No negue que existisquen arguments a favor d’eixa posició. Però no els compartisc. Ans al contrari, sóc dels qui sosté que, sense arribar a l’extrem de considerar-les un càncer per a les preesmentades dignitat i autonomia, CJC i CVC són exemples notoris del greix que, lluny de facilitar la rodada de la resta de les institucions, amenaça -fins i tot seriosament- la seua salut. Em referisc a la bona salut que consisteix en l’objectiu irrenunciable d’aconseguir precisament una autonomia eficaç i acurada en la forma en què s’empren els recursos públics, que, no ho oblidem, són els nostres diners, els dels ciutadans del país valencià. Afegiré que, al meu entendre, ambdues institucions no són els únics exemples d’excrescències, d’institucions supèrflues: en el llistat del segon graó, entre la quarentena d’ “organismes propis” de la GVA, se’n poden trobar unes quantes més.
Com que ja he escrit en alguna ocasió sobre la conveniència de suprimir el CVC, no hi insistiré, i hui, en aquest espai que –malgrat que moleste a alguns vents i marees- em segueixen brindant els amics de La Veu del Pais Valencià, em limitaré a enunciar alguns arguments contraris al manteniment del CJC, que considere un notori exemple de greix redundant, i de dos tipus: propi i adherit. En tot cas, greix dolent, per a entendre’ns.
Comencem per la premissa major: no per multiplicar les institucions pròpies s’aconsegueix un model autonòmic millor. Depèn de la seua finalitat, de la seua raó de ser. Quan els organismes a preservar i fins i tot multiplicar són els que presten servei directe als ciutadans i els seus drets, o són instruments de control de l’Executiu (com, per exemple el Síndic de Greuges, o la Sindicatura de Comptes), sí, em sembla que els necessitem, perquè suposen millors garanties per als administrats i més mitjans per a assegurar la transparència i els límits eficaços als excessos del poder, a l’arbitrarietat i a la corrupció. Però si són institucions que treballen per a l’Administració, que tampoc la controlen, sinó que, en tot cas, estan al seu servei (açò significa assessorar), crec que cal tenir disposades i afilades les tisores per a evitar duplicitats i despeses supèrflues. Per a evitar malbarataments que tenen molt a veure amb el nepotisme, el clientelisme, la distribució de butaques a l’interior dels partits. Per ací acaba apuntant la corrupció.
I és que, amb tots els respectes per a la competència i honradesa dels membres “electius” (vull deixar-ho clar: no és aquesta la qüestió), el CJC –com el CVC- em sembla un exemple de la lògica de campanar del ‘i dos ous durs’, pròpia de la cabina dels Marx o de la ‘Villatripas de abajo’ que cantava Javier Krahe; és a dir, “jo d’açò, també” o “jo, com el que més”. Una institució que, des de la definició estatutària mateixa de les seues funcions (segons l’article 43 de l’Estatut, “és l’òrgan consultiu suprem del Consell, de l’Administració Autonòmica i, si escau, de les administracions locals de la Comunitat Valenciana en matèria jurídica”), em sembla redundant. No millora el judici la lectura de la seua normativa específica (la Llei 10/1994, de 19 de desembre, modificada en diverses ocasions posteriors, i el seu Reglament aprovat pel Decret 138/1996 del Govern, també modificat en diverses ocasions). El pitjor és que els desmesurats privilegis atribuïts als expresidents de la GVA per la Llei 6/2002, de 2 d’agost, d’Estatut dels Expresidents de la Generalitat, van afegir al CJC un greix extra: la presència com a consellers nats d’eixos expresidents de la Generalitat, atribució de la qual, sortosament, només n’ha fet ús fins ara el Sr Francisco Camps.
Per què redundant? A veure: si la necessitat del CJC radica en la seua funció d’assessorament tècnic jurídic, ¿és que no tenim –i paguem- un Servei Jurídic de la Generalitat, tal com disposa la llei 10/2005, de 9 de desembre, d’Assistència Jurídica a la Generalitat? Manquen de lletrats les Corts, les Conselleries? No disposem de funcionaris especialitzats en el control de la legalitat? No hi ha un Consell d’Estat, que és el suprem òrgan assessor?
Tot açò sense adonar-se de l’efecte de distorsió, insistisc, de greix afegit, que suposa la presència com a membres nats dels expresidents de la GVA. I ací l’experiència, encara que singular (l’exmolt honorable Francisco Camps), és demolidora: ¿com pot resistir el CJC la prova que tinguen dret natural a gaudir de l’status i els privilegis de membre del CJC gent l’executòria dels quals produeix vergonya al més descarat? Recordem l’esperpent protagonitzat per l’expresident en l’última legislatura, cas únic en la història de les democràcies comparades: una mateixa persona ha sigut alhora diputat (membre del legislatiu) i conseller del CJC (membre de l’organisme que jutja i aconsella al mateix legislatiu), sense que ni al President del mateix, ni als seus consellers, ni als diputats, a ningú, se’ls arrugara una cella. Parlem de la mateixa persona que en la cursa cap avant de megalomanies, va deixar exhaustes les arques d’aquest país. La mateixa a qui, tacant la dignitat institucional de President de la Generalitat, hem escoltat en seu judicial declaracions a un comissionista amic que aconsellarien soterrar-se a centenars de metres baix terra a qualsevol que tinguera una micra de dignitat i vergonya. La mateixa persona que és el màxim responsable polític dels desafurs comptables pels quals la UE ha imposat, en tres ocasions ja, multes milionàries, a les quals el seu coreligionari el Sr Rajoy no vol fer front i obliga els actuals governants de la GVA a cercar els euros de no se sap on; bé, sí, de les nostres malparades butxaques. La mateixa persona que, segons declaracions del Sr Betoret, el va obligar a mentir a propòsit d’un dels més atrotinats episodis (un regal de vestits) de la trama Gürtel, en aquest rabulesc sainet de l’“ara confesse culpabilitat; ara no”, a què se’ns va obligar a assistir als ciutadans valencians. ¿Són eixos els títols que justifiquen l’aportació d’assessorament imprescindible de l’únic membre nat del CJC?
Concloc. No. Ni pel caràcter redundant de les funcions atribuïdes a la institució, ni pel llast injustificable dels consellers nats, resulta defensable el seu manteniment: delendum est Consell Jurídic Consultiu.
