Cada dia que passa ho tinc més clar (Peter Lim, mou a fer la mà! -perdoneu, la rima obliga). Els darrers dies, dic, les places de moltes ciutats de l’estat han estat ocupades per acampades reivindicatives en favor del dret a la vivenda i en contra del capitalisme salvatge que el nega -amb tots els seus tentacles devastadors sobre les economies de famílies i particulars, que viuen en una precarietat ignominiosa malgrat no estirar, ni de lluny, més el braç que la mànega.
I ha estat el sindicat -combatiu- de llogateres i els moviments antidesnonaments, precisament, les impulsores més actives d’aquestes mobilitzacions ciutadanes que han convulsionat i somogut el panorama polític espanyol fins al punt de forçar un avanç electoral. Si més no, la seua gran virtut ha estat la de traure a la llum la força poderosíssima de l’agitació del carrer com esperó per fer moure el cul a més d’un. Ai, mare, que perd el relat -i el jornal (veges tu, la maleïda rima!).
I voleu que vos en done l’opinió? Els canvis -que aplegaran vullguen o no- vindran forçats per la pressió popular, però molt especialment per aquella protagonitzada per les dones i la gent gran. Aquesta perquè sap què significa perdre drets que han costat molt de guanyar i, aquelles perquè coneixen de primera mà què significa no tindre’n. A l’entremig, una massa informe de pusil·lànimes, perplexos, desorientats i andropàusics -entre altres convidats de pedra. I, ah, amb una part ben significativa del jovent, no compteu; van a la seua i prou tenen a preocupar-se de no quedar-se sense bateria en el mòbil. La maduració del còrtex prefrontal -fins als 37 anys- té eixes coses.
Com veiem darrerament, el sotrac social, polític i informatiu que representen les acampades és ben regran i, pel que es veu, una gran part de la ciutadania -farta fins a la coroneta- ja no es conforma només a garbellar aigua o viure de les molles. La majoria, se m’antoixa, vol canvis que asseguren condicions de vida -en tots els àmbits- mínimament dignes per a ella i, especialment, per als qui vindran. Normal i previsible. I per poder aspirar a fer-ho, les promeses electorals han d’esdevindre necessàriament realitats constatables al carrer, a les cases i a les institucions.
Amb tot, no esperem tampoc que els problemes s’endrecen d’un dia per a altre. Cal anar-hi a pams i no a vares perquè les qüestions complexes no tenen solucions simples -tret, això sí, de si les fan els contertulians il·luminats del bar a la tercera cassalla i la següent la pague jo. En eixe cas, tot és bufar i fer ampolles. Mel!
Vist el panorama, sembla que no sols caldria mantenir fins a les eleccions el pols en el carrer sinó que, a més, hi convindria afegir totes les altres lluites socials, culturals i territorials que bamben totes soles per l’erràtica senda de la voluntat benintencionada del nostre malmés País Valencià. Que tota pedra fa paret.
Així, en aquesta precampanya llarguíssima que s’albira, haurien de confluir al carrer totes les lluites ara en marxa que malden per fornir un futur millor i encoratjador. I ací podia repetir totes les causes que miren de traure el cap enmig del silenci informatiu, la crònica periodística interessada o l’acusació pública malintencionada. Però no ho faig per no ser prolix (vivenda, port, aeroport, Albufera, llengua, cultura, país, etc.).
Al remat, és evident que, en el fons de totes les qüestions que hom reivindica, denuncia o blasma, traspua una sensació desagradosa que tothom sent i intuïx, però no sap ben bé com verbalitzar. Jo ho intente: la manca real de democràcia. Potser sí, ben mirat.
En els darrers dos segles l’Estat Espanyol només ha viscut un 30% del seu temps en democràcia -i quina democràcia, mare! Poca i d’ínfima qualitat, val a dir, si més no en els primers períodes on l’alternança pactada -i fraudulenta- de partits n’era la norma, o en l’arrancada adulterada i poregosa del postfranquisme, on la continuïtat de l’anterior règim estava disfressada, pactada, consentida i -espúriament- mitificada (ai, mare, la rima!). I el rei, fent-se el mort, per si de cas.
Compte fet, la qüestió prèvia no és tant, arribat el moment, com solucionem els problemes (habitatge, ocupació, salut, educació, territori, cultura, mobilitat, medi ambient, etc.), com qui els ha de solucionar. Tatxan! Perquè fórmules per afrontar-los hi ha de tots els colors i des d’òptiques ideològiques molt diferents -una altra qüestió és si són efectives o per a qui ho són realment.
I el sistema apunta directament a la classe política i, especialment, als càrrecs públics que ocupen temporalment el poder, tot i les servituds i limitacions que comporta un món globalitzat i dominat pel capital.
Contràriament al que molta gent pensa, la classe política nostrada cobra molt poc en relació amb la responsabilitat que contrau respecte de la cosa pública en comparació amb les retribucions que, en el sector privat, cobren molts comandaments intermedis -per no esmentar els alts executius- amb moltíssima menys responsabilitat. I en molts casos l’activitat política és un parèntesi o un fre en la vida professional de qui l’exercix. Una altra cosa de ben diferent és qui no en té, de vida professional, i, per tant, la política és exclusivament la seua activitat econòmica. Que n’hi ha de tot i eixes són figues d’un altre paner, però.
En qualsevol cas, els grans temes, els que ocupen places i preocupen autoritats, com estem apuntant ara i adés, obligatòriament haurien de ser consultats a través de processos de participació democràtica. Els referèndums, per exemple, són una eina perfectament vàlida -i contrastada a bastament en altres latituds- per conéixer el sentir real de la gent -siga del color polític que siga- sobre les qüestions que veritablement li preocupen. I fent-ho, molt probablement, li xafarem la guitarra a més d’una gran multinacional, a algun fons d’inversió apàtrida o a algun polític corrupte que no se’n sap estar, car els diners, com l’oli, per on passa taca -i ell ha de pagar el xalet i la barca.
No s’ha de ser un revolucionari per saber que votar cada quatre anys no legitima qui governa a fer i desfer com vol -això, el matalafer-, i que sovint la seua acció de govern siga imprevisible per als seus votants -i per als altres- sobre què faran o deixaran de fer en assumptes delicats i de gran afectació sobre la població, heretats o sobrevinguts. El fet de votar un partit no és donar-li carta blanca perquè faça o deixe de fer al seu gust. En democràcia, cal consultar la ciutadania les qüestions més transcendents i que directament l’afecten. Dic jo.
Per exemple, és fàcil que una part del veïnat que viu les platges del sud de València capital o el personal que hi té una segona residència, hagen votat PP. Amb eixe vot, han donat al partit conservador consentiment explícit per, amb l’ampliació del port, fer malbé totes les platges des de Pinedo fins a Cullera? En són conscients?
Així, fins a les pròximes eleccions, la pressió legítima, democràtica i pacífica als carrers, a les places i a les institucions, ha de ser constant i acumulativa a fi que tots els partits polítics que aspiren a representar els interessos generals -del color que siguen-, tinguen ben presents en la seua agenda i, per tant, en els seus programes electorals, totes eixes qüestions que tant angoixen a la població -especialment, a la gent més jove- i que, arribats al poder, no se n’obliden. Sobretot això, que no se n’obliden.
I com que la responsabilitat política, social i personal, de qui ha de prendre eixes decisions tan controvertides és ben gran, la darrera paraula l’hauria de tindre sempre el poble, que és qui, al remat, les patix, a través de referèndums o consultes populars -recollides perfectament en el marc legislatiu constitucional, tan enaltit i mitificat, per cert.
En fi, que les decisions polítiques que tinguen un gran impacte -econòmic, social, mediambiental, etc.- i que afecten el conjunt de la ciutadania, les prenga democràticament aquesta. Se’n diu democràcia participativa i, en el mar tumultuós del descrèdit de la política, és un raig d’esperança que ens hauria d’il·luminar com ho ha fet en altres territoris. L’alternativa són la foscor i el caos, és a dir, no deixar estaca en paret; la despossessió dels drets col·lectius, tot per l’aire, vaja.
Ah, i vullgen o no, la gent gran i les dones hauran de tirar del carro amb més força que mai, com hem dit adés, per raons que ja hem esmentat i que aprofundirem en un altre article. Mentrestant, anem anant (i Peter Lim, mou a fer la mà! -disculpeu, la rima obliga).
