La responsabilitat política continua en mans dels mateixos: a Madrid a les del ministre José Ignacio Wert i ací a les de la consellera Català. Tampoc ha canviat el ministre Fernández Díaz, màxim responsable de la brutal i desproporcionada actuació policial d’aquells dies. I ‘opus suum’ és la flamant Llei de Seguretat Ciutadana que recentment ha aprovat el Govern del Partit Popular.
La coneguda com a Llei Mordassa posa en evidència que les portes de l’institut Lluís Vives van ser un banc de proves de la repressió, de l’atac a les llibertats. I barra lliure de què va gaudir la policia eixos dies, repartint llenya sense cap mirament.
Els esdeveniments de febrer de 2012 convertien l’Institut Lluís Vives en símbol de les protestes d’estudiants. En un fenomen social que va començar amb l’arrest d’un alumne, el dia 16 de febrer per haver tallat presumptament el carrer en el transcurs d’una concentració. A partir d’aquest fet, cada manifestació va tenir com a resposta una major duresa en la intervenció dels policies. Com si d’un reclam publicitari es tractara, si no havien tingut prou amb una tassa, dos.
Xiquets i xiquetes colpejats, ferits i la tensió que no parava d’anar en augment. Algun que altre mestre, polític o periodista tampoc es van escapar d’espentes i colps sense que ningú des de les institucions, com ara la Delegació de Govern, Ajuntament o Generalitat, intervingués en un intent de recobrar el sentit comú. Per molt que els portaveus policials se donaren pressa en titllar la protesta de violenta i d’acusar els estudiants d’agressius. Els que allí vam estar sabem que això no és veritat.
El cantautor Pau Alabajos va encunyar l’ocurrent terme Primavera Valenciana convertint-se en ‘trendig topic’, quan la pell d’alguns ja sabia del dolor de les porres. Només el dilluns el 20 de febrer els incidents se saldaren amb 26 detinguts, dels quals cinc eren menors d’edat.
Les imatges van donar la volta al món. Pares, mares, iaios, iaies, polítics de l’oposició, sindicats i fins i tot organitzacions humanitàries es van posar d’acord , en denunciar i rebutjar la violència i la criminalització dels joves. Per rematar la faena, el cap superior de la policia es va referir en roda de premsa als estudiants com a l’enemic. Unes desafortunades declaracions que van tenir com a resposta la convocatòria d’una manifestació multitudinària amb el lema ‘Som el poble i no l’enemic’.
Tant el govern autonòmic com la delegació del govern van voler deslegitimar els estudiants amb la complicitat de mitjans afins com Intereconomia o Llibertat Digital. A Canal 9 ho van intentar, però una part de la redacció amb el suport del Comité d’Empresa, ho va denunciar. Poc després, la Unió de Periodistes Valencians distingia els estudiants i professor del Vives amb el Premi Llibertat d’Expressió. Als tribunals, els estudiants denunciats van ser absolts, no sense abans patir un calvari.
Fet el recordatori a grans línies, hi ha interrogants als quals ningú ha donat respostes. Els relatius a la desproporcionalitat i la intensitat de les càrregues policials. Com el 16 de febrer de 2012, des de feia anys els alumnes de l’institut es concentraven a les portes per protestar per la falta de calefacció. Com a molt, dos agents de la local o la nacional es deixaven veure. I per què eixe dia tant de desplegament i per què tanta violència?
Els cops dolen, però les paraules també. Que un policia diga a una xiqueta de catorze o quinze anys que no tens cos ni de puta, parteix l’ànima. Dubte, que una persona amb aquest pensament siga capaç de vetllar per la seguretat del demés.
El Lluís Vives ha sigut un institut sant i senya en la defensa de l’educació pública i un referent en el panorama educatiu valencià. Professors com ara, Octavi Monsonis, Ximo Cruz, Carmina Valiente, Imma Oroval, Julio Olmo, Josefina Julián i molts d’altres han sembrat any rere any la llavor del seu magisteri i com a bons demòcrates saben que als alumnes se’ls educa amb llibres i llibertat i no a colp de porra.
Els adolescents d’ahir són els joves de hui amb els díhuit complits i els qui podran votar el pròxim maig. S’atrevirà Fabra a anar a l’institut? “Hola, soy Alberto y venía a pedir tu voto”.
