En un no res farà un any. És poc temps. O pitjor. Potser només és un temps d’espera, un curt parèntesi abans de tornar a ser colpejats. Fet i fet, tothom té assumit que les tempestes, els fenòmens meteorològics en general seran cada vegada més devastadors i que l’únic que podem fer és adaptar-se quan adaptar-se vol dir adoptar decisions col·lectives amb intel·ligència. Vet ací que la percepció del món que ens envolta ha canviat violentament. Com moltes altres coses.
L’any 82, després de la pantanada de Tous, molts veïns del meu poble que vivien en les zones més fondes van reinstal·lar-se en les plantes superiors de les seues cases, en les cambres on abans havien escampat les collites. No eren espais per a ser habitats en els calorosos estius i els hiverns humits però eren segurs. A les plantes baixes, a penes van deixar alguns estris de poc valor, les coses justes per a viure. Ara en canvi, a causa de la crisi de l’habitatge, per a molts transformar un baix comercial en la seua llar s’ha convertit en una alternativa a viure en el carrer. Els alcaldes, però, no volen córrer el risc d’haver d’assumir una qualsevol tardor la mort d’unes desenes dels seus veïns per una nova catàstrofe climàtica i en prohibeixen aquest ús.
Com siga, un any després, Amnistia Internacional (AI) denuncia en el seu informe Plou sobre mullat. La dana: impactes de la crisi climàtica en un escenari de crisi estructural de l’habitatge, que es segueix construint en zones inundables en els municipis afectats per la catàstrofe. La Generalitat no ha tocat ni una coma del Pla de Prevenció per Risc d’Inundacions ni Madrid ha modificat tampoc cap norma estatal en aquest àmbit.
És més, l’ONG denuncia que el Consell ha dissenyat un urbanisme “exprés” per a flexibilitzar els procediments i continuar edificant al dictat de l’operació “reconstrucció” que va conduir el flamant Gan Pampols sense pena ni glòria. L’habitatge social escàs, la burocratització en els processos de petició d’ajuts en el cas de damnificats, la discriminació de les persones migrants en situació irregular afectades per la dana a l’hora de rebre suport de l’administració, completen un quadre digne d’un qualsevol país del Tercer Món.
El periodista Moisés Pérez publica en el darrer número del setmanari El Temps un esclaridor reportatge on explica quines han estat les empreses agraciades per la “reconstrucció”. Cap sorpresa o sí. Les principals són velles conegudes del PP. Empreses que en algun moment han nodrit la caixa B de la formació ultra de Feijóo. I alguns encara es pregunten per què el gallec no ha fet saltar Mazón?
En un no res farà un any. Les manifestacions contra el Gran Pallasso de Palau continuen omplint els carrers de València. La instrucció judicial avança i, de tant en tant, dona sorpreses com la citació de Maribel Vilaplana a declarar per ordre de l’Audiència de València a requeriment d’una de les acusacions. Ja veurem quina de totes les versions acaba cantant al jutjat. Els memes que des d’ahir corren per tots els telèfons especulen que Vilaplana cantarà “albaes”… En el Ventorro jo estava, en el Ventorro, jo estava, amb Mazón, mentre la gent s’ofegava...
Potser la periodista acabarà, per fi i in extremis, amb l’enigma en què Mazón ha convertit aquell moment de la seua vida en què va desaparèixer. Potser.
Un any després, els periodistes continuen escrivint sobre el que va passar: Els morts de Mazón, Esperança Camps; Les cicatrius de València; de la fúria de l’aigua a la catarsi col·lectiva, Victor Maceda; 29-O, les hores del caos, Sergi Pitarch. Abans d’aquestes dues obres col·lectives, Que torne la joia pura del carrer i Renàixer del fang.
Els músics també s’han conxorxat. Feliu Ventura, acompanyat de La Maria, Noèlia Llorens Titana, Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra i Vicent Torrent, amb Quan el cel es torna negre. I com a iniciativa de les associacions Víctimes Dana Octubre 2024 i Víctimas Mortales DANA 29-O, Lladres de sobretaula amb veus de Panxo (ZOO), Pablo (La Raíz), Malifeta, Abril, Los Chikos del Maíz, Tito Pontell i Pxllt.
Un any d’infàmia en què l’extrema dreta ha intentat amagar la seua responsabilitat en una tragèdia com la del 29 d’octubre embolcallant-se en la bandera forastera de l’anticatalanisme més primari. Un any de gestió política nefasta a penes dissimulada pels eslògans de la mateixa propaganda infecta amb què Zaplana va inaugurar una nova època de la política més miserable. Tot té un aire de déja vu. Les víctimes del metro de València i les de la dana s’hi troben ara enmig d’aquest erm de país manat per una colla d’ineptes. Qui ens ho havia de dir tants anys després. Un any de manipulació i mentides. Un any més de Mazón.
