Quan vaig començar aquest escrit feia cinquanta-quatre anys des que vaig nàixer; “només” o “ja”, segons qui ho pense o ho diga. Per cert, ara ja en fa dos més. Recorde un dia que una companya em digué: “ha vingut una dona preguntant per tu; ha dit que tornarà”. I tornà i aleshores li vaig dir a la companya: “Ja ha vingut; però jo mai no haguera dit “una dona”.sinó “una xica”. La relativitat de l’edat, segons des d’on es mire, de baix a dalt o de dalt a baix.
Quasi tot en el temps és relatiu, especialment allò que té a veure amb els anys viscuts o per viure. Perquè el món el veiem des dels ulls de la nostra experiència i la nostra longitud vital. Quan has viscut només un any, un altre any és el doble, una altra vida; si n’has viscut cinquanta, un any més és una menudència, el doble en serien cinquanta més. D’ací que parega que cada vegada l’edat caduque més a presa. Ja fa uns anys que, quan algú parla d’edat penedint-se’n de la que té, repetisc que val més complir anys que no complir-ne; fer-se major i finalment vell que no arribar. Com tantes persones que no han arribat i que no arribaran a cada edat.
L’única cosa que passa quan passen els anys és que t’adones que has perdut molt de temps! Si tinguérem el temps perdut guardat en un calaix podríem viure uns quants anys més, i després, alguns mesos i, després. alguns dies… com una sèrie matemàtica infinita. Però no, el temps no es perd ni es troba. Només desapareix, es volatilitza, es dissol en si mateix com un àcid entre els àcids, que crema la vida. O que fa la vida perquè, sense el temps, seriem eterns nadons que acabaríem assecant els pits de les mares.
Correm intentant agafar-li la cua al després, a l’endemà, al futur. Però mai no arribem perquè, quan més correm, més de presa passa. I amb el temps, les persones que ens acompanyaren en la cursa quotidiana i ara només estan a les neurones de la memòria i es poden reconèixer en alguna foto. Que de vegades ens ajuda a fer un somrís.
“Allò que no visques ara, no ho viuràs mai més”, em va dir, mentre quedàvem per veure’ns una altra estona més endavant. Però el tems feu un parèntesi cruel i poc després es clogué per a ell en si mateixa. Ho havíem deixat per a massa tard i el temps comú ja no existia. Només, pel que jo sé, a la meua memòria i al meu pensament.
APRENDRE A GESTIONAR EL TEMPS
Un dels millors aprenentatges dels infants és el de mesurar i utilitzar el temps, sense deixar que s’esmunya pels dits com la sorra seca del desert; assaborir cada segon des de la consciència de que passa i s’aprofita, amb la seguretat que no es perdrà.
No fer res “profitós” per decisió pròpia i observar la natura, conversar sobre qualsevol cosa o deixar que els pensaments s’alliberen i, fins i tot, ens sorprenguen, no és perdre el temps. El que no es pot pretendre és que ocupe la major part del dia o de la nit. Planificar les activitats personals i familiars i anotar-ho al calendari o a l’agenda és un recurs per aprendre el temps. Un calendari gran a la cuina, on anar anotant les dates importants de la família i de cadascú que calga tindre’s en compte és un bon inici per l’aprenentatge del temps. Després, una agenda personal o aprofitar la que es sol treballar a l’escola, però no sols per a posar els deures, sinó per a planificar el que ha de vindre.
Posar límits a les activitats, tant les lúdiques com les obligatòries és una de les tasques més desagradables per als pares i les mares, però més importants per als menuts, especialment si ja han aprés a eixir-se’n amb la seua i anar allargant els períodes davant les pantalles. No val la trampa de que he d’acabar el joc o la partida o se’m mor l’heroi. Si hem dit 20 minuts no poden ser dues hores. Ni una vegada, ni mai. Perquè, sempre sense enfadar-se, cal recordar que hi ha botons per apagar els aparells i endolls elèctrics com a darrer recurs. Per això, fer horaris a complir i avaluar el compliment.
Repassar les fotografies, els llocs i els documents personals i familiars, més o menys antics, que van marcant les fites de cada vida és també una bona manera d’aprendre a adonar-se de com va passant eixe temps que no podem controlar i com hem anat fent-lo nostre o deixant-lo perdre. I les converses amb les persones més majors de la família també són una bona eina per tindre consciència temporal.
En resum, donem-los l’oportunitat que puguen arribar assumir la necessitat de percebre el temps com un aliat i no com un enemic, amb qui cal fer pactes i col·laborar per tal de créixer com a persones tota una vida. I, millor, si ho fem des de l’exemple.
