segons com es mire, per aquests dies festius que mereixen un petit espai de reflexió i d’anàlisi…

En centraré en les al·lusions fetes al terrorisme, de manera tan lleugera. No reproduiré, per higiene mental, les opinions de la senyora –fins i tot el tractament de cortesia és excessiu– Cifuentes, alt càrrec popular madrileny, perquè tothom les tindreu ben presents encara. Amb independència del que va dir, que és gros, el que més em molestà va ser la manera –s’hi estan acostumant massa– com ens va prendre per imbècils. Ho va fer el dia següent, quan va dir que se la va tergiversar interessadament o que ella no volia dir això quan la realitat és que havia triat les paraules amb molta cura. Aquests aprenents de Goebbels reciclats per la democràcia, molts pares i avis dels quals es vantaven de pertànyer a un règim que dictava sentències de mort, estan creuant tots els límits. Criminalitzar i difamar sistemàticament el que no pensa com ells és una indignitat.

La destrucció política i personal de l’enemic els és imprescindible, més encara quan necessiten tapar una gestió política i econòmica nefasta, extravagant i erràtica. Cal emmerdar-ho tot, i en aquesta guerra en què tot val contra els dissidents, tenen els seus cadells ben ensenyats. NNGG, la secció juvenil del partit, ha endegat una campanya en què pretenen denunciar l’adoctrinament a l’escola. En parlem? Què diu el seu professor González Darder a la Universitat de Castelló? En mis clases demuestro a diario la inutilidad del valenciano. Què diuen a la privada de València? De una violación también se saca algo positivo: el nacimiento de un hijo. En voleu més? Pareu el cabàs! Què fa el PP a les teles públiques que controla, com Canal 9? A qui ha donat les llicències de TDT? Li diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat? Els altres adoctrinen, ells són els bons…

La majoria de mestres i professors som perillosos, simplement perquè fem pensar els alumnes i els fem menys manipulables, i això ells no ho poden consentir perquè són els que mouen els fils, com els seus pares i els seus avis –poques coses han canviat– no fa tant… Si els fem pensar potser no seran simples peons d’un sistema que juga amb ells, que els impedeix tenir una educació i una sanitat decents, que els aboca a un futur sense esperança. Ja els va bé això, ja. Però estan anant massa lluny: agafen un ciutadà, li rebaixen el sou, li augmenten les hores de feina i el priven de drets socials; després li apugen els impostos, fan tancar la seua empresa i l’aboquen a l’atur; finalment es queden amb els seus estalvis, el desnonen i, com no pot quedar-se ni a casa, ix al carrer i protesta. Aleshores es converteix, ni més ni menys, que en un terrorista… Estan jugant amb foc: quan una situació resulta denigrant, es pot dir violència a la reacció que provoca? Penseu-hi.

Arribem al final i he de fer-vos una confessió: jo també sóc un terrorista, i per tant un element perniciós per a la societat que ells volen construir, després d’acabar de destruir l’actual. Sóc un terrorista perillós perquè em sembla molt necessària la feina que fa l’Ada Colau i la seua plataforma contra la ignomínia del gran capital sobre els ciutadans, amb la connivència d’una casta política parasitària i excessivament acomodada. Sóc un terrorista perillós perquè intente fer pensar els meus alumnes i intente obrir-los els ulls davant la mentida, la manipulació i l’adoctrinament que Cifuentes, el seu partit, NNGG, Intereconomia i una llarga nòmina de fantasmes i estómacs agraïts sí posen en pràctica cada dia. Sóc un terrorista perillós perquè no em calle –i no me’n desdic, com fan ells covardament– i perquè, sobretot, no em resigne a ser pres per imbècil…

Salut i País, germans!