Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
El Palau Ducal de Gandia (la Safor), conegut també com el Palau dels Borja, és un dels exemples d’arquitectura civil més impressionants del seu temps. La història de l’edifici s’allarga durant set segles i constitueix en l’actualitat un mostrari de diversos estils: el gòtic dels segles XIV i XV, les aportacions renaixentistes del segle XVI, les ampliacions i transformacions barroques dels segles XVII i XVIII, i les reconstruccions neogòtiques de finals del XIX i principis del XX.
Va començar el bastiment Alfons d’Aragó i Foix, anomenat Alfons el Vell, primer duc reial de Gandia –ciutat en la qual establí definitivament la seua cort–, que va ser net, nebot, cosí, oncle de reis d’Aragó i candidat ell mateix a rei a la fi de la seua vida. També va acumular diversos títols, com ara comte de Ribagorça, comte de Dénia, senyor d’Aiora, baró d’Arenós, marqués de Villena i conestable de Castella, a més de conseller reial i cap de l’exèrcit del rei al Regne de València
Els ducs reials de la Corona d’Aragó convertiren el palau en la residència principal, on mantingueren una cort i s’envoltaren de poetes com ara Pere March o Ausiàs March. El 1485, Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, va comprar a Ferran el Catòlic el ducat de Gandia, que incloïa el casalici, on es va instal·lar la dinastia ducal dels Borja, de la qual destaca el IV duc, sant Francesc de Borja. Va continuar en mans dels Borja fins al 1740, quan va passar a la casa d’Osuna.
En ple centre històric, aquest edifici ha sigut testimoni de la història de Gandia pràcticament des del seu naixement. Estava dins del primer cercle de muralles que va tindre la ciutat, a tocar de l’Ajuntament i de la col·legiata de Santa Maria. Té una planta irregular, organitzada al voltant de patis, típic del gòtic mediterrani. El palau és resultat de les distintes ampliacions que es van dur a terme sense un pla previ. Així doncs, els salons més antics estan al voltant del Pati d’armes i els més moderns, al voltant del Pati de la cisterna.
La façana principal està construïda en maçoneria i rajola, amb dos nivells, a banda dels baixos. La façana actual, a excepció de la porta, prové de les reformes fetes al segle XVII. El pis principal s’ordena a base de sis balcons adovellats que corresponen a diversos salons del palau (sobretot de la sala de les Àguiles), i que van substituir les finestres coronelles gòtiques anteriors.
L’accés principal, una porta de mig punt amb grans dovelles de pedra, característica de l’arquitectura gòtica civil dels segles XIV i XV, mostra a la part superior l’escut de la família Borja.
Patis i estances
Des del carrer, s’arriba a un ampli vestíbul, on destaca l’enteixinat, dels més antics del palau. A través d’un arc escarser (del temps del duc Alfons el Vell) s’entra en un pati de planta trapezoidal que serveix per articular les diferents estances de l’edifici: en la crugia frontal hi ha l’escala d’honor, la Santa Capella, i el saló de Corones; la crugia lateral esquerra correspon a l’església neogòtica del palau; a la de la dreta, estan els salons dels Carròs, dels Centelles i dels estats de Sardenya; l’última de les quatre crugies està damunt del vestíbul amb la cambra de la Duquessa i la sala de Sant Miquel o sala de les Àguiles.
El Saló de Corones és una de les estances més destacables de tot el conjunt, de grans dimensions, amb finestres que donen al pati d’armes i a la banda del riu. Aquesta sala és resultat de l’ampliació de l’espai que abans ocupaven tres sales més xicotetes i de l’augment de l’alçada i la col·locació de l’enteixinat de fusta, obra del IV duc de Gandia. El nom de la sala prové de les corones que decoren l’enteixinat. Un sòcol de ceràmica de tipus valencià recorre tota la sala; es tracta de la tècnica de l’aresta o intubació i és originària de Triana (Sevilla).
La funció del saló de les Corones fou la de sala d’audiències i d’administració de justícia. La finestra que dona al pati d’armes és l’única original conservada. Es tracta d’una finestra coronella gòtica, típica del gòtic valencià, amb tres columnes que sostenen arcs lobulats emmarcats per una motllura. Hui dia estan penjats a les parets una sèrie de tapissos (s. XX) que narren escenes de la vida del IV duc i sant.
La Santa Capella fou l’antic oratori de sant Francesc de Borja, però es pensa que l’espai és anterior perquè conserva paviment original del segle XIV. Les grisalles dels murs laterals són obra de Filippo Paolo de Sant Leocadio i representen els quinze misteris del rosari.
L’aspecte de luxe actual es deu també a una intervenció de finals del segle XIX, duta a terme pel germà Corones, que va restaurar les pintures i les va protegir amb vidres. El sostre es va recobrir de marbres i el paviment va ser decorat amb un treball de marqueteria de fustes exòtiques.
La Cambra de la Duquessa és l’estança on suposadament va nàixer sant Francesc de Borja el 28 d’octubre del 1510. Els tres arcs (de pedra artificial) a manera de diafragma col·locats a principis del segle XX emmarquen el lloc, però també delimiten un dels paviments més antics del palau. Una ceràmica denominada de l’encadenat de traça morisca i del segle XV probablement. Al centre de la sala, encara s’observen restes del paviment ceràmic del segle XVIII. Les finestres eren originàriament gòtiques (coronelles), tanmateix en la reforma barroca van ser substituïdes per balcons.
La Sala de Sant Miquel o Saló de les Àguiles fou la principal del palau. És un gran espai circular amb un enteixinat de fusta (del s. XV), però ocult darrere d’una volta falsa. Durant el barroc, es va redecorar amb un fris i una cornisa sostinguda per mènsules amb formes animals (les àguiles que donen nom a la sala). Al centre, hi ha un floró que, igual que la resta de l’enteixinat, és de fusta i recobert amb pa d’or.
La Galeria Daurada és una de les obres més importants que s’han fet a l’edifici. El motiu de la seua construcció va ser la celebració de la canonització de sant Francesc de Borja per part del X duc de Borja. Aquest va manar edificar-la sobre la terrassa que donava al pati de la cisterna i es conclogué a principis del segle XVIII. Està formada per cinc salons continus (saló Heràldic, saló de l’Estora, saló de la Canonització, saló de la Sagrada Família i saló de la Glorificació) separats per pòrtics de fusta, que es poden obrir per fer més gran la sala. Tot això decorat amb rocalles, grotescos i daurats típicament barrocs. La successió de pòrtics, els espills i l’augment de la llum com més s’acosta el final contribueixen a la sensació d’escenografia i teatralitat, també propis d’aquesta època barroca.
El 1788, el pintor Francesc de Goya va ambientar a l’escalinata del pati l’escena del seu gran quadre Sant Francesc de Borja acomiadant-se de la seua família, encarregat pels ducs d’Osuna per a la Catedral de València, on es conserva.
Després de la mort de l’onzé duc de Borja sense descendència, el ducat i l’edifici van passar a mans de famílies nobles, que normalment no residien a Gandia. Durant pràcticament un segle l’edifici va romandre abandonat, fins que el 1890, la Companyia de Jesús va adquirir l’immoble, que es trobava en ruïna, en subhasta pública. A partir de llavors s’hi va dur a terme una important restauració la finalitat de la qual va ser consolidar tots els espais de l’immoble i promoure tota una nova decoració artística destinada a elevar la figura de Sant Francesc de Borja. Cal destacar d’aquest període la construcció de la Capella Neogòtica i el condicionament de l’Oratori o Santa Capella del Palau Ducal.
El Palau Ducal dels Borja de Gandia, declarat Bé d’Interès Cultural des del 1964, és un dels edificis civils més representatius del patrimoni històric valencià.
