Hi ha una pregunta que fa temps que em ronda pel cap: si la música ha sigut una de les eines més poderoses per a construir la consciència col·lectiva dels Països Catalans, per què és també una de les activitats culturals més abandonades per les institucions?
No és una paradoxa menor.
Durant dècades, amb la llengua perseguida o simplement ignorada, les cançons van fer una faena que ni els governs ni les escoles podien fer. Van entrar a les cases, als cotxes, als casals, a les festes majors i als auriculars de milers de joves. Molta gent ha descobert el país abans escoltant una cançó que en qualsevol altre espai de l’imaginari col·lectiu.
Les revolucions també tenen banda sonora. Les reivindicacions també es canten. La memòria també es canta. I un poble que canta en la seua llengua està afirmant, encara que no sempre en siga conscient, que vol continuar existint.
Per això sorprén tant la desídia institucional. Es destinen milions a grans esdeveniments que duren un cap de setmana, mentre les sales de concerts tanquen, els segells independents malviuen i les bandes fan equilibris impossibles per poder gravar un disc o tocar en directe.
Ens hem acostumat a considerar normal que la música depenga gairebé exclusivament del mercat. Si ven, continuarà. Si no ven, desapareixerà. Però la cultura no pot mesurar-se únicament amb criteris de rendibilitat econòmica. Si fora així, moltes de les obres que hui considerem patrimoni universal mai no haurien vist la llum.
Caldria començar a parlar sense complexos d’estructures públiques per a la música. No únicament de subvencions puntuals, sinó d’institucions permanents. Per què no un segell discogràfic públic? Per què no un institut de la música que produïra enregistraments, ajudara les sales, preservara el patrimoni sonor i impulsara els artistes dels Països Catalans tant a casa nostra com fora?
La proposta pot semblar agosarada. En realitat, no ho és tant. França fa dècades que protegeix la seua indústria musical amb fermesa, servisca com exemple els 167 milions d’euros destinats a promoure la música en directe envers el milió anunciat pel Ministeri de Cultura espanyol. Als països nòrdics, la música és una prioritat cultural. Els infants tenen fàcil accés a l’educació musical, i les administracions donen suport econòmic a artistes, escoles i projectes culturals, fet que afavoreix el desenvolupament de nous talents. El Quebec entén perfectament que defensar una llengua també és defensar les seues cançons, establint una quota de visibilitat per a continguts en francès a les principals plataformes de streaming.
Ací, en canvi, continuem actuant com si la música fora un luxe. I això és un error que tard o d’hora tindrà conseqüències.
Perquè la música no és només entreteniment. És economia. És llengua. És patrimoni. És educació sentimental. És memòria compartida. És una forma d’explicar-nos qui som.
Cap país amb ambició cultural deixa la seua música abandonada a la sort del mercat. Per què nosaltres sí?
Potser perquè encara no hem assumit que una nació no es construeix només amb lleis o institucions. També es construeix amb llibres, amb cinema i sí, amb cançons.
Les cançons creen complicitats que cap discurs polític és capaç de generar. Fan que milers de persones canten les mateixes paraules alhora. I això, en un món cada vegada més individualista, és un acte profundament polític.
La qüestió no és si podem permetre’ns invertir més en música.
La qüestió és si ens podem permetre continuar perdent sales, bandes, segells i creadores mentre que repetim que la cultura és important.
Perquè un poble que deixa morir la seua música acaba perdent molt més que unes quantes cançons.
Acaba perdent una part de la seua veu.
