La comparació entre Maduro i Pinochet ha sigut l’última de les seues entremaliadures. Amb la intenció de desprestigiar Maduro, crítica molt respectable, l’ha posat moralment per davall d’un dictador històricament sanguinari. Comparació forçada, digna d’aquells que quan volen tindre raó es posicionen en els extrems més llunyans i alhora absurds. Com qui compara la Catalunya d’Artur Mas amb el III Reich. Res de nou.
L’avantatge de Felipe és que ell serà recordat com un president democràtic. No sabem fins a quin punt li agradava haver de convocar eleccions cada quatre anys. El que sí sabem, perquè ho va dir ell, és que era un ferm defensor de «protegir l’estat des de les clavegueres». Això ho va dir i a més sota el seu govern es va practicar bé del tot. Podem recordar cossos de dissidents trobats en rius, camps i d’altres paratges inaccessibles; segrestos d’etarres, segrestos de presumptes etarres que finalment eren simples venedors de mobles, detencions d’independentistes i denúncies de tortures poc abans dels jocs olímpics de Barcelona i tants altres casos en els quals, finalment, tenint en compte qui eren les víctimes, semblava que l’objectiu no era només combatre el terrorisme. Perquè no tots els afectats pels protectors de l’estat en formaven part.
Sota el seu govern ocorrien aquestes coses i Felipe, que havia de guanyar unes eleccions cada quatre anys –cosa que no se li va donar malament– havia també de dissimular aquests casos o, almenys, justificar-los o dissimular-los des de la seua oratòria enèrgica i convincent. Eixa que tant li ajudava sempre.
Durant la dictadura de Pinochet també van ocórrer coses similars a Xile, però el dictador no havia de guanyar eleccions i els casos eren, doncs, molt més nombrosos, molt més arbitraris i també molt més salvatges. El seu avantatge era eixe: no havia de defensar la seua gestió davant de cap electorat. Mai no sabrem que hauria passat si González no haguera tingut eixa “obligació” democràtica. Tenint en compte les seues gestions i les seues paraules, els dubtes es fan més evidents.
En qualsevol cas, hem de pensar també que els expresidents, una vegada s’han retirat de la primera línia política, consolidats en suculentes assessories d’empreses multinacionals i amb una jubilació equivalent a la dels més poderosos, potser tot i la seua fortuna troben a faltar ocupar les portades dels diaris. Així, Aznar va eixir ja fa uns anys criticant la política de la DGT. “I qui li ha dit a vostè que jo vull que agafe el cotxe per mi?”, va dir burlant-se d’un eslògan de la Direcció General de Tràfic. Ara, Felipe, després d’unes quantes declaracions fabricant independentistes a Catalunya, ens ix amb aquesta excentricitat.
Quan una persona no necessita guanyar eleccions ens mostra la seua cara més sincera.
