Però, amollar a córrer no ho farem, perquè malgrat l’esventrat i erm panorama, hem de confiar en el govern de la Generalitat actual, -amb la nostra denúncia i militància, això també-, perquè les mostres de gestió en línies generals que els hem vist, són mereixedores almenys, d’un cert crèdit, i amb el pam a pam necessari i persistent, l’assumpte potser es redrece de manera enraonada i lògica, facilitant que més prompte que tard, l’alumnat del País, quan acabe el cicle formatiu, domine d’una manera evident d’una vegada per totes i no com fins ara, les dues llengües cooficials estatuàries, així com al menys una estrangera. De manera lògica també, la inefable LOMCE, llei ideològica centrípeta com cap altra des de la transició, hauria d’ésser derogada pel nou govern d’altre signe que es desitja, perquè des del govern del País no es pot fer, al tractar-se d’una llei de rang superior amb competències estatals; mentre, el Consell mitjançant el conseller Vicent Marzà, ha hagut de prendre disposicions dins de la legalitat, no fos cosa, per pal·liar-ne en allò possible, alguns dels múltiples efectes perniciosos, que per a l’ensenyament al País i, de la llengua, la llei contempla.
Amb l’excusa peregrina i sempiterna, d’un liberalisme pretès i no assolit, garantint drets individuals de vegades dubtosos per de sobre col·lectius, a l’ anar en contra de l’Estatut d’Autonomia i de la Llei d’ús del valencià, les gavines han deixat arrabassat i arraconat, un dels més preuats drets col·lectius dels valencians, la seua llengua pròpia, amagant d’eixa forma, els pomells rancis i casposos que guarneixen el seu imperialisme, el qual sols sense veure’l dóna ois de pensar-ho, imperialisme que es neguen sistemàticament a perdre, ja que protegeix a ultrança la parla castellana, a més de l’ostensible paternalisme bort, en allò que fa dels assumptes econòmics. Tot hi ha de dir-se, lògicament, amb l’assistència entusiasta dels botiflers d’ací.
Reprenent el fil deixat, el de les matriculacions a l’escola concertada, indicades al principi, tot i que les causes d’eixa desfeta poden ser diverses i cadascú pot arborar les seues, hi hauria de posar esment en algunes d’aquestes, si se’m permet, com per exemple aquesta causa que diu l’Escola Valenciana, la qual denuncia una vegada més, la manca de places en les línies de valencià que s’ofereixen, puix existeix una forta demanda, la qual circumstància fa, que els alumnes hagen de matricular-se en castellà, conculcant els seus drets, tot i que els pares no ho desitgen; o de l’opinió de l’Associació de directors de Secundària, que manifesta els minsos programes lingüístics per als alumnes entre l’ESO i el batxillerat. Per posar un exemple a l’ESO, el percentatge de la concertada que estudia en castellà és del 92,1% i en la pública s’escau el valencià fins al 51,3%.
D’allò que diu el president de la “Federación Catòlica de Ampas de Valencia” Vicente Morro, hi ha que apercebre’s ben bé, perquè manifesta que ho fan les famílies en funció de la religió, la moral, la pedagogia o lingüística; recordant i recalcant que el titular del dret a elegir són les famílies. Com no podria ser d’altra manera, que es diu ara, el sindicat majoritari als centres concertats i privats FSIE, en boca de Victor Carmona el seu secretari, coincideix de totes totes amb la federació, i n’afegeix aquesta altra també per reflexionar, “sense oblidar que els centres concertats tenen una major presència en els grans nuclis urbans, on tradicionalment hi ha hagut un predomini lingüístic del castellà…”
Amigues i amics: si algú ne vol més que pare el cabàs, perquè drets col·lectius de qualsevulla mena, com els esmentats de l’Estatut Autonomia i la Llei d’Ús del valencià, a la cua de tots el demés drets, una barrabassada, doncs el valencià és, al parer de molts, un autèntic dret civil. Tanmateix, no sembla estar tot perdut, doncs arran de les declaracions del sindicat FSIE per exemple, fan pensar sense dir-ho, que seria necessari un esforç afegit per tal de millorar any per any l’oferta pública, perquè segons manifesta Cardona, hi ha centres concertats a les grans ciutats que sols compten amb línies en castellà. Així que el districte únic de l’exconsellera Català, a fer punyetes, amb perdó pel Català i per les punyetes.
Lògicament, deixe a les gràcies de cadascú dels lectors els parers i opinions lliures i diversos, respecte de la religió, la moral, la pedagogia o la lingüística, que he esmentat abans.
Ah, m’oblidava, de la separació dels alumnes per sexe que no l’esmenten, em fa pensar, que potser, l’assumpte el tracten en l’apartat de ‘la moral’.
Albal – L’Horta Sud – País Valencià
