Ja fa anys, en 1879, un parlamentari carlí i conservador fins la medul·la òssia demanava en el parlament espanyol que el valencià entrara als plans d’estudis dels centres docents. Era Polo y Peyrolon, catedràtic de l’Institut d’Ensenyament Mitjà de València i aragonès d’origen malgrat haver nascut a la província de Conca.
No en fa tants, un dels polítics més rigorosos i rellevants del segle XX valencià, Lluís Lúcia, no solament es manifestava en valencià sinó que exigia que la nostra llengua tingués un estatus jurídic i docent com li corresponia. Com ens recordava, fa unes setmanes, un altre “homenot” valencià, D. Pere Mª Orts, son pare militant del partit de Lúcia era un dels que la llengua i la denominació País Valencià emprava habitualment. També, dintre l’espectre conservador valencià cal incloure un destacat usuari de la llengua, Martí Domínguez, qui amb el seu crit en defensa dels autèntics interessos valencians va sacrificar el seu futur professional però va esdevenir exemple del compromís amb una identitat i un idioma.
¿Què ha passat perquè eixos exemples s’hagen malbaratat pels que ara s’adjectiven de dretes? Crec, en primer lloc, que molts dels que no tenen consciència clara del ser i sentir d’una llengua i un poble no es guien per ideologia sinó per un interès bastard i innoble. Un interès que els porta a vendre’s en funció del seu espuri estatus personal més que no en favor de la col·lectivitat i el convenient per una comunitat.
En segon lloc, deixant a banda les gents que des de la seua bona fe pensen que defensen una personalitat sense la més mínima introspecció crítica; en segon lloc dic, els dirigents que ara propicien postures acientífiques i immorals són uns inconscients en intentar per un grapat de vots (crec que miserable) dividir i enfrontar la societat valenciana deixant-la cada dia més esclafada i sense ressorts actius. Una societat, la valenciana, que abans de les polèmiques (caldria millor dir pseudopolítiques) lingüístiques era capdavantera ha esdevingut un marasme on la corrupció, la fanfarroneria i les accions caciquils semblen norma.
El desori i la confusió no deuen ser patrimoni d’una dreta conscient i responsable, ni històricament ni per ideologia. Però el que cal preguntar-se és si l’autoanomenada dreta valenciana sap el que és ser responsable i conscient. Si sap que aquells que en el passat han definit un espai ideològic des de la responsabilitat i la dignitat no podrien avaluar les posicions irresponsables dels que ara es diuen els seus seguidors. ¿Seguidors de què i de qui? Probablement només són seguidors dels inconfessables interessos seus i d’uns obscurs personatges que els mouen con titelles.
Secretari del Consell Valencià de Cultura
