La concepció dualista cristiana, adoptada per René Descartes, consistent en la separació de la realitat corporal de la corresponent a “l’ànima”[1], així com de la perspectiva antropocèntrica de considerar que els animals estan desposseïts d’aquesta “ànima” (racional)[2], a diferència dels éssers humans, va conduir-lo a considerar els animals com autòmats: màquines biològiques sense capacitat de sentir[3]. És a dir, un animal, com una màquina, pot “espatllar-se” (ser ferit o morir), però no percebre cap resultat sensorial diferent del que pot sentir un objecte inert o un vegetal, ja que l’estímul sensorial simplement implica un efecte físic, no psíquic, en l’animal.
Aquest argument ha sigut rebatut per nombrosos filòsofs contemporanis a Descartes, així com per la pròpia ciència moderna, que ha constatat que els animals, igual que els éssers humans, tenen capacitat de sentir, al posseir un sistema nerviós central. És a dir, un animal, al percebre un estímul sensorial, sigui mitjançant un o més sentits, focalitzats o conjugats en una situació concreta, aquest li produeix un efecte, que podríem denominar resultat sensorial. Per exemple, si un gat és receptor d’un estímul com podria ser un cop, resulta en una sensació de dolor, mentre que si rep una carícia, resulta en una sensació de plaer[4].
En aquest sentit, definim la capacitat de sentir d’un animal, com la facultat de percebre un estímul físic o psíquic que li provoca un resultat sensorial. Aquest resultat, però, no es limita a un efecte “intemporal” (que comença i acaba en ell mateix), sinó que implica una situació resultant, tant si ocupa una mil·lèsima de segon com tota una vida, en una sensació de benestar o malestar. Així, definiríem el benestar o malestar com a resultats sensorials d’un efecte provocat per un estímul físic o psíquic percebut per l’ésser.
Per tant, ja hem traçat dos nivells de reconeixement sensitiu de l’animal: la percepció de l’efecte de l’estímul i la sensació resultant d’aquest. Dos nivells compartits amb els éssers humans i que ens diferencien conjuntament amb els animals, tant d’altres éssers vius com els vegetals, com d’objectes inerts com els autòmats. Perquè, tot i admetent, és clar, una diferència primària dels éssers vius en relació als objectes inerts, que és la facultat de posseir vida pròpia (néixer, créixer, reproduir-se i morir), a diferència d’aquests, animals i humans compartim, com hem dit al principi, l’element determinant que ens fa ser posseïdors de la capacitat de sentir: un sistema nerviós central.
Això ens condueix, lluny de l’òptica cartesiana, a adoptar una perspectiva monista, d’entendre que no hi ha separació entre cos i “ànima”, sinó que tot allò que es percep físicament o psíquicament, ho devem al sistema nerviós central: benestar o malestar no són categories exclusivament físiques, ja que un estímul físic com un cop, que provoca un efecte com el dolor, i un resultat sensorial com el malestar, aquest últim, no només és una implicació física, sinó també psíquica. Per exemple, el dolor provoca efectes psíquics com la por.
II. Els animals tenen consciència del sentir?
Arribats a aquest punt, ens podríem preguntar: si l’animal interpreta el resultat sensorial com a producte d’un estímul, físic o psíquic, té consciència del sentir?
Una situació habitual en qualsevol animal, inclosos els éssers humans, seria la gana (necessitat física)[5]. L’estímul sensorial (físic) es produeix dins del nostre propi cos, a falta de certs nutrients per exemple, s’activa la sensació de gana, per tal de conduir-nos a realitzar l’acció de menjar, i així aportar, per exemple, aquests nutrients que requerim per al correcte funcionament del nostre cos. Podríem entendre que en la recepció d’aliment, es genera un estímul exclusivament físic, però no és així: mentre cerquem l’aliment, sentim la gana, que ens provoca un malestar físic creixent en la mesura que passa el temps, alhora que podem sentir por, un malestar psíquic, pel fet de no trobar aquest aliment que cerquem. Per tant, un cop resolta la gana, amb el fet de menjar, obtenim un benestar tant físic com psíquic.
D’un exemple com l’anterior, podem extreure dues observacions: d’una banda, l’animal evita o defuig el malestar, i cerca o desitja el benestar (vol menjar per no tenir gana, o no vol tenir gana i per tant vol menjar). Per altra banda, d’això se’n dedueix que l’animal estableix una correlació entre l’estímul i el resultat (el no menjar provoca la gana, o el menjar provoca que deixi de tenir gana). Però, aleshores sorgeix la següent pregunta: es tracta simplement d’instint de supervivència o és una mostra que l’animal té consciència del sentir? Amb altres paraules, segons la categorització dels sentits que fa Aristòtil: l’animal té “voluntat”[6]?
Si entenem l’instint com una acció visceral, automàtica i involuntària, podríem entendre com a exemple d’això, el respirar. En canvi, una acció conscient i voluntària, seria aquella que l’ésser pot controlar, en certa mesura, com en l’exemple anterior, a diferència del respirar, el cercar menjar implica una acció o un conjunt d’accions determinades per a una finalitat última de saciar la sensació de malestar que provoca la gana (per exemple, cercar un rastre, caçar la presa i devorar-ne les parts comestibles).
Alhora, seguint el mateix exemple de la gana, si bé pels animals el menjar és una necessitat biològica per a la supervivència, això no significa que no sentin plaer i, per tant, benestar. Si fos simplement un instint automàtic, inconscient, aleshores per què el plaer, sinó és perquè l’animal hi tendeixi? El fet que les abelles recullin el pol·len d’un determinades flors (anomenades mel·líferes) i no d’unes altres, si fos una simple acció instintiva, inconscient, per què les flors que requereixen la pol·linització dels insectes per reproduir-se han desenvolupat mecanismes cromàtics i, sobretot, aromàtics, per atraure’ls? I, pel contrari, per què les plantes clistògames (autopol·linitzadores) no requereixen d’aquests atractius?
Per tant, si definim consciència com la facultat de reconèixer el resultat sensorial que et provoca benestar o malestar, podríem considerar que l’animal no actua merament guiat per un instint biològic (un mecanisme automàtic, com un autòmat), sinó que pot decidir conscientment cercar o evitar un determinat estímul sensorial, que li permet defugir el malestar i assolir el benestar. Aquesta consciència del resultat sensorial, la podríem anomenar felicitat o infelicitat. Un tercer grau, en la capacitat de sentir.
La felicitat aquí la definiríem com la consciència de percebre un o més estímuls físics o psíquics que provoquen benestar com a resultat sensorial dels seus efectes, mentre que la infelicitat seria el contrari. Efectivament, la felicitat va més enllà de sobreviure instintivament, ja que no només implica la supervivència, sinó cercar viure feliç. Així doncs, ser feliç seria ser conscient del benestar com a resultat d’un determinat estímul sensorial: felicitat és benestar conscient. Mentre que la infelicitat seria malestar conscient.
Seguint en el debat sobre si l’animal actua merament guiat per instints biològics o per “voluntat conscient”, ens podríem preguntar: existeix un benestar instintiu, inconscient? Per exemple, si hem dit que respirar seria una funció automàtica instintiva, si les funcions respiratòries de l’organisme són les òptimes, això implica que l’animal no s’adona, no és conscient, que respira. Això significa que no és conscient d’aquest benestar? Aleshores, si no és conscient del benestar, no es podria considerar felicitat.
En canvi, si l’animal respira malament (per exemple, a causa d’una obstrucció pulmonar), aquest ha de fer un esforç conscient i “voluntari” per respirar, ja que la dificultat en la respiració li provoca un efecte determinat (físic, com el dolor, psíquic, com la por) que el fa prendre consciència del malestar. Per tant, pot existir un malestar inconscient o instintiu? No, perquè en el moment que un animal sent malestar, en pren consciència i cerca el benestar, en aquest cas, s’esforça per respirar.
Per tant, podríem deduir que l’absència de benestar és malestar. Això significaria que no existeix una “situació d’indiferència sensitiva” en un ésser amb capacitat de sentir[7], però al poder existir un benestar inconscient (per exemple, respirar bé), significaria que la situació “normal”, de base, és el benestar. És a dir: l’absència de malestar és benestar. Aleshores, amb aquest benestar inconscient, que podríem definir com l’absència de malestar, un ésser es pot considerar feliç? La resposta que dedueixo és que no, perquè la felicitat és la consciència del benestar, no el benestar en si mateix, de manera que requereix un grau més: fins i tot en una situació “normal” per a l’animal (per exemple, que respira bé) aquest cerca el benestar; és a dir, cerca conscientment la felicitat. Llavors, és qüestió de “voluntat conscient”[8].
En aquest sentit, l’absència de benestar és infelicitat (malestar conscient), mentre que l’absència de malestar no és felicitat (benestar conscient). Perquè un ésser pot sentir benestar i no ser feliç, és a dir, pot tenir les funcions fisiològiques intactes i ser infeliç (per exemple, respirar perfectament però tenir por). Però, aleshores, ja no es podria considerar benestar, pròpiament dit, ja que en el moment que un ésser cerca la felicitat i no la troba és infeliç: sent un malestar conscient. Així doncs, si pot existir un moment en què l’animal no és feliç però tampoc infeliç (ja que gaudeix d’un benestar inconscient), però alhora cerca la felicitat (un benestar conscient, que no implica infelicitat fins que no considera frustrada la recerca), això significaria: que ni l’absència de felicitat és infelicitat, ni l’absència d’infelicitat és felicitat.[9]
Aquí, podríem apuntar un estadi intermedi (intemporal i teòric) que podríem anomenar “esperança”. És a dir, l’animal no és infeliç, però tampoc és feliç, ja que existeix un benestar inconscient, però insuficient per ser feliç. Per tant, “l’esperança” és la recerca de la felicitat, que emana de la voluntat de l’ésser amb capacitat de sentir. Un acte conscient, ja que implica la voluntat de cercar estímuls sensitius que provoquen benestar.
Així doncs, un animal pot ser feliç sense ser conscient del seu benestar, o bé infeliç sense ser conscient del seu malestar? No, perquè l’absència d’infelicitat és “esperança” en la mesura que l’animal cerca la felicitat. Si es donés per vençut, veuria frustrada aquesta “esperança” i llavors seria infeliç. Per tant, l’animal és potencialment feliç mentre no és infeliç. Perquè si no és conscient del seu malestar, no és infeliç, però això no implica que sigui feliç. De la mateixa manera, si no és conscient del seu benestar, no és feliç, el qual tampoc implica que sigui infeliç.
Per exemple, si un animal sent mal d’estómac[10], pren consciència del seu malestar i, per tant, sent infelicitat en la mesura que és conscient del dolor. L’absència d’aquest dolor d’estómac (i que no hi hagués cap altre dolor o disfunció) implicaria un benestar fisiològic (automàtic), però no conscient. Potser només momentàniament al superar-lo, l’animal podria percebre un benestar que, lluny de ser felicitat, implicaria absència d’infelicitat, i per tant, significaria que torna a tenir “esperança” en la recerca de la felicitat.
La felicitat, en aquest sentit, és una permanent recerca no lineal, no s’assoleix definitivament, sinó que es perd i es torna assolir contínuament, ja que un ésser mai es troba en un context de benestar indefinit (es pot posar malalt, es pot fer mal, pot tenir gana, set, etc.). Per tant, la felicitat és una categoria temporal: ara sóc feliç, fins que senti un nou malestar o senti una nova necessitat que hagi de satisfer per assolir el benestar (ara tinc gana, un cop he menjat tinc set, un cop he begut he d’orinar, un cop he orinat tinc son, un cop he dormit tinc gana, etc.).
Tanmateix, la contínua aparició de noves necessitats no significa que l’estat “normal”, de base, de l’animal, sigui la infelicitat que pugui provocar el no poder satisfer-les, sinó, com deia abans, és el benestar inconscient o absència de malestar: mengem abans de tenir fam, bevem abans de deshidratar-nos, també evitem fer-nos mal, etc. Així doncs, sent la felicitat un estat de consciència cap a on es tendeix sempre, defugint el malestar i, alhora, cercant el benestar, “esperança” seria la situació “normal” en la permanent recerca de la felicitat, excepte que aquesta es vegi frustrada per un determinat estímul físic o psíquic que produeixi malestar conscient i, per tant, infelicitat.
[4] Podríem diferenciar dues classes d’estímuls: a) “l’estímul simple” és aquell que consisteix en la recepció d’una acció concreta, com a l’exemple, un cop o una carícia; b) “l’estímul complex” és aquell que està conformat per la recepció d’un conjunt d’accions, que implicarien una “situació estimulant” com, per exemple, una situació d’acorralament que resultaria en una sensació de por.
[7] La “situació d’indiferència sensitiva” implicaria el “no sentir”. M’hi refereixo, perquè, el tenir la “capacitat” no significa automàticament que aquesta capacitat sigui utilitzada de forma “permanent”: un ésser amb capacitat de sentir pot no sentir en un moment donat? Aquí dedueixo que no, sinó que “sempre sent” o, el que és el mateix, mai es troba en una situació “d’indiferència sensitiva”.
