Malgrat l’absència –no estaré en cos però sí en esperit– les tinc ben presents i en seguisc les notícies que hi fan referència, com l’apuntada abans d’hisenda i sobretot les activitats i manifestacions populars englobades en allò que s’ha batejat com intifalla. Sí, jo sóc dels que creuen que és perfectament lícit aprofitar aquestes festes per no baixar la guàrdia –la repercussió mediàtica n’afavoreix la causa– a l’hora de reclamar més dignitat política, econòmica i social, per més que els moleste als governants de torn. L’argument dels detractors és pobre: no s’han de barrejar política i falles, diuen, mentre els sembla normal convidar al balcó de l’Ajuntament espècimens polítics amortitzats –de la seua corda, evidentment– i després fan fora, demòcrates ells, els que els molesten. O utilitzar les falles per als seus interessos com han fet durant anys. Això, clar, ells ho veien bé.
Encara que no hi participe, les Falles m’atrauen per molts motius, entre altres perquè fan del foc un element purificador de primer ordre; conegut és que l’origen dels monuments l’hem de buscar en els menestrals que, acabat l’hivern, es desfeien de tots aquells objectes inútils i inservibles de la feina, deixant així enrere la tristor i la poca feina de l’hivern. Això, potser sense ells saber-ho, entroncava amb els costums ancestrals dels pobles antics, que celebraven amb fogueres, tiberis, cants i balls els canvis d’equinocci –Sant Josep– i de solstici –Sant Joan– tan abundosos en els pobles mediterranis. El cas és que els valencians, sempre atents a les renovacions excepte últimament a les polítiques –això també està variant i més que ho farà– li vam saber canviar la cara al simple fet de cremar estris i andròmines, convertint-ho en un art d’abast universal.
Un dels elements que fa les falles tan especials és la utilització de la ironia, la sàtira i la crítica mordaç en la tradicional explicació de la falla que acompanya els famosos ninots que representen personatges de la vida social, política, esportiva, econòmica i cultural valenciana, estatal o mundial. Qualsevol personatge mediàtic és susceptible de caure a les flames. I ja que tornem a parlar del foc, aprofitem per cremar –metafòricament, clar– tot allò i tots aquells que ens fan nosa i que ens impedeixen progressar com a poble. No hem de deixar estaca en paret! No hem de tindre contemplacions amb els que s’hagen guanyat socarrar-se –n’hi ha tants…– però els que mereixeran una segona oportunitat, seran indultats. En la primera llista me n’ixen molts i en la segona, ben pocs. Amics lectors, feu-ne les vostres: segur que coincidirem en molts noms! Bones festes a tots!
Salut i País, germans!
