Cal afinar la punteria

Posar en l’agenda política arguments com la lluita contra les desigualtats socials o contra la corrupció poc importa. En canvi, més magnitud està adquirint l’atac a qui més soroll mediàtic suscita i no tant a qui en realitat ha gestat, ha parit i encara continua alimentant tanta misèria política, econòmica i social. Els partits polítics defensen idees diferents, i mentre que uns volen progressar, encara que siga per camins diferents d’altres volen conservar privilegis. Al remat, i per simplificar, o s’és progressista o s’és conservador. Dir-se hui en dia roig, blau, taronja, verd, magenta o morat és més una marca de màrqueting que una senya d’identitat.

La diversitat està servida i també les enquestes que no paren de piular. Però tot no val a l’hora de disparar els dards en la baralla electoral. És evident que de moment les galtades se les està emportant Podem, el partit novetat en l’escenari polític. Els motius, poden ser tan diversos com que la diana estiga borrosa, patir miopia o apostar per l’interés de la conveniència. La cosa no ha fet més que començar i abunda la impressió que els socialistes són els que més estan desafinant a l’hora d’apuntar i triar qui és l’adversari en aquesta disputa. Afortunadament, en el cas d’Esquerra Unida i de Compromís, el pols no els tremola.

El PSOE no travessa pel seu millor moment, però té darrere l’aval d’una història de pes, d’una militància compromesa i d’una experiència en responsabilitats de govern i d’oposició, les suficients i necessàries com per no desenfocar l’objectiu de les seues crítiques. Una altra qüestió és l’estratègia que tampoc pot botar-se a la torera, amb una consideració important i és que Podem encara no ha governat a les institucions espanyoles i valencianes i per tant no li pot retraure res. La seua representació institucional es limita a cinc representants al Parlament Europeu.

Per contra, la sensació és que els atacs dels socialistes al Partit Popular -que porta vint anys de desgovern valencià- es fan amb certa tebiesa i la boca xicoteta. Interpretacions a banda, la lamentable realitat és que al voltant de 130 polítics valencians amb responsabilitats de partit o en l’ administració s’han vist embolicats en causes judicials. Cal preguntar-se si són de Podem. La resposta és NO perquè tots són del Partit Popular. També convé preguntar-se si són de Podem, l’expresident J.L Olivas, l’exconseller Rafael Blasco, els expresidents de Diputació Carlos Fabra o l’exalcaldessa Sonia Castedo. La resposta és de nou NO perquè tots són del Partit Popular.

Estan relacionats el polítics de Podem amb la trama Gürtel, Brugal, Nóos, el saqueig d’Emarsa o el de RTVV? La resposta és la mateixa perquè tots són del Partit Popular. O potser són de Podem els responsables de la desfeta de Bancaixa, Banc de València o la CAM? És tal vegada Podem el causant dels barracons escolar, dels deutes i copagaments als dependents, de la indigna i vergonyosa gestió de l’accident del metro de València,etc? Tot un rosari de despropròsits i la resposta sempre la mateixa.

Raons no en falten per apuntar al Partit Popular per haver arruïnat el passat, el present i hipotecat el futur d’aquesta Comunitat: només la factura del balafiament en grans fastos és de 12.500 milions d’euros dilapidats. Sense entrar en detalls del patiment de les persones.

La realitat és la que és i la responsabilitat la té qui la té. Insistir com una cantarella en què els de Podem són populistes, bolivarians, caribenys, frikis, oportunistes o fer-nos creure que tots i totes es pentinen amb cueta, la veritat és que fa riure. Credibilitat i serietat han d’anar de la mà en política, de manera que el que procedix a partir d’ara és afinar la punteria.