Que tots, millor o pitjor, la parlem no legitima tothom per decidir el seu nom ni les seues regles, no legitima alguns –amb uns clars interessos polítics, com ara veurem– per anar en contra de la romanística internacional i de la ciència. I el que en diem els professionals, els estudiosos i els experts –sense cap excepció– és molt clar i ho té també igualment clar la majoria: la llengua que parlem valencians, catalans, balears, aragonesos de la Franja, rossellonesos, els murcians del Carxe i els habitants de la simpàtica illa de l’Alguer és la mateixa, li diguem com li diguem, la parlem amb la fonètica –una immensa riquesa– amb què la parlem. Fora del meu país la discussió mor abans de començar: ningú no dubta que el castellà que es parla a Valladolid i a Andalusia, a Mèxic o a l’Argentina no siga una mateixa llengua. Ningú. València, una vegada més, is different.
La dreta política, mediàtica i sociològica valentina sabia el que es feia quan a finals dels setanta –en l’anomenada Batalla de València– s’encarregà d’atiar molt hàbilment el foc dels greuges, exacerbà pors larvades, i enfrontà políticament i lingüísticament dos territoris germans com el País Valencià i Catalunya. Aconseguien el triple objectiu de dividir la societat, erigir-se com els únics defensors de la valenciania i bastir una cortina de fum per desviar, si molt convenia, l’atenció. I un poble manso, uns per covardia a l’hora de defensar la veritat, i uns altres deixant-se dur perquè –creien– no anava amb ells, els ho van permetre durant molts anys. La nostra estimada llengua ha patit, especialment des de l’arribada de Zaplana al poder l’any 1995, conscients i sistemàtics atacs que l’han debilitada però no l’han rematada. No han pogut amb ella.
Sí, han aconseguit la restricció del seu ús al sistema educatiu i un retrocés en l’ús social, però una llengua no mor mentre hi ha gent que se l’estima –fantàstica la iniciativa abracem la llengua– i que la utilitza a diari, malgrat aquests borinots que ens desgovernen. La seua tria és clara: rebutgen la nostra llengua perquè l’altra –la de Madrid– és per a ells la bona, la que val, la de cultura, i aquest servilisme social, cultural i polític ens ha fet molt de mal com a poble. Aquests autoodi visceral i negació de la cultura pròpia està tan instal·lat en la classe dirigent valenciana actual que fa molta vergonya. I la vam poder veure, una vegada més, en la consellera Català –ironies de la vida, ha de viure amb aquest cognom– que va arribar a dir a un míting del seu partit: perdonad si me paso al valenciano mientras hablo, pero es un defecto que tengo, ¿sabeis?. Bé, no?
Si no n’hi havia prou amb això, hem assistit a la paranoia –més enllà de veure’ls defensar postulats indefensables– de comprovar com malbarataven diners de tots els contribuents en recursos i apel·lacions a uns tribunals que sempre han acabat posant-los en evidència. Com la sentència de dijous sobre la homologació dels títols universitaris, tota una bufetada al PP i al blaverisme: després de 46 sentències en contra i més de 30.000 euros perduts, els hauria de caure la cara de vergonya. Però no en tenen… Ja està bé de polititzar la llengua, negar l’evidència, abonar un conflicte artificial i atacar la nostra dignitat. Convertir el veí en enemic els va ser molt útil, però ara ja no els servirà de res. La batalla actual la tenen perduda, cauran democràticament pel seu pes. Però fins que tothom no se n’adone que el problema no és Barcelona sinó Madrid, continuarem sent el que som, un territori de segona. I jo, això, no ho vull per al meu país. I vosaltres?
Salut i País, germans!
