El mateix matí a primera hora del fatídic dia vint-i-set, sols un pocs acudírem al Palau de Justícia, eixa mateixa matinada, els cinc havien estat assassinats, desànim, ràbia i impotència, després ens assabentàrem que la vespra havia circulat el rumor que l’indult s’anava a concedir, segurament això explicava les absències de companys que ens havien dit que vindrien. Aquest és un record que m’ha acompanyat, possiblement poca gent creia que el franquisme que ja feia aigües consumaria uns crim com aquells, i la veritat ho féu, i per a “més inri”, mai s’han exigit responsabilitats a les persones que van participar d’alguna forma en aquestos crims d’estat. L’efemèride em recorda la situació, com la repressió es va dirigir contra unes organitzacions com les que he esmentat, i el nostre paper com a lletrats defensors.
Ací al País Valencià, el FRAP tingué presència, era una organització que sols va fer accions puntuals, diguem, de lluita armada, dos o tres coses sense incidència ni víctimes mortals, així com altres accions de propaganda o combat polític, participant a les mobilitzacions populars. El nucli d’advocats que assitíem els presos antifranquistes defensàrem gent de totes les faccions sense excepció, i al cas del FRAP ho férem igualment, malgrat que en molts punts no hi estàvem d’acord. El nostre paper consistia en portar la defensa davant dels tribunals, Ordre Públic, o Militar, essent el nexe entre la gent que hi era a la presó amb les seues famílies i partit.
En el meu cas, aquesta activitat de defensa la veia en funció del meu treball com a advocat laboralista compartint-la amb altres companys de l’equip, sempre sense cobrar un duro, assumíem la defensa. A partir d’eixe moment, fèiem les visites que calia a La Model, ajudàvem a generar solidaritats i suports, si hi havia judici agafàvem la toga i partíem cap a Madrid on tractàvem d’aconseguir una sentència favorable. Era una tasca de compromís en què sempre seguírem el magisteri i l’ajuda d’Albert Garcia Esteve, un advocat que no tenia mai en compte el carnet de la gent, i he de recordar com la memòria del qual no ha rebut el tracte institucional que es mereix, especialment pel que fa a l’Ajuntament de València. El cas és que, com he dit, a casa nostra entre el 70 i el 75 es produïren caigudes del FRAP, en concret esmentaria les de Xàtiva i la Ribera Alta, a la ciutat de València i a la Universitat.
Han passat quaranta anys, rescatar la data, recordar els fets, resulta necessari. La gent que no va viure aquells moments, i els que sí els que visquérem, no podem oblidar o ignorar-los, perquè com s’ha dit a l’acte del Paranimf de la Universitat: “Els responsables dels crims es beneficiaren d’una amnistia, i no s’ha fet justícia.”
