El 2012 Toni Cantó era diputat al Congrés espanyol per la desapareguda Unión de Progreso y Democracia (UPyD) quan va gastar els seus perfil a les xarxes socials per publicar un vídeo amb el muntatge d’un míssil destruint els estudis de Burjassot que llavors albergaven Canal 9 i on hui es troba À Punt. Un únic comentari de “a tomar por culo” acompanyava les imatges. Sota el vídeo va escriure: “Una possible solució al dèficit de Canal 9”.
El desig explícit de destruir violentament la radiotelevisió pública valenciana -llavors afectada per nombrosos escàndols de manipulació, sobrecostos i corrupció- va generar cert escàndol i una allau de crítiques, ja que ell mateix també tenia la seua quota de responsabilitat en aquell enorme dèficit, ja que s’havia embutxacat fins a 134.000 euros pel programa “Mira, mira” -una xifra totalment unflada, segons es va publicar a l’època- i havia estat tertulià de Ràdio 9. Finalment va haver de disculpar-se i esborrar el vídeo.
Açò, però, no va impedir que la carrera política de Cantó continuara en ascens, sobretot gràcies a les seues dots per al transfuguisme, primer a Ciutadans, quan UPyD va iniciar el seu naufragi.
Des del seu nou càrrec com a Síndic de la formació taronja a Les Corts, de nou Cantó criticaria durament la posada en marxa d’À Punt, prometent en diverses ocasions que “tancaria” la cadena si arribava a governar.
Cantó no ha arribat mai a governar, però enlloc de tancar À Punt ha decidit treure’n profit, acceptant una plaça com a tertulià i comentarista a la televisió pública.
Currículum discutible
La figura de comentarista o tertulià no deixa de ser un tipus de periodisme, al qual se li ha d’exigir el grau de rigorositat i veracitat que a qualsevol altre gènere. En eixe sentit, el currículum de Cantó potser no seria el més adequat per a la faena.
Durant els seus anys com a diputat, l’exactor no va parar de clavar-se en polèmiques absurdes per la seua tendència a compartir en xarxes socials notícies falses, dades manipulades o mentides directes. Des que “la majoria de les denúncies per violència de gènere són falses”, o que la UE pagava 2.300 euros per cada denúncia d’abusos, fins que tenia familiars en una escola on no s’impartien assignatures en castellà, quan sí que es feia.
De fet, les seues astracanades i ficades de pota a Twitter eren tan habituals que van convertir-se en un subgènere de la xarxa social en aquella època, ja que acostumava a compartir tot tipus de contingut manipulat sense contrastar, com una conversa falsificada entre el diputat Joan Baldoví i el presentador Antonio Ferreras o una notícia del digital humorístic El Mundo Today com si fora una notícia autèntica.
També va fer gala d’incompetència quan va preguntar-se com podia ser que Arnaldo Otegi, llavors empresonat, poguera “estar fent tuits des de la presó”. “Tots els presos tenen accés a internet?” va preguntar als centenars de milers de seguidors que tenia.
I després de cada errada o mentida, esborrava la piulada, en els casos més greus demanava perdó… i fins a la següent.
Potser, l’explicació a la contractació de Cantó per À Punt no l’hem de buscar en la seua prova de veracitat. L’ús de la televisió pública com a forma de pagar favors de tot tipus no és nou amb els governs del PP. A Canal 9, de fet, va ser una pràctica habitual i de la qual van treure’n partit tot tipus de personatges, inclosa Barbara Rey, contractada per fer un programa de cuina per tal de comprar el seu silenci sobre les relacions extramatrimonials amb el Rei Joan Carles.
Justament, els motius de l’enorme dèficit i manca de servei públic que van portar Canal 9 al desastre i que van provocar que Cantó volguera bombardejar-la.
7
