El passat dimarts 27 de gener es complien 70 anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz per l’exèrcit soviètic, però el patiment de les víctimes i de l’abisme que suposà encara és vigent. No obstant açò, segons una enquesta actual de la Fundació Bertelsmann, una gran majoria dels alemanys no volen ocupar-se més de l’Holocaust. Un 81% volen “deixar enrere” la història de la persecució dels jueus. Un 58% volen posar punt i final a les tasques de memòria històrica. Quan es complien els setanta anys de l’alliberament de l’extermini, el món estava obligat a mirar i recordar Auschwitz, tot i que molts dels governants actuals de l’estat espanyol són incapaços de recordar les dues dictadures espanyoles del segle XX, la Guerra inCivil del 36 al 39, el genocidi cultural contra els altres llengües no castellanes i reparar l’extermini de les altres llengües, cultures i nacions distintes a l’espanyola de matriu castellana.
El president del Bundestag, Joachim Gauck va dir que “No hi ha cap identitat alemanya sense Auschwitz (…) No oblidar l’Holocaust és una tasca de tots els ciutadans que viuen a Alemanya. L’obligació moral no s’omple només amb el record. En nosaltres hi ha també una profunda certesa: del record en sorgeix una missió que ens diu que protegim els nostres conciutadans i els donem suport. Glauck, sense esmentar-los va estendre el seu discurs al Bundestag sobre Auschwitz als manifestants islamòfobs de Pegida: “Un s’ha de posicionar en contra de qualsevol forma d’exclusió i violència i ha d’oferir una pàtria segura als que fugen de la persecució, la guerra i el terror cap a nosaltres”… Un supervivent del camp d’extermini nazi. Roman Kent, va dir que “Si els líders del món s’enrecorden d’Auschwitz, llavors no hi haurà lloc per a altres injustícies com a Darfur, Biafra o Kosovo”. ¿S’imagineu un president a l’estat espanyol que reconeguera la diversitat i la pluralitat nacional, rebutjarà la minorització, invisibilització i l’extermini de les “altres llengües” i acceptara el plurilingüisme a tot arreu (TV, Ràdio, mitjans, parlament, escola…) dient que la missió de l’estat és respectar i protegir, efectivament, aquesta diversitat i reconèixer la igualtat de drets de tota la ciutadania de l’estat en la seua diversitat i aplicar-se perquè el terror de l’extermini lingüístic, cultural i nacional no ens amenace mai més, com passa ara mateix enmig d’una recentralització esgarrifosa?
El discurs d’Angela Merkel el dilluns 26 de gener, al parlament alemany, fou ‘exemplar’: “El que va passar a Auschwitz és una cosa que als alemanys ens omple de vergonya”. Van ser alemanys els que van cometre crims que són una fractura de la civilització, tancant el gest de penediment que va encetar el canceller Willy Brandt quan a Varsòvia es va agenollar pel mateix motiu el 1970. El que no pot fer és discursejar adequadament sobre Auschwitz i després aplicar un programa “d’austeritat” en interès de l’economia d’Alemanya i de l’Europa del capital que enfonsa els països del sud, com l’acusa Alexis Tsipras al pròleg del llibre “El sur pide la palabra. El futuro de Europa en crisis” , perquè hi ha un discurs “oficial” a Europa que afirma que Europa està amenaçada pel Sud balafiador, endeutat i peresós que serveix per a retallar la democràcia i l’estat de benestar, els mínims serveis socials, tot i que alguna part de responsabilitat tenen les elits del sud i els que els han votat en el desgavell que hi ha als països del sud. No podem fer a la Merkel responsable de tot el que està passant a europa, però ella tampoc pot tractar els habitants del sud com a caps de turcs. No pot falsificar els fets i les causes de la crisi ni culpar només la part més feble amb les conseqüències de suïcidis, desnonaments, extrema pobresa i precarietat que suposa. la democràcia no pot deixar al marge els drets humans, si no no és democràcia. Com explica Marta Rovira a “La Transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història”, des de l’estat espanyol, hi ha una continuïtat amb la dictadura quan es tracta de no reconèixer –realment els drets de Catalunya i dels Països Catalans, que són estigmatitzats i declarats “un perill”. De fet, es va legalitzar el PCE, com a gran canvi a la ‘democràcia’, després dels atemptats d’Atocha i l’assassinat de cinc advocats laboralistes lligats al PCE, però ERC a les primeres eleccions “democràtiques” no es van presentar perquè encara no l’havien legalitzat. Als comunistes se’ls donava carta de naturalesa, però als “separatistes” o republicans se’ls considerava un perill per a la democràcia espanyola, un oxímoron quasi permanent.
Pere Vilanova, des de l’Ara a l’article “Som al després? Segur?”, el 28 de gener, remarcava que Brandt i Merkel són l’honor de la millor Alemanya. I invitava a llegir “Si això és un home” de Primo Levi, tot i el risc de no eixir indemne de la lectura de Levi sobre els sofriments als camps d’extermini nazis. Com a resposta a la famosa frase del filòsof Theodor Adorno: “Es pot parlar de filosofia després d’Auschwitz?” Un supervivent de Buchenwald va dir: “Però qui diu que estem després d’Auschwitz?”. No sé si Adorno al·ludia a la filosofia o a la poesia, em sembla que es referia a la poesia. En qualsevol cas, cal seguir reflexionant i literaturitzant perquè les formes anteriors i actuals de totalitarisme no resten impunes i es reprodueixen sota noves disfresses i enganyifes.
Recordem les complicitats franquistes amb el nazisme, l’enviament de la División Azul a Rússia per col·laborar amb els assassinats del setge nazi-feixista de Leningrad; recordem els milers de refugiats nazis que arribaren a Espanya durant la dictadura del general Franco. Recordem la petjada nazi i feixista als anys quaranta, cinquanta i seixanta a l’estat espanyol, que ha continuat després i s’ha perpetuat fins ara, amb un PP que arreplega a l’extrema dreta.
Hem de recordar que el general Luburic, que va viure uns anys al meu poble, Benigànim, amb el nom fals de Vicente Pérez García, de meitat dels anys cinquanta fins a principis dels anys seixanta, fins que es va separar de la seua esposa, Isabel Hernaiz Santisteban, amb la qual va tenir dos filles i dos fills; al meu poble el coneixien com “l’oncle polonès”, després de separar-se Luburic es va traslladar de Benigànim a Carcaixent, on va obrir una impremta de propaganda feixista al carrer Santa Anna, prop del convent dels franciscans que el van protegir amb l’ajuda d’un tal Pare Oltra, confessor de Franco i José Calatayud Bayà, expresident de Lo Rat Penat després de la Guerra, metge de la Guàrdia Civil i de l’Arquebisbat de València fins que va ser assassinat pel seu jove secretari, Illja Stanic, com reconstrueix Francesc Baixauli a l’impactant crònica recollida al llibre “Cita a Sarajevo”. El general Luburic fou protegit per l’estat i es relacionava amb els grans capitosts de la dictadura franquista fins que el van matar a Carcaixent a finals dels anys seixanta, 1969. A l’estat espanyol, avançant-se a Alemanya es crearen també camps de concentració, de treball i d’extermini; al llibre de Max Aub “Campo de los almendros” es narra l’experiència del camp de concentració d’Albatera on portaren la gent que es refugià al port d’Alacant que no se’n va poder anar amb l’Stanbroock; després d’Albatera, els presoners que no havien mort o assassinat els dugueren a Cuelgamuros perquè feren el cementeri en honor del dictador i assassí de masses Franco. El valencià Rafael Chirbes a “La larga marcha” també al·ludeix a les escenes sinistres de desesperació i suïcidi que es veieren al port d’Alacant a les acaballes de la Guerra. Hi ha una línia de connexió i de continuïtat entre els camps de concentració i d’extermini nazis i els franquistes, sobretot en les pulsions totalitàries per anorrear les altres llengües, cultures i nacions diferents a l’estatal castellana.
Hem de remembrar que el PP actual va ser fundat per un ministre franquista i s’ha destacat per recollir la ideologia del franquisme i tractar d’imposar-la a tots els àmbits la planificació de l’extermini. Aquest partit -quan es tracta d’anar en contra de la diversitat lingüística, cultural, sexual o nacional- reprodueix la ideologia franquista i ho demostra tancant RTVV, censurant les televisions catalanes i no reconeixent el plurilingüisme ni la diversitat nacional a l’estat espanyol. Per què? Perquè encara porten els residus de l’exterminisme nazi-feixista a l’ADN polític de la dreta i l’extrema dreta espanyola. Per a ells la dissidència, la diversitat, el pluralisme, no és cap valor, sinó un fet a liquidar.
Per això, quan li preguntaren al dictador Franco els seus ambaixadors a centre-europa, què feien amb els refugiats valencians, catalans i espanyols que hi havia als camps de concentració francesos, alemanys o austríacs, va dir que eixos no eren ‘espanyols’, que no volia saber res d’ells, que eren apàtrides, ho digué perquè se’ls carregaren amb absoluta impunitat; per això quan detingueren i torturaren Antoni Llidó, de Xàbia, a Xile, dècades més tard, després del colp del general Pinochet, els amics i familiars preguntaren per ell i el dictador xilé va respondre: “eixe no és capellà, és comunista”, perquè el mataren; quan els familiars digueren als pinochetistes que demanaren a l’arquebisbat de València perquè donaren raó d’ell i l’alliberaren, des de Xile telefonaren a l’arquebisbat i aquests es desentengueren de Llidó, dient que no sabien res d’ell, perquè continuaren torturant-lo fins a la mort. Si et desvies de l’ortodòxia que dicten els dictadors i els cacics feixistes, no tens dret a res. Per això, des de Madrid i les sucursals provincianes del País Valencià pensen que cal aniquilar les altres llengües distintes al castellà. I a això es dediquen amb tota l’ànima els partits hegemònics espanyols. El problema gros el tenim quan partits alternatius, com Podemos, espanyolista a la madrilenya, sembla que reprodueix aquesta ideologia nacionalista monolingüe que menysprea la diversitat lingüística, cultural i nacional i ho supedita, com sempre, al que decidisca Madrid, bé des de la llotja del Bernabeu o des de la Sexta de José Manuel Lara, fill d’un ocupant de Barcelona el 1939 junt a Dionisio Ridruejo i altres capitosts falangistes.
Reprodueixen l’exterminisme nazi, els partits espanyols i aquest estat monotemàtic, perquè durant uns anys col·laboraren i s’ajudaren els nazis i els feixistes espanyols; sense els nazis el dictador Franco no haguera guanyat la guerra del 36-39; fins el 1945 Espanya va ajudar els nazis com si exterminar els altres (comunistes, anarquistes, valencians, catalans, balears…) fos la missió més important de la història del món. Encara podem veure les petjades d’aquest passat recent als nostres dies, en les lleis Wert i en les aplicacions d’Alberto Fabra tancant RTVV i censurant les TV catalanes i de Mª José Català al nostre àmbit educatiu restringint, minorant i reprimint el català-valencià. Són uns fantasmes del passat, uns titelles aplicant l’exterminisme lingüístic, educatiu, sanitari i cultural al País Valencià; són conseqüents amb els seus avantpassats ideològics; han heretat l’extermini i s’apliquen amb excel·lent dedicació, intensitat i constància. Nosaltres, la valenciana gent, no podem ser menys per plantar-los cara i impugnar-los els seus propòsits totalitaris anihiladors amb la llei Wert i amb la Llei de Senyals d’Identitat. No tenim res a perdre més que guanyar la nostra llibertat i la nostra valencianitat sense dictadures, autoritarisme i opressions. El que és ben trist i decebedor és que partits espanyols que es consideren “alternatius”, al poder actual, reprodueixen aquest monolingüisme exterminador i consideren que això del plurilingüisme i del respecte a la diversitat és “secundari”, marginal o “irrellevant”, com ho criticava el company Ferran Suay denunciant la “transversalitat” del supremacisme i racisme lingüístic de tots els partits espanyols, perquè, vinguen d’on vinguen, tots vénen de Madrid i reprodueixen l’instint d’anihilament dels altres, que no som castellans o espanyols.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
