Enhorabona a les jugadores de la selecció espanyola sub-20 pel títol mundial aconseguit davant la República Popular Democràtica de Corea, després d’una final extraordinàriament disputada. I enhorabona també a tot l’equip tècnic i de suport, que ha contribuït a fer possible este èxit col·lectiu. Espanya es va imposar als penals després d’un 0-0 que es va mantindre durant els 120 minuts. El triomf culmina el magnífic torneig d’una nova generació que, quatre anys després, torna a proclamar Espanya campiona del món davant la selecció guanyadora de l’anterior edició. Més enllà dels elogis i de la merescuda celebració, però, la final deixa també una altra història que mereix la nostra atenció: la de la subcampiona, Corea del Nord.
Que l’equip de Corea del Nord arribara a la final no és fruit de la casualitat ni de la sort. Era la vigent campiona i en este torneig va superar tots els seus rivals sense encaixar ni un sol gol (Espanya va fer el mateix, però encaixant un gol davant Xina). Corea del Nord no és cap desconeguda en el futbol femení. Durant la primera dècada del segle XXI va ser una de les principals potències asiàtiques, tot i que en la categoria absoluta el seu millor resultat mundialista són els quarts de final de 2007. És, però, en les categories juvenils on els seus resultats són aclaparadors: ha aconseguit tres títols mundials sub-20 (2006, 2016 i 2024) i dos subcampionats (2008 i este del 2026), i, en la categoria sub-17, ha guanyat quatre Mundials (2008, 2016, 2024 i 2025) i ha estat subcampiona en una ocasió (2012).
L’èxit del futbol femení juvenil nord-coreà planteja qüestions que van molt més enllà del resultat d’una final. Com és possible que un dels països més tancats del món s’haja convertit en una potència del futbol femení juvenil? Per què Corea del Nord ha apostat tan decididament per l’esport femení i, especialment, pel futbol i com ha construït el seu model de detecció i formació del talent? I, més enllà del cas nord-coreà, quines implicacions pot tindre este model per als sistemes esportius dels països democràtics? Són tres qüestions que ens permeten entendre què hi ha darrere de l’èxit esportiu i, al mateix temps, reflexionar sobre el model esportiu i de societat que volem construir.
La resposta a la primera pregunta cal buscar-la, sobretot, en la construcció d’un sistema esportiu que converteix la detecció i el desenvolupament del talent en un procés continu. Corea del Nord disposa d’escoles específiques de futbol des de l’educació primària, on xiquets i xiquetes combinen l’educació general amb una formació futbolística especialitzada. La més coneguda, la Pyongyang International Football School, selecciona alumnat procedent de diferents zones del país i ofereix instal·lacions, entrenament i, en determinats casos, residència. Esta estructura permet identificar el talent des de molt prompte i incorporar-lo a un itinerari de formació que acompanya les jugadores al llarg de les diferents categories formatives.
Hi ha, però, una paradoxa en este model. Corea del Nord dedica importants recursos a detectar i formar jugadores des de la infància per portar-les fins a l’elit, però, una vegada formades, no poden completar la seua carrera a l’èlit mundial. En les seleccions sub-17 i sub-20, les jugadores competeixen al màxim nivell internacional, però després la seua trajectòria de clubs continua vinculada al sistema nord-coreà. Només trobem l’excepció de Ri Song-a, una futbolista d’origen coreà de la comunitat zainichi del Japó, nascuda i formada futbolísticament en este país i professional en la lliga japonesa, però internacional amb Corea del Nord des de la sub-17. El seu cas és, per tant, més un miratge que una via de mobilitat per a les futbolistes formades a Corea del Nord.
El sistema sembla capaç de preparar jugadores per a l’elit internacional, però quan arriba el moment, no els permet desenvolupar una carrera en el futbol internacional. D’una banda, les jugadores no arriben a les grans lligues estrangeres i, de l’altra, la selecció femenina absoluta no ha superat mai els quarts de final d’un Mundial, malgrat els èxits aconseguits en les categories juvenils. Es formen per arribar lluny, però el mateix sistema que les prepara per a l’elit sembla limitar tant la seua projecció en clubs estrangers com la capacitat de traslladar els èxits assolits en les categories de formació al màxim nivell internacional de la selecció absoluta. En definitiva, és un èxit relatiu i incomplet: es formen jugadores capaces de situar-se en l’elit mundial de les categories juvenils, però el sistema no aconsegueix que eixe domini es traduïsca en una presència equivalent en l’elit internacional absoluta.
Ara bé, per què Corea del Nord ha apostat tan decididament per l’esport femení i, en particular, pel futbol i com ha construït el seu model de detecció i formació del talent? La resposta té una dimensió esportiva, però també política i social. En l’àmbit internacional, l’esport constitueix un dels espais en què el país pot projectar la seua identitat nacional i obtenir reconeixement mitjançant l’èxit competitiu. En l’àmbit intern, les victòries de les seleccions femenines són presentades com un èxit col·lectiu i una mostra de la capacitat del règim. Com explica Jung Woo Lee en l’article Women’s Football and Political Propaganda in North Korea: Socialist Patriotism, Communist Feminism, and State Patriarchy, publicat el 2025 en Social Research: An International Quarterly, la premsa nord-coreana presenta les victòries de les seleccions femenines com a expressions de patriotisme socialista i de lleialtat al lideratge polític, alhora que converteix les futbolistes en models de conducta per a les noves generacions. Des d’esta perspectiva, l’èxit esportiu transcendeix el resultat competitiu i es converteix també en un instrument per reforçar els valors i el discurs polític oficial.
A esta dimensió política i simbòlica cal afegir-hi els incentius materials que pot oferir l’esport d’elit. L’estudi d’Eunah Hong sobre el futbol femení a les dues Corees, publicat el 2012 en Journal of Sport and Social Issues, assenyala que les futbolistes nord-coreanes han rebut recompenses significatives pels seus èxits internacionals, entre elles habitatges, cotxes i condecoracions. En alguns casos, l’èxit esportiu també ha comportat beneficis com la possibilitat de traslladar la família a Pyongyang i, per a les jugadores joves, d’escollir universitat. En este context, convertir-se en una esportista d’alt nivell pot representar molt més que una oportunitat de reconeixement esportiu: pot oferir també possibilitats de millora de les condicions de vida per a la jugadora i el seu entorn familiar. Això ajuda a entendre per què la identificació primerenca del talent pot adquirir un valor especial dins d’este sistema i per què l’èxit esportiu pot convertir-se en una aspiració compartida per la jugadora i la seua família.
Així s’entén també el segon element del model: si l’èxit internacional és valuós per a l’Estat i pot resultar atractiu per a les famílies, té sentit construir des de la infància un sistema capaç de detectar, seleccionar i formar el talent. Escoles especialitzades, entrenament intensiu, concentració de recursos i continuïtat entre les categories de formació i l’elit configuren un itinerari en què el futbol femení deixa de ser simplement una pràctica esportiva per convertir-se en una política esportiva sostinguda durant dècades. La magnitud dels resultats actuals és difícil d’explicar sense esta continuïtat institucional.
I és ací on el cas nord-coreà ens obliga a mirar-nos a nosaltres. Quines conseqüències pot tindre, per als sistemes esportius dels països democràtics, un model amb èxit que concentra des de la infància recursos, formació i expectatives en la preparació d’esportistes d’elit? En les nostres societats, les famílies tenen un paper central en les decisions sobre el futur dels menors, que també han de poder desenvolupar altres interessos al marge de l’esport. L’activitat esportiva forma part de la seua educació i del seu desenvolupament integral, i no hauria de quedar reduïda a la preparació per a la competició.
Això no significa, però, que els nostres sistemes no participen també en processos de detecció primerenca i especialització esportiva. La diferència és, sobretot, quins límits estem disposats a establir i què estem disposats a sacrificar per aconseguir esportistes d’elit. Com ja vaig plantejar en un article anterior, publicat en este mateix mitjà i dedicat a la participació de menors en l’esport d’elit (https://www.diarilaveu.cat/societat/la-participacio-de-menors-dedat-en-lesport-delit-1-601260), la detecció primerenca del talent i l’especialització precoç comporten riscos quan l’entrenament i la competició acaben ocupant un espai desproporcionat en la vida d’un menor. A més, este no és l’únic model possible per a aconseguir l’èxit esportiu. El problema no és detectar el talent, sinó decidir fins a quin punt estem disposats a organitzar la infància al voltant d’este talent.
El cas de Corea del Nord fa especialment visible esta qüestió perquè mostra fins on pot arribar un sistema quan l’èxit esportiu es converteix en una prioritat col·lectiva i l’Estat concentra els recursos necessaris per aconseguir-ho. En les societats democràtiques, en canvi, l’excel·lència esportiva ha de conviure amb altres drets, interessos i projectes de vida. I potser esta és la pregunta que ens deixa el futbol nord-coreà: no si hem d’aprendre a formar millors campiones, sinó quina mena de societat volem construir mentre intentem formar-les. Una qüestió que no hauríem d’oblidar mai quan parlem dels nostres propis sistemes esportius. Perquè, al capdavall, dir que l’esport no és polític resulta difícil de sostindre quan els Estats decideixen quins esports promouen, quants recursos hi destinen i quins valors volen projectar a través d’ells.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
