També a la Diputació de València estan gestant-se canvis, a l’eliminar una figura existent que es veia com de comissari polític, no oblidem com aquesta institució disposa d’espais de rellevància: La Beneficència i el MUVIM. En paral·lel, s’ha fet públic que Joan Ribó vol tornar al Museu algunes obres d’art que estaven a les dependències municipals decorant despatxos. Personalment considere que la presència d’obres d’art als edificis públics, siguen còpies o originals, és un fet positiu, ja que és una forma de divulgar i donar importància a la creació artística, una altra cosa diferent seria que hi ha obres que poden ser afectades negativament si estan en eixos espais, aleshores allò que procediria seria la seua substitució- per altres que no puguen ser danyades.
Els museus són una peça clau en la cultura, no sols en funció del seu atractiu turístic, sinó en tant que transmissors de valors i factor d’educació permanent per a joves i majors. Es tracta, doncs, d’un apartat que no s’ha de deixar a la improvisació, ni ser manipulat políticament. En tal matèria tenim experts que poden aportar experiència i orientacions, i òbviament, els llocs de direcció han de dotar-se en funció de la capacitat i mèrits. Calen canvis, pensats i raonats, ajustats a les pautes de la gestió moderna. Cal també que els responsables polítics es passegen per les sales del museus com usuaris, observen i donen exemple. Sovint visite museus, en escasses ocasions m’he trobat amb polítics.
Tanmateix, a tot el nostre territori tenim museus que estan un tant oblidats i necessitats d’alguna mena d’ajuda o impuls per part del centres de decisió política. Un exemple que conec directament és el Museu d’Art Contemporani de Vilafamés, un espai pioner on hi ha una mostra molt significativa de l’art de finals del segle XX, igualment cal esmentar el de l’Assegurada d’Alacant , l’Arqueològic de Sagunt o el de Belles Arts de Castelló.
No recorde on he llegit que els museus mostren el nivell de progrés i benestar d’una societat, els nostres ens mostren algunes precarietats, no exclusivament econòmiques, sinó de sensibilitat i percepció.
