Cal recordar que en els anys noranta del segle XX, en concret el mes de maig del 1995, el govern autonòmic presidit per Joan Lerma, sent conseller Joan Romero, implantà com a assignatura optativa per a l’Educació Secundària Obligatòria la que es va anomenar com a Cultura Popular, i que ja anteriorment s’havia determinat que, tant en Educació Infantil, com en Educació Primària i en Educació Secundària, es contemplaven els continguts curriculars relacionats amb les festes, tradicions, cultura popular, etc., que s’havien establit dins de diverses àrees, com ara Coneixement del Medi Natural, Social i Cultura, Valencià: Llengua i literatura, Música i altres.
L’obligatorietat de contemplar eixe tipus de continguts dins de les diverses matèries no ha desaparegut mai. Una altra cosa és que els professionals de l’ensenyament ho hagen dut a terme amb major o menor fortuna. Tot i això, en el ventall d’assignatures optatives de l’Educació Secundària Obligatòria sí que va desaparéixer Cultura Popular l’any 2008, és a dir, en època ja de govern autonòmic a mans del Partit Popular. El fet que ara, segons sembla, l’actual consellera de Cultura, Educació i Esport haja considerat que ha de fer-se una assignatura, ja des d’Educació Primària, que tinga els continguts propis de la cultura popular valenciana, és una cosa que haurà d’explicar el govern que ocupa el poder polític autonòmic, també, com és sabut, en estos moments, en mans del Partit Popular.
El que ocorre és que no ens podem permetre ni els autors, ni els professors, ni els editors, ni ningú, que l’aparició o desaparició d’una matèria educativa es faça en funció del criteri d’una única persona, això és, del conseller o la consellera del moment. És un tema tan seriós que caldria ser pactat i consensuat per la totalitat, o, en el seu defecte, per la major part de les formacions polítiques presents en l’arc parlamentari. Això ho hauran de reflexionar els nostres representants en les Corts Valencianes. I no sols quan es tracta de l’assignatura que estem tractant, sinó per a qualsevol de les matèries i per a qualsevol etapa educativa.
Els continguts propis del que ve anomenant-se com a Cultura Popular, que es poden sintetitzar en El medi que ens envolta, Treballs i manifestacions artístiques d’abans i d’ara, Festes, fires, tradicions i rituals, La gastronomia popular, Els jocs i els esports d’abans, d’ara i de demà, La Llengua i la cultura popular, són d’una gran importància des de tots els punts de vista per a la persona que viu en les terres valencianes. Cal conéixer la cultura popular valenciana i no sols per part de qui opten, com s’optava quan l’assignatura era optativa, sinó per part de tots els valencians i de totes les valencianes. És una ferramenta per a conéixer, amb major o menor profunditat, d’on venin, on som i cap a on volem anar. És del tot justificable que els continguts indicats han de contemplar-se en el currículum escolar. Sembla que en Educació Primària poden i han de ser integrables en el marc de les matèries que ja existixen, mentre que en Educació Secundària pot resultar més difícil, pel que podria pensar-se en este cas en la dotació d’una matèria amb el nom de Cultura Popular. Això seria un tema discutible i objecte de consens, però el que sí que cal és donar-li la seua carta de naturalesa i prendre’ns molt seriosament la seua aplicació.
D’altra banda, convé pensar que eixos continguts, o en tot cas la matèria que es dissenyara, d’obligat acompliment, hauria de vehiculitzar-se en valencià, en la llengua pròpia del país, ja que fer-ho en una altra llengua no tindria tot el sentit que cal que tinga. Crec que ningú pot estar en contra de les afirmacions que he fet al llarg de l’escrit. El debat sobre si cal o no contemplar algun tema com ara els de bous al carrer hauria de ser un debat menor, també consensuat, però que no és més que un arbre que no ha d’impedir-nos de cap manera veure el bosc. De qualsevol manera, una altra qüestió seria la metodologia i els mitjans que cal emprar per a impartir i viure l’assignatura com cal en els temps actuals, ja que no hi ha prou a utilitzar llibres. En l’època de la modernització dels mitjans de comunicació hauria de contemplar-se Internet i uns altres mitjans, com ara la ràdio i la televisió, entre altres. En això es justificava més encara, si cap, l’existència d’una ràdio i d’una televisió públiques en valencià. I això justifica més encara la recuperació d’eixos mitjans. Recordem que les discussions al voltant del tema no ens han de portar a baralles innecessàries on tan sols cap un debat seré, consensuat, prudent, sincer, però decidit, tot recordant que la cultura, i ens este cas la cultura popular, no és patrimoni de cap partit polític, sinó del poble.
