El mateix dimarts, abans d’anar al llit, vaig veure per internet l’informatiu de la casa emès aquell mateix dia: hi van comparèixer els presentadors, secundats per unes desenes de treballadors, anunciant la nova, espai que van aprofitar també per dir coses que no s’havien atrevit a dir per por o per desídia durant tants anys. Aquesta autocrítica parcial –els treballadors no se sentien “responsables” del naufragi– quan l’aigua t’ha arribat al orificis nasals i t’impedeix respirar, a uns orificis taponats de tant olorar merda pròpia i aliena, no em va passar desapercebuda, perquè arribava tard, massa tard. Però va arribar, i va representar una relativa sorpresa: se sentia per primera vegada en la televisió dels valencians anomenar i denunciar els casos de corrupció que esguiten el partit governant i la nefasta gestió que ha portat al desballestament de l’organisme i del País. Aquest heroisme suïcida no tapa el passat, però fa córrer una pàtina de dignitat sobre molts professionals, tants anys desapareguts.
Estic radicalment en contra del tancament de RTVV, però no evidentment pel que era ni pel que s’havia convertit –a casa havíem arribat al punt en què a penes no la sintonitzàvem– sinó pel que podia haver estat i no va ser mai, pel que tants volíem que fóra i els partits de torn –sí, els dos, des del PSPV fins al PP– es van negar a fer. Perquè d’aquells núvols tòxics venen aquestes pluges àcides. Diguem-ho clarament: el PP és l’enterramorts, l’executor, però la ferida mortal fa molts anys que havia travessat la pell de l’animal. Fem una miqueta d’història: com diu Viadel encertadament, la nostra televisió pública va nàixer i va créixer de manera errònia. Cal recordar Amadeu Fabregat i les seues paraules prohibides o els programes folklòrics i denigrants, des de la paella russa de Monleón fins la Tómbola de Zaplana? Cada vegada més producció aliena –en castellà, clar… a primera hora encara doblaven!–, cada vegada més polititzada i manipulada, cada vegada més infumable, amb pel·lícules de l’oest de sèrie C i espais enllaunats amb olor de naftalina com a bandera… Així una televisió pròpia es feia difícil d’estimar!
Com som els valencians! Ara tots eixim a plorar al mort, amb allò tan típic de que bo que era i sempre se’n van els millors. Tots Sants ja ha passat. On estaven llavors tots els que ara planyen un difunt que entre tots hem anant matant a poc a poc? Qui denunciava on anaven a parar els diners que s’han balafiat i que s’han repartit entre amiguets del poder corrupte, els endollats de torn i els tentacles d’organitzacions mafioses a l’empara dels polítics peperos de torn? Malgrat tot, sí: ens hem de lamentar, torne a repetir, no per en què s’havia convertit sinó perquè molts encara teníem esperança que es transformara en una eina als servei del nostre poble, per a fer poble i per a continuar trobant motius per ser fidels al nostre poble, malgrat els personatges indecents que ens governen i que estan acabant amb tot. Mentre no prengam els carrers d’una per totes, no ens prendran seriosament. Ningú.
Més encara: la defunció de Canal Nou i Ràdio Nou és la crònica d’una mort anunciada per altres aspectes. Res nou sota el sol: un govern agafa una empresa o entitat pública amb una aparent bona salut, es dedica a gestionar-la malament, a col·locar amiguets a dit, a unflar plantilles, a minusvalorar i arraconar els bons professionals de la casa, a externalitzar –privatitzar, en llenguatge neoliberal– productes i finalment la tanca perquè no és sostenible –no és rentable, en neoliberalès– i al final, se l’acaben quedant quatre amiguets –ja en sonen uns quants– que, aquests sí, són capaços d’aconseguir beneficis. De tot això, són en part responsables una gran nòmina de treballadors fidels que han tragat perquè encara no els havia tocat a ells, però sobretot el PP. Objectius acomplerts: sense audiovisual propi, com ens hem quedat sensa banca, sense teixit productiu, sense terreny cultivable… i sense vergonya.
En aquesta història ocupa un paper cabdal el Molt Deplorable Fabra, l’hereu de Camps, la mà executora. Passarà a la història per ser el que liquidà una senya d’identitat dels valencians, millor o pitjor, però nostra. Millorable, molt millorable, però de tots nosaltres al cap i a la fi. El que li faltava al nostre espai comunicatiu en la nostra llengua: amb TV3 prohibida, esperant una reciprocitat que ara ja no es donarà, per inexistència de cap subjecte a intercanviar, i amb RTVV anul·lada i desapareguda, ja no hi ha cap excusa per a què tot siga –més encara– en castellà. Quant se n’alegraran uns quants! Quina poca resistència hem oferit! Oblidem-nos dels dibuixos animats, d’informatius o de reportatges en la nostra llengua. Oblidem-nos de la nostra llengua, que passarà a ser invisible després d’una llarga època desdibuixada. Acaba una etapa i n’hauria de començar una altra: la de l’acció, la de la reivindicació. I passa perquè reclamem no només la seua reobertura, sinó la seua reconversió. Innegociable.
Això no serà possible fins que aquest govern depredador i antivalencià abandone les institucions i reba el càstig democràtic d’una societat que, ara sí, ja no té motius per restar callada. A més, cal afegir que el PP ha comès un error de càlcul importantíssim: ara ja sap que la televisió –la fins ara seua televisió– no li servirà per guanyar vots. Ara menys que mai perquè els treballadors –mentre ho siguen– se’ls han, per fi, rebel·lat. El programa que van fer ahir per la vesprada, contra la voluntat del govern i del qual anaven arribant-me notícies mentre escrivia aquest article, n’és una prova definitiva: s’han llevat el boç ara que estan a punt de tallar-los la llengua. Aquesta reacció d’animal ferit, tant ferit i tan tocat de mort com ho és i ho està el govern de l’ou sense sal de Fabra és –hauria de ser-ho– l’estocada definitiva a un projecte polític basat en la depredació del territori, en la permanent baixada de pantalons envers Madrid i en l’autoodi del que som i representem. Ja està bé d’ofrenar noves glòries a Espanya i de sentir vergonya de ser valencians. Els que han de sentir vergonya, més que mai, són ells, els corruptes, els inútils, els indecents, els assassins de la nostra llengua, cultura… i del nostre audiovisual.
Com deia ahir mateix Rafa Xambó a les xarxes socials, la situació és tan insostenible i tan excepcional, que calen eleccions ja. Ho subscric. Cal reescriure la història. Per la dignitat que encara ens queda com a poble…
Salut i país, germans… i fins dissabte!
