L’educació valenciana viu un moment decisiu. Lluny de la resignació, el professorat ha respost amb lluita, organització i una força col·lectiva que feia temps que no es veia. Les dades són contundents: 43.868 docents han participat en una consulta democràtica per decidir sobre el seu futur. No és només una xifra; és l’expressió d’un compromís ferm amb l’educació pública i amb el dret a decidir col·lectivament sobre les negociacions i les pròpies condicions laborals.
43.868 veus que legitimen un procés col·lectiu i que marquen un camí clar. El resultat és contundent: el 78% rebutja l’acord de la Conselleria. Això no és només un “no”; és una esmena a la totalitat a una política educativa que menysté el professorat i degrada l’educació pública.
I, malgrat aquesta resposta massiva, el govern de Juan Francisco Pérez Llorca continua instal·lat en la inacció i la prepotència. No només es nega a negociar de manera real, sinó que ataca i desacredita el professorat. Quan un govern gira l’esquena a la seua gent, el conflicte deixa de ser sectorial per convertir-se en social. Davant el fracàs evident de la consellera d’Educació, Ortí, el president hauria d’assumir en primera persona les negociacions i donar una eixida real al conflicte.
La dimissió en bloc d’uns 260 equips directius és una altra prova que la situació és insostenible. Quan un col·lectiu que dirigeix els centres educatius diu prou, es fa evident la gravetat del moment. I quan la base diu prou, no hi ha relat oficial que puga tapar la realitat.
Però si alguna cosa defineix aquest moment és la força de la unitat. La unitat sindical, sòlida i compromesa, connectada amb el dia a dia dels centres i amb les necessitats reals del professorat. Una unitat que no és retòrica, sinó construïda des de baix, des de les assemblees, des dels claustres, des dels pobles i les ciutats.
Cal posar en valor el treball constant dels sindicats, al costat del professorat, escoltant, organitzant i sostenint el conflicte amb responsabilitat i determinació. I també la capacitat de mobilització descentralitzada: poble a poble, centre a centre, teixint una xarxa de resistència que manté viva la pressió.
Alhora, cal destacar l’autoorganització del col·lectiu docent a través d’assemblees de centre, de localitat i comarcals, que han activat el moviment de nord a sud i de l’interior a la costa, amb una presència significativa i dinamitzadora arreu del País Valencià.
Aquesta pressió no és puntual, sinó sostinguda. És la clau per donar força al comité de vaga i per obligar l’administració a moure fitxa i iniciar un procés de negociació real que done una resposta positiva a les legítimes reivindicacions del col·lectiu en lluita.
Aquesta vaga és molt més que una protesta. És una resposta col·lectiva a anys de retallades, de sobrecàrrega, de precarització i d’atacs a la llengua. Les reivindicacions són clares i compartides: reducció de ràtios, més professorat, menys burocràcia, infraestructures dignes i una defensa efectiva del valencià. És a dir, condicions per a un treball digne i una educació de qualitat.
I tot això no ha nascut als despatxos. Ha nascut a les assemblees, a les sales de professorat, als claustres, als pobles i a les ciutats. És l’organització des de la base la que ha fet possible arribar fins ací. És aquesta xarxa de complicitats i de lluita la que està sostenint el moviment.
Per això, ara cal fer un pas més. Cal que la societat valenciana es bolque de manera activa en aquest conflicte, que òmpliga les concentracions i manifestacions i que faça seua aquesta lluita. Perquè l’educació és un dret i un bé comú, i defensar-la és una responsabilitat col·lectiva del conjunt de la societat valenciana.
Hem avançat molt. Hem trencat la por, hem construït unitat i hem demostrat que, quan ens organitzem des de baix, som imparables. Ara és el moment de mantindre la pressió i d’ampliar el suport. Perquè aquesta lluita no va només de resistir. Va de guanyar.
